S’acaba l’agonia dels pisos de protecció oficial maleïts de la Marina

El Consorci de la Zona Franca garanteix que avui se signen els contractes definitius amb particulars que fa dos anys i mig que esperen entrar a uns habitatges acabats

Semblava eterna, però s’ha acabat. L’espera per poder entrar a viure als 68 pisos de protecció oficial enllestits –i buits– des de l’estiu de 2017 a la Marina del Prat Vermell ha arribat a la seva fi. “Tots els problemes existents han estat resolts”, ha anunciat al TOT Barcelona el secretari general del Consorci de la Zona Franca, Anton Ferré. Segons el responsable de l’entitat promotora dels habitatges, a més, aquest mateix dijous se signen els contractes de venda definitius perquè els particulars que els tenien reservats puguin entrar als pisos. És el desenllaç d’una història de dos anys i mig en què, pel camí, una família s’ha vist expulsada de Barcelona, el servei de vigilància de l’edifici desert ha comportat una despesa de més de 250.000 euros i les explicacions han arribat amb comptagotes.

La promoció inclou diversos blocs situats al carrer de Cal Cisó, entre els números 52 i 58, a la zona de les antigues cases barates. El juny del 2017 es va donar per acabada la construcció dels pisos. Només faltava connectar-hi els subministraments, gestionar permisos protocol·laris, inscriure els habitatges al registre de la propietat i obtenir la cèdula d’habitabilitat per poder entrar-hi a viure. Ràpidament, però, es va veure que els ritmes descarrilarien. Era l’octubre d’aquell mateix any i el cas ja va cridar l’atenció del diari Ara. La finca no s’havia pogut estrenar perquè no hi arribava la llum. Hi havia un estira-i-arronsa amb la companyia elèctrica Endesa. 

En aquell article, una de les persones que hi havia d’entrar a viure va apuntar que no sabien què estava passant. “Tot s’està portant amb molt secretisme”, va comentar un guàrdia civil al qual corresponia un dels pisos. Formava part de les 18 famílies del cos que havien de canviar els seus habitatges del carrer Motors pels nous pisos de Cal Cisó, segons un acord del Consorci (CZF) amb el ministeri de l’Interior. Així, tot i que en aquell moment només havien passat uns mesos de l’entrega de claus prevista inicialment, ja es veia venir un dels problemes que acompanyarien de manera permanent la demora sobre aquests edificis: la manca d’informació.

Expulsió de Barcelona 

Un any més tard, de fet, el novembre del 2018, dos particulars van explicar al TOT Barcelona el cul-de-sac en què es trobaven. Una part dels 68 immobles eren per a la Guàrdia Civil i una altra per a l’Ajuntament, però també se’n van oferir uns quants a famílies inscrites al registre de sol·licitants d’habitatge protegit. Tant Pablo Anguita com Benito Cabeza van aconseguir fer una reserva d’un pis després d’avançar 28.600 euros durant la construcció dels immobles. Se’ls va dir que hi entrarien, aproximadament, la segona meitat de l’any 2017. Tanmateix, l’espera eternitzada els va obligar a perdre diners en lloguers sobrevinguts que no tenien previst haver de renovar, en el cas de Cabeza, i a haver d’anar a viure a casa dels pares mentre, a més, van tenir una filla, en el cas d’Anguita. 

I les explicacions clares seguien sense arribar. De fet, el cas feia tanta olor de socarrim que la dona del Pablo Anguita, quan acumulaven any i mig de retard, va demanar de visitar el pis que tenien reservat perquè “no s’acaba de creure que existís”. Amb el temps, el matrimoni ha aguantat el pols i ara podran, finalment, gaudir-ne –mentre l’acaben de pagar.  

Qui va ser propietari d'un dels pisos buits, Benito Cabeza, al davant de l'edifici sense ús. / D.C.

Qui va ser propietari d’un dels pisos buits, Benito Cabeza, al davant de l’edifici sense ús. / D.C.

Pitjor li van sortir les coses a Benito Cabeza. Ell i la seva parella, la Itxaso, van cansar-se de signar pròrrogues d’entrega de les claus. Cada tres mesos, el Consorci es posava en contacte amb ells i els reclamava que signessin un nou termini de possible entrada a l’immoble que tenien reservat. No els deien gaire cosa més. Això ho van acceptar fins a sis vegades. Fins que el juliol de 2019 van dir prou. Després de mirar altres opcions de pisos a la ciutat i veure’ls inaccessibles econòmicament, van prendre la decisió de marxar de Barcelona. Concretament, a Ripollet. I encara i així van sortir-hi perdent. El pis de Cal Cisó era d’obra nova, els costava 163.000 euros sense IVA i incloïa plaça d’aparcament i traster. El que van escollir com a substitució els sortia 80.000 euros més car. 

Retrets creuats i poca claredat

A més, Cabeza reconeixia que marxava sense tenir-ne clar el perquè. Més enllà del problema amb el subministrament elèctric, que va quedar solucionat en pocs mesos, l’argument que s’ha repetit de manera insistent és “un desajustament entre la mida dels pisos al cadastre i la mida dels pisos reals”. Segons el Consorci de la Zona Franca, això impedia que s’avancés en la inscripció dels habitatges al Registre de la Propietat. Quan aquest diari preguntava què havia causat aquell desajustament, però, mai es donaven respostes precises i s’adduïen “criteris tècnics complexos”. A més, en un primer moment, fonts del CZF insistien en el fet que el procés havia quedat encallat perquè era l’Ajuntament a qui li tocava per fer un pas pendent: “l’aixecament topogràfic”. 

En aquella mateixa època, el desembre del 2018, el mateix regidor d’Habitatge de Barcelona del moment, Josep Maria Montaner, va sortir a negar la major. El regidor va denunciar que fins a l’octubre d’aquell any –quan ja s’havia acumulat un retard de 16 mesos– el Consorci no els havia explicat “quin era el problema exacte que impedia el registre”. A partir de llavors, el CZB va defugir donar-ne més detalls.

Els veïns afectats, mentrestant, reclamaven que el govern dels comuns no s’espolsés responsabilitats, ja que l’Ajuntament forma part del Consorci de la Zona Franca. De fet, de manera institucional, Ada Colau és la presidenta del plenari de l’ens. La part executiva, en canvi, la designa l’Estat i la seva màxima responsabilitat està en mans de Pere Navarro, ex primer secretari del PSC. Així i tot, res no va canviar.

300.000 euros en vigilància

L’únic posicionament diferenciat per part dels responsables de l’Ajuntament va arribar quan, al juliol, van explicar que s’havia desbloquejat el registre dels pisos i que, per tant, tenien preparats tots els detalls per adquirir els 32 habitatges i destinar-los a lloguer social per als col·lectius que ja havien escollit. Mig any després, però, encara no hi ha notícies al respecte. Consultades per aquest diari, fonts municipals s’han limitat a referir que l’última informació de què disposaven és que el cas encara estava pendent de desbloquejar-se definitivament.

L’anunci del Consorci de la Zona Franca, però, sembla concloent. El mateix secretari general, Anton Ferré, assegura que el que ha passat entre el juliol i el gener és que es van acabar d’inscriure els pisos al Registre de la Propietat i, des de llavors, han necessitat “la qualificació definitiva” d’habitatge protegit i “la cèdula d’habitabilitat de primera ocupació”. 

Durant aquests mesos, a més, s’ha continuat engreixant la factura d’una despesa extra sobre els pisos acabats: el servei de vigilància. Segons va poder confirmar el TOT Barcelona, el cost acumulat d’aquesta partida per protegir els pisos buits, fins al gener, arribaria gairebé als 300.000 euros. El més rocambolesc del relat és que, malgrat l’abandonament i la incertesa que han patit les famílies que tenien els pisos adjudicats i han fet front al retard continuat dels habitatges, es va intentar carregar-los la culpa del sobrecost que suposava el servei de seguretat. Segons Benito Cabeza, un responsable del Consorci de la Zona Franca li va arribar a dir que “per haver denunciat a la premsa la situació”, es veien obligats “a pagar un servei de seguretat perquè no entressin okupes als pisos”.

Més informació

Nou comentari