A David Selvas (1971) el coronavirus li ha frenat un inici d’any rutilant. En els tres primers mesos del 2020 el seu nom ha format part de tres cartells d’obres que han omplert sales o que tenien previst fer-ho. La importància de ser Frank, Aquella nit i T’estimo si he begut, amb el suport de la DO Catalunya, a punt per estrenar-se quan la situació ho permeti. Amb els anys s’ha treballat aquesta mena d’omnipresència a l’escena catalana. Sovint, a força de transicions. La primera va ser la de mudar-se a del seu poble natal, Santa Perpètua de Mogoda, a Barcelona. Estudiava periodisme a la UAB alhora que feia classes a l’Institut del Teatre. Des de llavors, però, no hi ha tornat. S’ha convertit en un barceloní d’adopció i s’ha instal·lat a la Dreta de l’Eixample. Curiosament, a pocs metres del punt on baixava de l’autocar de l’empresa Sagalés que, de jove, el portava del poble a la gran ciutat. També ha fet altres canvis en la seva carrera. Com trepitjar el món de la direcció i la producció –ara, amb La Brutal– després d’haver estat una de les cares protagonistes en sèries de TV3, com va passar amb Nissaga de poder o La Riera.
Per parlar sobre aquest recorregut i l’actual panorama del teatre, ens hem citat dues vegades amb David Selvas. La primera, per entrevistar-lo mentre preníem una copa d’un vi de la DO Catalunya al bar Chicha Limoná, abans que esclatés la crisi del coronavirus. La segona, aquesta setmana: hi hem parlat per telèfon per actualitzar l’estat de la qüestió davant el tancament de teatres i l’inevitable efecte de l’estat d’alarma sobre els projectes que tenia en marxa.
Dirigeixes T’estimo si he begut i s’havia d’estrenar precisament ahir al teatre Poliorama. Ara per ara, corre perill l’obra?
Depèn del temps que duri tot això. Hi ha un temps previst per a l’exhibició. Juguem amb un marge de dos mesos, aproximadament. Per tant, si aquest temps passa, molt difícilment podrem fer-la ara.
El sector ja vivia un moment delicat i només li calia una pandèmia global al final de la temporada alta. Ha de ser complicat fer càlculs en un moment inicial, però teniu una idea de l’abast que tindrà aquest cop per al teatre?
Si ja teníem un panorama incert, ara encara més. A la Xina, ja fa quasi tres mesos que van començar a trobar-se casos i tot just ara comencen a funcionar les feines, però els teatres continuen tancats. Per tant, comptem que és possible que sigui de les últimes coses que tornin a obrir.
L’alcaldessa Ada Colau va anunciar dimecres que demanarà que es redueixi l’IVA cultural al 0% i que preveu reprogramar algunes estrenes perdudes al Festival Grec.
A diferència de la crisi del 2007, sembla que les administracions estan a favor de donar un cop de mà. No com en aquell moment, quan l’IVA estava al 21% i on tot eren retallades. Però això és en tots els sentits, l’administració ha de posar diners per remuntar la crisi. A nosaltres ens tocarà anar dia a dia i veurem si la gent té ganes d’anar al teatre quan passi el coronavirus.
A les tres obres que tenies programades aquests mesos la música i la comèdia jugaven un paper protagonista. Ha estat casualitat o ara serà la tendència?
El tret comú més important és que surten d’una productora. Això no és teatre públic. El que intentem és trobar materials que puguin connectar i agradar al públic. Busquem un públic jove, tant temàticament com estilísticament. La gent jove a què està absolutament connectada? A la música. Tenim un problema entre la gent jove i el teatre. En canvi no hi ha cap problema entre la gent jove i la música. Allà hi ha un lloc.
“A l’escola qui porta teatre és el professor de literatura. Aquesta unió és nefasta. Un noi de 14 anys no tindrà ganes d’anar a veure ‘La Celestina'”
La Paula Jornet ens va dir que t’havies convertit en el seu padrí. Ella, precisament, és una de les que ha format part de l’equip de La importància de ser Frank i, alhora, s’ha involucrat en projectes de creadores novelles, com ara les integrants de la companyia Aura al Pou. Salvar el teatre exigeix posar els ulls en aquestes propostes?
És bàsic. Els de dalt l’escenari tenen l’edat dels qui busquen que estigui a la platea. Difícilment fent una història de cinquentons hi haurà gent jove a les butaques. Aquesta és la clau. Què li interessa al jove? Li interessa veure algú que sigui com ell dalt l’escenari. Hi ha una identificació.
Què s’ha fet malament, fins ara?
Hi ha un exemple clar. A l’escola qui porta teatre és el professor de literatura. Aquesta unió és nefasta. Un noi de 14 anys no tindrà ganes d’anar a veure La Celestina. En canvi, tindrà ganes d’anar a veure una obra de la Lola Rosales i la Berta Prieto. Les reconeixeran allà amb les seves formes de relacionar-se, els seus models, les icones que puguin tenir, l’estètica. Crec que no s’ha abordat mai la creació de nous públics.
Però aquestes noves fornades aguanten a base d’estalvis familiars o d’altres feines.
Exacte. Els falta suport. Això també va lligat a la falta de diners públics. A Barcelona hi ha un gran dèficit d’espectacles de gran format. Dagoll Dagom feia espectacles de 600.000 euros i tenia 200.000 espectadors. Ningú fa això ja. Hi havia companyies que tenien grans ajudes i podien arriscar-se fort. Ara qualsevol cosa que no et funcioni fa que cada vegada et tornis més conservador perquè has de pagar els sous.
Tornem a la mare dels ous. Fa poc es va aplegar tot el sector per demanar que finalment es passi del 0.65% d’inversió als pressupostos de la Generalitat al 2%.
Si això passés, en dos o tres anys estaríem parlant d’una altra cosa. Perquè s’oxigenaria el panorama i això revertiria en el públic i, alhora, en la qualitat i el nervi dels espectacles.
“Amb els polítics amb qui m’he reunit o he dinat algun dia he descobert que són persones que culturalment i teatralment tenen un perfil molt baix”
Més enllà de les bones paraules dels polítics, teniu alguna concreció sobre com avança la demanda?
No. I em sembla surrealista que la consellera digui ara que està d’acord amb el 2% dedicat a cultura. Penses “doncs paga” o “tanca’t amb l’Aragonès i en parleu una estona”. Em sembla que està enganyant la gent, directament.
S’utilitza l’excepcionalitat política del país per dir-vos implícitament que ara “això no toca?
És que no els interessa en absolut. Amb els polítics amb qui m’he reunit o he dinat algun dia he descobert que són persones que culturalment i teatralment tenen un perfil molt baix. És molt difícil que algú s’interessi per una cosa de la qual no té ni la més mínima idea. Recordo una vegada que vaig sopar amb el Francesc Homs. Ell mateix et deia que no li interessava gens i que llegeix un llibre a l’any. O un altre dia, amb Oriol Junqueras. En vam parlar i les seves dues idees eren fer alguna cosa amb turisme i teatre i no sé quina altra proposta. Ens va fer pensar “ostres, si aquesta és la vostra visió, apaga y vámonos“.
Abans comentàvem la importància d’adaptar-se als nous llenguatges. Els ritmes han canviat i tu intentes que les obres no s’allarguin més del que toca. Si tot va bé i l’arribem a veure, quant durarà T’estimo si he begut?
Una hora i 45 minuts, més o menys. Ara estem en una hora i 50 minuts, i encara l’hem d’escurçar. Una hora i quaranta, de fet, seria l’ideal.
El fenomen aplega La Brutal, Dagoll Dagom i les T de Teatre. A més, porta a l’escenari els relats de l’Empar Moliner. Ho té tot per funcionar. Ella ens deia que li feia cosa posar-se enmig del que preparàveu.
Les adaptacions són d’ella. La meva obsessió és ser molt fidels als contes i fer Empar Moliner en teatre. No vulguem fer una altra cosa. Amb tots els elements de l’Empar, que és sarcàstica, irònica, que parteix d’estereotips per posar una crítica cap a tu, cap a ella i cap als models urbans que tots portem a sobre. Que dispara la crítica al feminisme mal entès, al masclisme, a les relacions de parella. En definitiva, representar aquell lloc incòmode on ella es posa ella constantment.
Serà una obra incòmoda?
Sí. Hi ha contes que no els hem triat perquè són súperdepres i no hem volgut fer una presentació en aquest sentit. Hem fet un espectacle amb cançons i amb llum. Té moments de baixona, més emocionals. Però esclar que serà incòmode.
“Que bonic seria que passés amb aquests teatres el que va passar amb el CAP Raval Nord. Que sortissin els veïns a defensar-los com ho van fer llavors”
Amb el Don Joan de Molière vas jugar amb el públic, al TNC. Amb Aquella nit, també. No fa respecte emprenyar els espectadors que van a veure una obra?
Jo soc molt d’aquests. De deixa’m en pau. Però alhora m’agrada això que van portar els argentins de no saber quan comença i quan acaba l’obra. Que desdibuixes els llocs i sorprens els espectadors. Fa poc llegia el text de Fleabag i la Phoebe Waller Bridge, l’autora, diu que sempre busca com pot descol·locar el públic a l’inici. Que depèn de com el descol·loquis, ja el tens a la butxaca. I és una gran veritat. Si t’hi fixes, ella, gairebé sempre provoca accidents que et fan col·locar a un lloc que quan te n’adones diu “ostres, que malparida”.
Tens previst dirigir fora del teatre?
No em faria res. Però els mons estan bastant separats. Ens faríem un gran favor si el món audiovisual entrés més al teatre i a la inversa. Es parla molt, en genèric, però no tinc cap conversa en marxa que vagi en aquesta línia. Hi ha predisposició.
L’actor, productor i director David Selvas, moments abans de la conversa amb el TOT Barcelona / Jordi Play
El Teatre Apolo, el club Capitol, La Vilella, l’Antic Teatre. Tot són espais barcelonins que han deixat o deixaran de tenir activitat aviat. Recordes alguna època així de dolenta?
No. Però va en relació amb el que parlàvem abans. Que bonic seria que passés amb aquests teatres el que va passar amb el CAP Raval Nord. Que sortissin els veïns a defensar-los com ho van fer llavors. La gent no se sent seus els teatres, ni necessaris. No és com la salut i l’escola pública. Els catalans no se senten seva la cultura. Això és una desconnexió que a algú ja li interessa, com els polítics. I, com que no se la percep com una necessitat, cadascú fa el que pot.
I a això se li suma la bombolla dels lloguers.
Sí, però si hi hagués la força necessària, és a dir, si la Semolina [Tomic] pogués pagar, no els 7.500 euros que els demanen a l’Antic Teatre, sinó 4.500 euros, potser així ho aconseguiríem. Perquè el teatre estaria més o menys ple i tu podries treure’n un rendiment. El problema de la Semolina és que només aconsegueixen pasta del bar. El teatre és una cosa deficitària.
“Gràcia m’atabala una mica, trobo que li falten places o jardins més grans. I, en canvi, viure a l’Eixample és la perfecció”
Et deia el dels lloguers perquè sé que t’agrada mirar pisos. T’amoïna cap a on va el negoci de l’habitatge a la ciutat?
I tant. Però tenim una senyora alcaldessa que era la mateixa que s’ocupava d’evitar desnonaments amb la PAH. I ara ja veiem quines polítiques està fent. Una de dues. O són coses que estan per sobre dels polítics i és el costat fosc qui decideix o és que tenen altres interessos. Com això tampoc no s’explica de manera clara, acabem sense saber-ho.
A Twitter tens la ubicació del teu usuari a l’Eixample Dret. Molta gent no té el seu barri a les xarxes socials. Te’l sents teu?
Moltíssim. M’agrada la geopolítica del barri. Gràcia m’atabala una mica, trobo que li falten places o jardins més grans. I, en canvi, viure a l’Eixample és la perfecció. Per la seva bellesa, els espais i la comoditat. La proximitat amb el centre i amb el mar. I alhora la facilitat per sortir de Barcelona per anar al poble. És ideal. És the place to be.
Dir que a Gràcia li falten places i verd vivint a l’Eixample és curiós.
Amb la Ciutadella ho compensem tot, que ens queda al costat. Això marca la diferència.
També t’he sentit defensar que els barcelonins han d’aixecar més la vista quan caminen.
Això ho aprens molt dels que venen de fora. De sobte fan “uau” quan caminen per la ciutat. I esclar, llavors hi caus. És que és al·lucinant. És molt excitant anar descobrint finques, veure una entrada que et crida l’atenció o una porta oberta i un interior de fusta que et deixa de quadres.
Vas patir una mena de síndrome de Stendhal, doncs, en instal·lar-te a la ciutat, venint del poble?
Els dos primers anys anava i tornava de Sant Perpètua. En canvi, el tercer any ja m’hi vaig quedar. Per tant, va ser gradual. L’impacte i la seducció de la ciutat van anar a poc a poc. A més, l’institut estava a Sant Pere Més Baix, en ple rovell de l’ou. Al principi, ens hi estàvem tot el dia. Quedaves al vespre, anaves a dormir a casa d’un o de l’altre. Això facilitava conèixer la ciutat sense acabar-hi de viure.
