L’espigó del Gas s’ha llevat aquest dilluns ocupat per una trentena de tendes de campanya. Un gruix important de les persones que fins ara pernoctaven a la plaça de Catalunya en protesta per la greu crisi de l’habitatge que pateix la ciutat s’hi ha instal·lat després que un macrodispositiu policial hagi desallotjat de matinada el cèntric emplaçament. Després d’un primer intent de traslladar l’acampada a la plaça de la Vil·la de Madrid, la mobilització ha acabat reubicant-se en aquesta estructura que separa les platges del Somorrostro i de la Barceloneta. En concret, les tendes s’han situat al voltant de la zona de cal·listènia que hi ha en aquest punt del litoral de la capital catalana. Això ha provocat alguns moments de tensió ben bé surrealistes amb els esportistes que a primera hora del matí s’acostaven a l’espai per fer exercici.

Una de les persones que s’ha instal·lat provisionalment a l’espigó és en Joan, que pocs minuts abans de les deu del matí ordenava les seves coses en un dels marges de la nova acampada. “Hi havia un cert nerviosisme perquè teníem sospites que faltava poc perquè ens desallotgessin, però també teníem l’esperança il·lusòria que l’Ajuntament s’avindria a negociar com van dir públicament”, assenyala. Aquest jove de 28 anys reconeix que la intervenció policial d’aquesta matinada no ha estat violenta i que cadascú ha tingut el temps just per recollir les seves pertinences, però critica que s’hagi fet sense avís previ, amb detinguts i sense donar alternativa a les persones sense sostre que havien trobat a la plaça de Catalunya un espai segur on dormir, fer vida i refugiar-se del carrer.

És el cas d’en Buma, un jove de 33 anys que feia dos mesos que dormia a la via pública a Barcelona. Ell va arribar des d’Almeria per provar de guanyar-se millor la vida i va trobar a l’acampada pro habitatge un aixopluc. “Fins aleshores vivia al carrer, així que s’estava bé. Ho tenien ben muntat […] He pogut recollir la meva motxilla i ja està, no tinc res més“, explica. Només ha aconseguit ajuda per accedir a un menjador social i la seva intenció és moure’s amb la resta de persones sense llar fins que trobi una alternativa d’habitatge millor.
En la mateixa tessitura es troba en Toni. Ell té 25 anys i fa un temps que viu de manera intermitent a la via pública. “Vaig estar en un centre, però ara ja fa uns dos mesos que vaig sortir. Dormir al carrer és molt dur. Aquesta platja [diu mentre assenyala la Barceloneta] és l’únic lloc on podia descansar abans de l’acampada. Quan estava mort de son després de passar la nit en blanc, venia aquí al matí per dormir una mica“, afirma. En el moment d’abandonar la casa dels seus pares, la desesperació l’havia portat a cometre petits furts per poder subsistir. Ja no ho fa i assegura orgullós que ha pogut comprar-se un mòbil barato sense haver de robar a ningú. Aquest matí a les onze tenia cita amb la treballadora social per poder acollir-se a l’ingrés mínim vital. “Espero que me’l donin perquè necessito una base per poder escalar de nou. Més baix d’on estic ara ja no puc caure“, apunta i assegura que ja treballa per actualitzar el seu currículum i buscar feina.

Un refugi perdut i el problema enquistat
Totes les persones entrevistades pel TOT Barcelona coincideixen que l’acampada de la plaça de Catalunya era un espai d’acollida on persones com en Buma o en Toni podien refugiar-se i trobar els recursos per sobreviure millor a la vida sense llar. “He estat feliç aquí, no pensava que era possible viure en comunitat com ho hem fet. I ara ens ho han tret. Queda clar que pots reivindicar el que tu vulguis, però no ocupar una plaça i quedar-te allà a viure”, lamenta el segon. “Aquí se sentien segurs i útils. Tothom participava de l’organització”, subratlla una altra de les participants, que lloga una habitació a la capital catalana. “La plaça ha estat casa nostra durant un mes i mig, ens l’hem fet nostre. Volíem utilitzar els diners recaptats durant aquest temps per netejar-la un cop desallotjada”, indica en Joan.
Sobre la possibilitat de continuar la mobilització pel dret a l’habitatge a l’espigó del Gas o en un altre punt de la ciutat, el gruix dels acampats no tenen encara clar quina és la decisió que prendran. “L’acampada és només un mitjà per donar veu al problema estructural de l’habitatge i reclamar solucions. L’Exemple més gràfic és l’ajuda que hem donat als sense sostre (servei de neteja, higiene personal, alimentació o atenció medica) […] Mentre el problema no tingui resposta, la nostra lluita seguirà”, remarca en Joan.



