“Què fas aquest diumenge? Quant fa que no vas a un poble desert? Organitzem una barbacoa i t’ho ensenyo”. L’oferta del Roberto Polo és l’enèsim intent perquè aquest diari constati que l’illa de cases on viu és un petit oasi de calma on els veïns es tracten com poc més que familiars i on es fa vida, gairebé, de vila. No caldran dinars extraordinaris. L’estampa, un divendres a la tarda, és clara: la gent gran ha tret les cadires plegables a la vorera del davant de casa i les ha plantat a terra per petar la xerrada.
És el carrer de la Selva de Mar, i l’illa a la qual es referia Polo des del principi és la que queda delimitada per les vies de Cristóbal de Moura, Marroc i Treball. I és precisament sobre aquest espai que un pla urbanístic per fer un complex d’oficines amenaçava d’expulsar una vintena de residents després de dècades vivint-hi. Finalment, però, el govern del districte de Sant Martí ha pressionat l’empresa promotora i aquesta ha rectificat. S’hi queden.
Del perill a l’alleujament
Del perill se’n van assabentar d’un dia a l’altre, sense avisos de cap mena. “Vaig veure unes furgonetes negres d’on baixaven tot d’homes encorbatats mirant les façanes i vaig témer el pitjor”, relata Polo. A partir d’aquí, van investigar, van trobar un document PDF publicat al portal d’urbanisme de l’Ajuntament, van demanar assessorament a l’entitat veïnal Taula Eix Pere IV i els van advertir que, efectivament, els anys a casa seva els tenien comptats.
Ho van veure fa dos mesos, però el pla va ser presentat el juny de 2018 i aprovat inicialment per la Comissió de Govern el 5 d’octubre. “M’estic deixant les ungles llargues per esgarrapar tot el que pugui”, alertava la Manuela, una altra veïna, la setmana passada. Fa 22 anys que viu de lloguer a una caseta del passatge Morenes –endinsat dins l’illa afectada– i la seva veïna, l’Amada, en fa 50. “Muntem una associació!”, replicava una altra veu des del bar on s’acostumen a reunir els veïns per matar la set.
La Manuela, a casa seva, on ha bastit una àmplia col·leció de vinils. / D.C.
Res d’això serà necessari. Després que aquest diari mantingués converses amb l’empresa promotora del pla que capgiraria tota l’illa per fer-hi oficines del 22@, Praedium Global Invest, el litigi, igual que havia arribat, desapareixia de manera sobtada. “No s’han de preocupar de res. Ja hem refet el pla per tirar endavant el projecte sense haver d’afectar cap resident”, explicava Joan Miquel Joaquim en representació de la companyia. “El districte ens ha insistit que no veia amb bons ulls el pla de reallotjament que es volia fer amb els veïns així que hem modificat el pla”, apuntava.
I així, en informar-los del canvi, la incertesa que els havia esperonat a organitzar-se per plantar batalla es convertia en alleujament de cara a les vacances. “Jo ja m’imaginava removent cel i terra al setembre i patint fins llavors”, exclama la Manuela. “Ara amb més motiu hem de fer una barbacoa”, insisteix Roberto Polo. L’Amada manté la incògnita del seu futur. “La meva filla vol que vagi a viure amb ells així que potser me n’he d’anar acomiadant igualment, i mira que estem bé, eh”, diu des de la porta que dona al passatge: l’escenari que sovint esmenten els veïns com a indret preferent per a celebrar aniversaris i festes.
Un pla que no convencia ningú
De les 21 famílies que viuen en aquest racó de Provençals del Poblenou –concentrat en la part de l’encreuament entre Selva de Mar i Cristóbal de Moura, mentre que la resta de l’illa és majoritàriament de naus industrials i alguna entitat– 17 ho fan com a arrendatàries, detalla el pla que havia d’enderrocar totes les cases baixes. Un propòsit que deixava a l’estocada la majoria de veïns. La gran part d’ells viuen amb lloguers que es renoven periòdicament –només en tres casos disposen d’un contracte de renda antiga indefinit. Això era un caramel per al promotor. En el text s’especificava que “bona part” dels lloguers extingeixen “en 2 o 3 anys”. I més endavant, el projecte no deixava clar com seria el reallotjament dels afectats i qui en tindria dret.
En un dels punts, el text del Pla de Millora Urbana (PMU) preveia construir un edifici nou al carrer Cristóbal de Moura perquè fos allà on s’instal·lessin els residents afectats. Alhora, però, detallava que aquell bloc tindria una doble qualificació. No només per a habitatge, sinó també per a oficines en clau 22@. Això, segons defensa el document, “respon a un canvi progressiu d’ús a mesura que finalitzin els contractes de lloguer, amb la finalitat d’esdevenir principalment d’activitat econòmica”. És a dir, que es deixava la porta oberta a negar-se a renovar els contractes un cop expirin de manera progressiva.
La pressió del govern
Amb tot plegat, el document va rebre múltiples al·legacions, una d’elles específicament pel cas de la relocalització dels habitants, i va entrar en suspensió administrativa mentre les resolia. Fonts municipals, a més, destaquen que tenint en compte els “nous criteris del 22@” que ha elaborat el govern d’Ada Colau, es va suspendre la tramitació del pla per “treballar nous ajustaments” pel que fa a “la protecció dels teixits existents”. Fan referència al pacte que es va anunciar al novembre amb tots els actors implicats afectats pel projecte sota el nom “Cap a un Poblenou i un 22@ més inclusiu i sostenible” –acord que encara ha d’evolucionar amb la resta de forces polítiques per saber si podrà, per exemple, triplicar l’habitatge protegit per norma.
En aquest cas, però, aquestes noves intencions s’han traduït en la conversió del pla en una nova proposta que barrejarà les casetes particulars de l’illa amb una nova macro-zona d’oficines, un espai verd i un nou edifici d’habitatge, com obliga la llei. “Ja quedarà bé, és part de la gràcia del 22@. Que convisquin la innovació i la tradició”, esmenta el representant de Praedium Global Invest. “I podrem seguir sent un poble de Terol, que ja és el que som qualsevol cap de setmana”, clou Roberto Polo.
Roberto Polo i el seu gos, al pis del carrer Cristóbal de Moura número 87. / D.C.
Ara tothom celebra la jugada mestra com si es tractés d’un fet habitual, que una gran promotora modifiqui un projecte urbanístic profitós com qui canvia d’opinió al demanar un plat poc convençut. I no ho és. Serà que les desgràcies, quan s’aturen a temps i sense fer soroll, semblen més petites.
