Si res no canvia en els pròxims dies, el Lluís haurà d’abandonar en breu amb la seva filla el pis que va adquirir fa 40 anys a l’Eixample.
Fa mesos que no pot pagar les altes quotes de la hipoteca a què es va lligar quan el negoci va trontollar i el banc li imposa ara que lliuri les claus l’1 de desembre com a molt tard. El Lluís va empenyorar el domicili fa més d’una dècada a canvi d’obtenir crèdit per atendre les obligacions de la seva empresa de reparació d’averies de trens, escanyada i curta d’ingressos arran de la crisi de 2008. Amb el negoci tocat i obligat a retornar un préstec elevat, el Lluís va decantar-se el 2010 per una opció aleshores incipient: anunciar a Airbnb dues habitacions dobles que li sobraven a casa i oferir-les en lloguer a turistes. Va ser visionari i, gràcies a tenir ocupats gairebé sempre tots dos dormitoris, va amansir el dèbit fins que la pandèmia i el veto de facto a Barcelona de les anomenades llars compartides van assecar la font de què depenia.
“Estic arreglant un forat a l’oficina per anar la meva filla i jo a dormir. No és gaire còmode, però l’oficina és meva i no tindré que pagar res”, al·lega. El Lluís ha quedat escarmentat per alguna mala experiència en els últims mesos després que, amb la davallada del turisme, hagi intentat seguir complint amb la hipoteca arrendant les habitacions per més d’un mes, única opció que l’Ajuntament sí que permet per ara. “Ho he deixat córrer perquè no em resulta rentable i he tingut problemes de convivència que abans no tenia”, compara l’home, que ha resolt intentar vendre’s l’habitatge en els pròxims dies per saldar el deute i oblidar-se’n.
“Veient que no hi ha futur estant el tema en mans de l’Ajuntament, que ja soc grandet i que no puc aguantar tanta pressió, he determinat que ja n’hi ha prou i que m’aniré a viure amb el que tinc”, exposa el Lluís, que sent patir una realitat “molt injusta”. “He de sortir de casa perquè no puc afrontar els pagaments perquè algú s’està ficant en què puc fer a la república de casa meva -protesta-, quan jo hauria de poder ficar-hi a qui vulgui i poder compartir despeses”.
El Lluís responsabilitza al govern municipal del mal tràngol que confessa travessar: “Em trobo sense voler en aquesta situació, però l’Ajuntament m’hi ha portat -assenyala-. Ens deia que no anava per nosaltres però, a la pràctica, no fan el que ens deien. El meu desencís és que em sento traït pels governants que tindrien que estar defensant-nos. No els he votat, però els comuns m’eren simpàtics perquè creia que era els que millor entenien el que féiem, una economia col·laborativa”.
Regulació en l’aire
La Generalitat va implantar fa poc més d’un any una llei perquè els municipis autoritzin els lloguers de curta estada en habitatges on els viatgers conviuen amb els propietaris. Barcelona, però, ha deixat esgotar el marge per adoptar la norma, sense clarificar com reglamentarà l’activitat. De retruc, ha comportat que els lloguers breus d’habitacions hagin quedat prohibits a la ciutat. Comuns i ERC recelen de les llars compartides perquè consideren que encareixen els preus del lloguer, el PSC advoca per tolerar-les amb condicions -limitant, per exemple, on poden ofertar-s’hi- i Junts, Cs, Barcelona pel Canvi i PP les defensen. Posicions al marge, l’Ajuntament té pendent presentar una proposta per regular aquests arrendaments.
En tot cas, el Lluís ja no hi confia i vol desfer-se del domicili que ha estat la seva taula de salvació i que ara troba que és “un dispendi”. “Intento contenir el banc com puc mentre miro si venc el pis i cancel·lo la hipoteca sense haver de lliurar la casa i que no em quedi un deute”, precisa l’home, que ha rebut una oferta ferma de compra, tot i que no li fa gaire el pes: “És un fons que el paga de seguida. Però són especuladors. A més, amb el que m’ofereixen arribo just a cancel·lar la hipoteca i no és prou pels impostos que hauré de pagar. Però si no surt cap altre comprador, acceptaré el que em donin i ja m’hi arreglaré. Almenys, Hisenda no em podrà embargar el pis”.
Cèntric i exitós
El Lluís va començar des de zero allotjant gent de pas al pis. “Va començar sent una necessitat que, gradualment, em va agradar, a banda que era una gran ajuda”, comenta. En cosa d’un any, va poder refer-se per posar-se al dia amb el deute i l’allotjament, cèntric i ben comunicat, va arribar a tenir “èxit”, com ell mateix admet: “M’esforçava en rebre els hostes i tractar-los bé. Gairebé sempre estava ple, excepte entre mitjans de gener i març, quan les reserves baixaven i hi havia dies que ningú no hi venia. Però era habitual que quan sortien uns a les dotze del migdia hi entressin uns altres a les quatre de la tarda”.
Assegura que qui acostumava a allotjar-se amb ell -normalment de dos o tres dies o una setmana a molt estirar- ho feia sobretot “per motius culturals” per descobrir la ciutat. “S’assessoraven amb mi. També vaig tenir el cas d’un matrimoni d’Eslovènia que va venir a veure la seva filla, que viu al costat de casa amb la seva parella i una filla petita. En comptes d’anar a un hotel, van estar-se a l’habitació. També havia tingut algun capità d’aviació que quedava amb la nòvia i llogaven casa meva mentre tenia permís”, detalla.
El Lluís revela que la seva vida personal s’ha vist capgirada alhora que l’aixeta dels diners s’ha tancat. “Ha estat desastrós per a mi”, afirma l’home, que adverteix que, mancat d’ingressos i amb dificultats per abonar impostos, pot arribar a ser una càrrega: “Quan compartim la llar, perds intimitat i la majoria de vegades ho fas obligat. Però si això m’ho tallen, vinc a la situació en què em trobo ara. Procuro sortir-me’n per no ser un problema per a l’Ajuntament i per a la societat, però pot ser que ho arribi a ser”.
