Dibuixar un vestit sobre paper no és el mateix que veure’l posat en una persona. Sobretot, perquè qui ja l’ha vist posat mai més no tornarà a dissenyar un vestit com abans; els patrons seran més adequats, complexos i realistes. Una cosa així li va passar a l’Anna Villarroya, professora d’Economia de la Cultura i Polítiques Culturals i col·laboradora de l’Observatori Social de ”la Caixa”, quan va començar a analitzar a fons la part social de la cultura: va deixar de veure’n només el valor econòmic des de la distància, i va començar a descobrir-ne el gran valor personal i grupal. Una realitat científicament contrastada que l’experta ja no pot deixar de tenir en compte en els seus estudis ni de divulgar. Una entrevista per a la sèrie de Cultura del projecte Mirades amb ànima de “la Caixa”.
A què podem anomenar cultura?
Bufff… És un concepte que va canviant amb el temps. Ara considerem cultura els videojocs, la gastronomia o els grafits, mentre que als anys 50 no era així. Depèn molt de cada societat, però podríem dir que està relacionada amb la manera de viure i els nostres valors identitaris, patrimonials i artístics.
Quin n’és el potencial econòmic?
Molt alt, sens dubte. És un sector que aporta el 2,5 % del PIB al nostre país, i ha assolit el 3,3 % quan s’han tingut en compte activitats vinculades a la propietat intel·lectual. Tant com l’agricultura, la ramaderia i la pesca (3 %). La cultura crea llocs de treball, empreses, genera ingressos, projecció internacional, innovació… I arrossega de manera indirecta altres sectors com el turisme. Als EEUU la indústria audiovisual (Hollywood) és un dels motors de l’economia!
Quins beneficis socials de la cultura has pogut observar, com a experta i col·laboradora de l’Observatori?
Més benestar, qualitat de vida, cohesió social, valor educatiu i identitari, i fins i tot beneficis en la salut. He vist persones amb la malaltia d’Alzheimer quiets en una cadira i sense cap expressió que han anat a un concert i han començar a emocionar-se, somriure i moure’s; nens a hospitals que a través de la lectura de contes s’han sentit alleugerits de les seves malalties… Hi haurà gent que digui que aquests són casos aïllats, però són dades qualitatives reals que arriben molt més a la societat.
Dius que la gent que consumeix cultura és més feliç.
Està provat que les persones que van al cine, al teatre, a concerts, sobretot en companyia, se senten més felices, cohesionades i integrades. A més, tant els consumidors de cultura d’elit —museus, ballet…— com els de productes de la indústria cultural —cine, música pop…—, solen tenir un nivell educatiu més alt.
Sabem que les autoritats europees reconeixen tots aquests beneficis, però la nostra despesa pública en cultura, en relació amb altres països europeus, és baixa, i més des de la crisi. Per què?
Ni la ciutadania, ni les empreses, ni l’Administració espanyoles acaben de veure tot el valor econòmic i social que aporta la cultura. Jo defenso que és un bé públic, com l’educació o la sanitat, perquè quan un la consumeix ens n’acabem beneficiant tots: es redueixen els índexs de criminalitat, la democràcia té més qualitat, hi ha més rendiment educatiu, més valor identitari, més innovació… Mirem als països del nord , que són els que més cultura consumeixen, i imitem la implicació que té allò públic en l’accés a la cultura de la ciutadania.
Quin paper tenen actualment les fundacions?
Un paper complementari a l’institucional, però molt important. Equipaments com el CaixaForum o la Fundació Catalunya-La Pedrera, a mi com a ciutadana em donen l’oportunitat de veure exposicions que segurament el sector públic no podria portar al país.
Recentment, amb la Maite Barrios, vau presentar un estudi en què assegureu que la discriminació de la dona en el sector cultural és superior a la d’altres sectors econòmics. Això a què es deu?
Tot i que les aules estan plenes de dones estudiants de matèries relacionades amb la cultura, quan arriben al mercat laboral una part important desapareix. Els motius? Problemes de conciliació (que s’agreugen si treballes de nit o els caps de setmana actuant), estereotips socials (la creativitat s’associa més a la masculinitat), biaixos de gènere (inconscients) que fan que rebem menys reconeixements (les decisions les prenen homes blancs de classe mitjana i mitjana edat)… Sumat que, en èpoques de crisi, les dones són les primeres a perdre la feina (amb més freqüència, temporals o de jornada reduïda i, per tant, més prescindibles per a les empreses).
Amb l’auge del feminisme, no s’està atenuant aquesta situació?
Sí, el vent bufa a favor nostre. Hi ha un moviment social i universitari de conscienciació, i a l’Administració hi ha un interès per promoure la igualtat que fa cinc anys no existia. Museus que recuperen obra expositiva de dones, biblioteques especialitzades… Tot això la ciutadania ho percep i ja no involucionarà. El sector cultural n’és conscient i hi ha apostat.
Què proposes per resoldre aquesta dificultat de les dones i les capes socials desfavorides per accedir a la cultura en tota la seva plenitud?
En el cas de les dones: més referents femenines (artistes, dramaturgues…) i més mesures de conciliació familiar, laboral i social. En el cas de les persones amb menys recursos: més educació (també artística) des de la infantesa, de manera que si a casa, per desconeixement o manca de mitjans, no els han ensenyat tot el que la cultura pot aportar a la seva vida, que els ho ensenyin a l’escola o als equipaments culturals.
Perquè la cultura els farà feliços.
Els farà sentir i emocionar-se, en millorarà el rendiment acadèmic, les feines… La inclusió cultural els permetrà arribar a la inclusió social. I així farem avançar la societat.
