Barcelona, setembre del 2000. L’Ajuntament aprova la modificació del Pla General Metropolità (PGM) per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou, el full de ruta urbanístic que havia d’impulsar el nou districte tecnològic 22@. Unes 200 hectàrees de la zona de Sant Martí fins aleshores destinades a sòl industrial passaven a un convertir-se en un pol d’empreses. El text refrendat pels grups municipals preveia garantir la continuïtat dels habitatges ja existents a l’àmbit afectat i també indicava que les noves promocions havien de ser “promogudes segons algun règim de protecció pública“.
Cinc anys després, s’inclou una modificació en el planejament que aparentment blindava encara més aquesta ampliació del parc d’habitatge públic. La normativa permetia conservar els pisos ja existents i reformar-los, mantenint l’ús residencial, però fixava que qualsevol increment residencial -augmentar sostre, subdividir pisos, ampliar volum o incrementar el nombre d’habitatges- havia de venir acompanyat de contraprestacions socials. “Els habitatges resultants de l’ampliació o renovació es vincularan a algun règim de protecció pública“, deia textualment el reglament. D’aquesta afirmació s’extreu que tots els domicilis creats a través d’un increment de densitat -com seria la subdivisió de pisos- o de l’edificabilitat -amb remuntes, per exemple- havien de destinar-se a habitatge protegit.
Aquest supòsit afectava principalment els anomenats fronts consolidats, conjunts d’edificis residencials en molts casos anteriors a les naus industrials que els envoltaven. En el seu moment, es van executar reformes en tres o quatre d’aquestes illes de cases. Altres com la que incloïa el número 153 del carrer de Ramon Turró, al barri del Poblenou i en ple epicentre del 22@, quedarien sense tocar durant anys. No seria fins que la companyia Maramca SL -vinculada a la família barcelonina Cirach i Boet- va heretar la finca el 2012 que es va impulsar un procés de rehabilitació integral de l’edifici. L’objectiu d’aquesta actuació era poder incrementar l’edificabilitat dividint els domicilis, passant dels deu originals a setze. Ara bé, l’actuació estava subjecte al planejament urbanístic vigent, de manera que els nous habitatges generats -sis pisos- havien de ser de protecció oficial. Així ho recollia el mateix pla redactat per la propietat i aprovat el 2025, que fixava un termini màxim de quatre anys per fer efectiva aquesta intervenció.
Una llicència d’habitatge protegit que no s’estaria complint
Més d’una dècada després, un cas de desnonament ha revelat un possible frau amb aquest habitatge protegit. Amb les obres pràcticament acabades, no hi ha constància que cap dels sis nous pisos del 153 del carrer de Ramon Turró s’hagin destinat a protecció oficial. A banda, durant aquests anys, la propietat ha anat expulsant tots els veïns fins que només han quedat dos de renda antiga i l’Ivan Giesen, un fotògraf que hi viu des del 1999 i l’inquilí al qual volien expulsar amb un llançament fixat per al pròxim 5 de juny després de negar-se a renovar el seu contracte i que ha pogut ser finalment suspès temporalment perquè el titular ha incomplert l’obligació de fer una intermediació prèvia amb el llogater afectat. Pel que fa als nous habitatges creats, els titulars havien de rebre una qualificació definitiva d’Habitatge de Protecció Oficial (HPO) per part de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya (AHC). Fonts municipals consultades pel TOT Barcelona confirmen que s’ha acceptat la qualificació provisional com a pisos socials de quatre dels domicilis, de manera que ja estarien disponibles legalment. Tanmateix, tots els indicis apunten que aquests habitatges no s’estan destinant ara mateix al parc públic, sinó que s’estarien oferint al mercat lliure de lloguer.
Segons van denunciar la setmana passada en una roda de premsa conjunta el Sindicat de Llogateres, el Sindicat d’Habitatge de Poblenou i l’Observatori dels Barris del Poblenou, diversos testimonis confirmen que els pisos s’estan llogant molt per sobre de l’índex de referència per a la zona, que fixa imports d’entre 689 i 961 euros mensuals i també lluny dels preus fixats per a un pis de lloguer d’HPO, que no hauria de superar els 550 euros sense despeses i taxes. També s’han localitzat anuncis a plataformes digitals que indiquen que hi ha habitatges d’uns 50 metres quadrats llogant-se a 1.700 euros mensuals a la mateixa finca. “Una operació urbanística aprovada sota el discurs de la rehabilitació, la regeneració urbana i l’habitatge protegit ha acabat derivant en la pràctica en un procés d’expulsió residencial i substitució social. Els habitatges que havien de justificar urbanísticament l’increment d’edificabilitat no s’han destinat a ampliar el parc assequible, sinó a alimentar el mercat immobiliari de luxe del barri”, denuncien les entitats. Ben bé com un cavall de Troia que rere la seva aparença enlluernadora amaga el verdader perill a dins.
Una de les pors que han aflorat amb el coneixement d’aquest cas és que no es tracti d’una situació aïllada i que s’hagin produït més operacions urbanístiques d’aquest tipus amb altres illes de cases del Poblenou també definides com a fronts consolidats. “Aquest és el primer cas amb el qual han saltat les alarmes, però hi podria haver més si veiem la poca disciplina de control per part de l’Ajuntament pel que fa a la qualificació d’habitatge protegit“, assegura en una conversa amb el TOT Barcelona l’Albert València, membre de l’Observatori dels Barris del Poblenou. València lamenta que en les darreres dues dècades només s’hagin fet uns 2.000 pisos socials a la zona del gruix de 15.000 que es van prometre en el seu moment. Ni tan sols s’arriba als 4.000 que es va marcar com a objectiu l’any 2000, quan es va aprovar la modificació del pla urbanístic que havia de permetre ampliar aquest parc d’habitatge protegit. “Ja ens poden prometre milers de pisos de protecció oficial que al Poblenou només veiem les conseqüències negatives de la transformació urbanística del 22@. En deu anys hem vist com es doblava el preu del lloguer i la tònica ha estat la requalificació de sol per la generació de plusvàlues per als propietaris”, afirma.
Des del moviment prohabitatge insten tant l’Ajuntament com la Generalitat a prendre cartes en l’assumpte fent inspeccions per determinar si hi ha hagut incompliments tant amb la llicència d’obres com amb el planejament urbanístic. També demanen revisar la vulneració del topall dels lloguers i la negativa a oferir-li un lloguer social a Giesen, que té el certificat de vulnerabilitat acreditat.
Polèmica amb un desnonament exprés d’un pis municipal
La setmana passada es va produir precisament en un dels límits de l’àmbit del 22@ un desnonament exprés amb polèmica per part dels antiavalots de la Guàrdia Urbana. En concret, es tractava d’un domicili ubicat al carrer de Veneçuela i gestionat per l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB) que feia més d’un any que estava buit. Entitats prohabitatge hi van accedir divendres 15 de maig perquè en pogués fer ús una dona en situació d’exclusió residencial, víctima de violència masclista i amb un 72% de discapacitat acreditada. Els agents del cos policial s’hi van presentar dilluns 18 de maig a la tarda i van executar el llançament. Des de les entitats denuncien que l’actuació podria haver concorregut en una violació del domicili, donat que ja feia quatre dies que la inquilina s’hi havia instal·lat.
Fonts municipals consultades per aquest mitjà asseguren que el mateix 18 de maig al migdia va saltar l’alarma del pis. En comprovar amb l’IMHAB que l’habitatge havia d’estar buit perquè s’estava “adequant per a una nova adjudicació“, els agents van acudir al domicili per efectuar el desnonament exprés. La dona va abandonar el pis pels seus propis mitjans i se li hauria ofert un allotjament d’urgència. “Ara per ara s’està acabant de valorar quina és la seva situació per decidir si cal activar altres recursos socials”, afegeixen. Aquesta versió contrasta amb la de l’afectada i les entitats que li donaven suport, que mantenen que feia ja tres nits que s’havia instal·lat al domicili.
