Les persones tenim dret a morir dignament, envoltades dels qui triem, en el lloc que vulguem i amb les nostres necessitats espirituals ateses. Aquesta és la màxima del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de ”la Caixa”. Una iniciativa que, segons el teòleg i filòsof Francesc Torralba, s’hauria de multiplicar per cent. Parlem amb ell per aproximar-nos, sense por, a l’art del bon morir. És una entrevista per a la sèrie de salut del projecte Mirades amb ànima de “la Caixa”.
La mort és un tabú, tot i que és una de les poques certeses que tenim. Què passaria si fóssim plenament conscients de la nostra finitud?
Doncs que tindríem una vida més autèntica. Acostar-nos a la mort no és quelcom que fem per amargar-nos la vida, sinó per ser més conscients de la vida que tenim i per aprofitar-la amb més intensitat. En canvi, la vida inautèntica consisteix a pensar que estem permanentment en aquest món i que no l’afecta la mort, la fragilitat… Per a mi, pensar la mort és pensar la vida, són dues cares de la mateixa moneda.
I a partir de quan vam començar a rebutjar la mort com a societat?
A les societats occidentals, urbanes i contemporànies la mort és un tabú, excepte quan et toca de prop: aleshores apareix com un hoste inquietant i no convidat. No passa el mateix al món rural, on les campanes anuncien una mort. No obstant això, a les grans metròpolis l’amaguem perquè la nostra manera de pensar és molt utilitària i immediatista. Sempre posposem la mort i és un error: sabem que morirem, però l’hora, on, de què… tot això és incert. I per tant genera una situació molt angoixant a la persona.
Què ens dona la religió en aquests moments finals?
Les tradicions espirituals són grans relats de la vida del més enllà: ens presenten el mapa d’on som, on anem i d’on venim. La religió dona respostes de caràcter mitològic, dona consolació, és un bàlsam… perquè constates que te’n vas, que se’n van les persones que estimes, que, tot i la tècnica, no les pots retenir. La religió et promet un horitzó lluminós: et diu que hi ha un estat de plenitud. Et promet una esperança, però requereix un acte de fe. I la fe és un do.
Ens podries dir alguna reflexió concreta d’un text religiós que a tu personalment et sembli interessant?
Santa Teresa de Jesús té unes frases breus a les quals va anomenar dichos, i una diu: “Si pensaras que tu hora es la postrera, ¿cómo la trabajarías?”. Pensar que és l’última hora de la teva vida és un exercici per valorar si el que faràs és essencial. Per a mi és un pensament que ensenya molt perquè et posa sota l’horitzó final i t’ajuda a decidir si el que estàs fent té sentit.
Què és el que més busquem en aquests últims moments?
Busquem que no hi hagi dolor físic, el suport de les persones que estimem, la reconciliació amb Déu en cas que creiem en ell… però per a mi la clau és la pacificació del jo. Viure la mort sabent que has fet el que havies de fer. Això dona molta pau. Aquest procés requereix de diversos agents per tancar les ferides pendents.
Creu que el personal sanitari està prou format com per atendre de manera integral la persona en el seu trànsit de la vida a la mort?
Cada vegada hi ha més sensibilitat i formació més integral. S’estan introduint disciplines humanístiques a les facultats de medicina, i això configura un professional diferent, ja no és només un tècnic del cos. Entenem que el pacient és una totalitat orgànica, que forma part d’un sistema familiar, cultural, social i espiritual; i que és multidimensional, que hi ha una dimensió corporal, psicològica, social i espiritual que cal atendre.
Què et sembla que hi hagi programes, com el Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de ”la Caixa”, que permeten atendre la dimensió espiritual, emocional i social de les persones en aquest procés, a més de donar formació als professionals que les atenen?
Aquest programa és pioner, innovador i exemplar. S’hauria de multiplicar per cent, no només en el nostre entorn, sinó en molts altres on no es produeix aquesta atenció integral a gent gran o amb malalties avançades. Si es produeix aquesta atenció, hi ha una qualitat i confort al final de la vida, i això no es garanteix només tractant una part, sinó tractant el tot, i al tot només el pots tractar des d’un enfocament interdisciplinari.
Quin és el protocol per atendre espiritualment una persona? Quins professionals l’atenen i com ho afronten?
Tradicionalment hi havia l’agent de pastoral, tot i que cada vegada hi ha més persones que estan al marge d’aquestes tradicions però que, igualment, tenen necessitat d’expressar gratitud o de demanar perdó, de pacificar el seu cor… aquest perfil, generalment el trobem en l’àmbit de l’agent espiritual laic en forma d’antropòleg, filòsof, psicòleg o treballador social, que escolta qui té al davant per alleujar el seu patiment espiritual.
Creus que tothom hauria de reflexionar més (i poder decidir) com vol morir?
És imprescindible que tota persona, quan té lucidesa, pugui deixar escrit de quina manera vol morir: on vol morir, quin ha de ser el límit de l’esforç terapèutic i el ritual que desitja. Un company de la universitat, amb gran lucidesa, em va demanar que celebrés el seu funeral laic… però és molt poc habitual. Això descarrega molt la família.
Busquem la vida eterna, però s’entendria la vida sense la mort?
No. La vida no s’entén sense la mort. Imaginem una vida que s’allargués indefinidament… per a alguns seria un calvari. Tot i que cal considerar que l’eternitat no és la dilatació del temps, sinó la seva absència: és un estat de presència plena que, precisament, prometen les tradicions espirituals en el més-enllà.
