Empar Moliner: “No tenim l”afterwork’ assentat perquè treballem molt i fins molt tard”

L'escriptora està d'estrena per triplicat: presenta un nou llibre de contes, desembarca a l'escena teatral i reedita una selecció de narracions

Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronsana,1966) és una dona inquieta. Literalment i figurada: canvia de posició molts cops mentre conversem sobre els seus darrers projectes professionals i prenem uns vins de la D.O. Catalunya. Fins i tot la veu li fa saltirons, quan reprodueix diàlegs o s’exclama en les respostes. Aquest hivern està d’estrena triple: presenta el seu nou llibre de contes, És que abans no érem així; publica l’antologia de narracions T’estimo si he begut i altres contes [Columna]; i per primer cop els seus textos s’adapten al teatre a T’estimo si he begut.

La incursió escènica és tota una aventura col·lectiva. Les companyies Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre uneixen esforços per portar al Poliorama una obra musical feta d’històries “esbojarrades i contradictòries”, com les defineixen ells mateixos. L’espectacle el pilota David Selvas com a director i compta amb música composada per Andreu Gallén expressament per cada conte. Moliner els ha donat llibertat absoluta per triar els textos, als que donarà vida un elenc de luxe: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca, David Bagés, Mercè Martínez i Ernest Villegas. La D.O. Catalunya s’ha colat entre els bastidors i patrocina aquesta obra plena de referències vinícoles. S’estrena el 21 de març i farà temporada a la Rambla.

El 10è llibre nou torna a ser de relats, com el primer. Què t’enganxa tant, d’escriure relats?

M’encanten els contes! En realitat li vaig donar a l’editora una novel·la, que ja tinc escrita. Però de seguida vaig canviar d’opinió: “No, no, no, ara prefereixo contes!”. Els vaig escrivint i quan tinc una família, la publico. Encara me n’han quedat alguns, que havien de ser d’aquesta família i al final no els he inclòs. Tot i que aquesta família és molt més eclèctica i estranya que la de l’anterior llibre: hi conviuen tècniques diferents i hi ha més humor també.

Tot i ser contes molt diferents entre ells, sobretot d’extensió, el pas del temps té una presència important a tot el llibre.

Sí. De fet, els personatges van sent més grans a mesura que publico llibres. Com jo! Un dia faré històries geriàtriques, potser! Sóc molt fan del realisme, fins i tot del costumisme encara que ara estigui mal vist. No obstant l’últim conte és una distòpia: és un manual d’instruccions de pràctiques sexuals ‘correctes’, en un món on les altres estan considerades no correctes i es deixen de fer. Fa temps que no surto de cacera per discoteques i bars, però un col·lega escriptor, el Jordi Nopca, m’ha dit que això ja comença a passar! M’agrada aquesta idea, que la recerca de la llibertat et posa cotilles.

El relat que dóna nom al llibre, Això abans no passava, és una sàtira de la crítica als joves que al llarg dels segles han fet totes les generacions de pares. T’has autoparodiat renyant a la Ginebra, la teva filla, ara que s’acosta a l’adolescència?

Clar, m’hi veig perfectament! Veig com les mares de les companyes d’escola de la Ginebra diuen als seus fills que deixin el puto mòbil, que “abans no érem així”… I em poso a recordar la meva mare, que em deia a mi que deixés el telèfon perquè em perdia la realitat. I a ella també la renyava la seva mare pel mateix! M’he divertit molt fent aquest conte.

El llibre T’estimo si he begut ha estat traduïda a l’anglès i a l’alemany. Però les teves històries són plenes de referències locals, de Barcelona i de Catalunya. Com creus que et llegeixen? Al lector estranger li arriben aquests matisos?

Allò local és universal: El mirador de Vallvidrera és local, però igual com si et posessin la Costa da Morte gallega o Mulholland Drive. Mira si era local Macondo, de García Márquez, i ningú dubta que és literatura universal. Quan em publiquen traduccions hi vaig i a la majoria de llocs del món tenen un costum sorprenent: la gent paga per sentir els autors. Un preu simbòlic, és clar. Tenen una pantalla amb el text en anglès i mentre el llegeixes en la versió original ells el van seguint. I és bestial com t’escolten en una llengua que no coneixen i riuen quan toca, es commouen quan toca… Ho he fet en un piló de països! A Bòsnia, Alemanya, Mèxic…

Empar Moliner: “Per fer una sèrie has de treballar en equip i a mi això em costa més”

L’espectacle T’estimo si he begut és un experiment múltiple. Per un costat és la teva estrena teatral, adaptant contes per ser musicats. D’altra banda és la primera col·laboració de Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre, sota la direcció de David Selvas.

Encara no he vist cap assaig general i segur que ells deuen pensar que millor, que els autors no han de venir a tocar els collons… L’Anna Rosa Cisquella em va dir que el millor és treballar amb un autor mort, però que en Pere Calders no els va emprenyar gaire quan van fer Antaviana… “Val, val, doncs faré el que em diguin!”, vaig pensar! [riu] M’han dit si vull anar-hi a veure com està quedant però em sap greu, em fa cosa. A veure si els textos no estaran prou bé, tan bons que són els actors! Han triat contes de tots els llibres, els que han volgut. I em sembla molt bé!

Quan veus en escena els teus personatges, són com els vas imaginar quan escrivies el conte? O és com si t’expliquessin a tu un conte nou?

Jo ho comparo amb quan un company de feina t’explica coses de casa seva, on no has estat mai. Sense voler et fas una imatge mental: si diu que es va adormir al sofà, tu t’imagines un determinat sofà. I si un dia hi vas… Ploff! Automàticament corregeixes la imatge i t’oblides de l’anterior. Si tenia alguna idea d’un personatge, quan els veig a ells ja no hi ha cap altra possibilitat. Per exemple a l’obra hi ha inclòs el conte Dos anys en la vida de Flora Camí, una dona que no té sort i sempre es conforma. Aquest personatge l’interpreta la Carme Pla i després de veure-la el meu cap ja no podrà imaginar mai més del món a ningú altre que ella!

T’hi veuries, dedicant-te a la dramatúrgia o fent guions per a pel·lícules i sèries?

M’han fet propostes i penso que seria divertit. Fer una sèrie penso que m’agradaria, perquè tenir 13 capítols per desenvolupar un caràcter… T’inventes uns personatges i tens 13 hores per ells, més que en una novel·la! Pots imaginar milers de coses per a cada un. Però per fer una sèrie has de treballar en equip i a mi això em costa més. Això sí, em fascina el món dels actors. És increïble veure com aixequen una obra. La Mercè Martínez de T de Teatre, per exemple, pot ser la més graciosa i la que et fa plorar més. Totes elles són fantàstiques! I el David Selvas és molt bon director, és molt llest. He vist les dues coses que té en cartellera, Aquesta nit La importància de ser Frank, i hòstia, m’he mort de gust.

Empar Moliner: “El que més m’agrada de Barcelona és quedar quan vulgui i improvisar”

S’estrenarà el 21 de març al Teatre Poliorama, on farà temporada A la Rambla, al costat de la teva estimada cocteleria Boadas!

Ai sí, el dia de la presentació vam anar tots al Boadas. I a més hi ha el Viena al costat del teatre, que em fa molta il·lusió també. L’entrepà sempre és tan bona idea… El llom i formatge és boníssim!

Ets una barcelonina a temps parcial: no hi vius, però hi tens la teva pròpia geografia de bars, cocteleries, llibreries…

Barcelona m’encanta. Hi he viscut durant un temps i m’agradaria molt tornar-hi a viure. M’agraden la majoria de barris i sobretot els terres hidràulics… Com a tothom! Ja sé que no n’hi ha a cada casa, però m’encanten. El que més m’agrada de Barcelona és poder quedar quan vulgui i improvisar: “Quedem? Agafo la moto i vinc en 10 minuts!”. Si vull menjar pakistanès picant, doncs cap allà! Un japonès rotatori d’aquests divertits? Vinga! Em dona la vida, anar de bars i restaurants.

Els darrers anys hi ha un rau-rau barceloní que diu que ja no som la ciutat de bars que érem, que no sabem tenir discoteques ni música en directe, que hi ha massa franquícies globals sense personalitat…

Bé, una part és allò que dèiem, “això abans no passava”. Però és veritat que Barcelona està perdent llocs emblemàtics, com bars i comerços bonics. I és veritat que vas als barris vells de Londres i els pubs són els de sempre, no són creats de nou fent veure que són antics, i no són botigues de roba i bolsos a cada barri. I vas a Roma i està cuidadíssim el carrer. Això em sap greu.

Empar Moliner: “Barcelona està perdent llocs emblemàtics, com bars i comerços bonics”

Però sí que és cert que ens hem tornat molt més sensibles amb el soroll que fa 30 anys.

Jo això ho comprenc molt bé. És el descans però sobretot és el merder de pixats i vomitats al carrer. Veig que això passa molt a Barcelona i en altres ciutats diria que no. Vas pel casc antic de Barcelona i pots trobar un carrer que ha tingut sort i està preciós, mentre que el del costat està ple de brutícia i merda. O celoberts amb galledes, compreses… Tinc amics que viuen al casc antic i penso: “Què feliç seria vivint aquí!”. Però llavors veus el celobert…

Potser és que els barcelonins som bruts, simplement.

Sí, potser sí. Però em segueix encantant aquesta ciutat. La vida que té el casc antic m’encanta… I els restaurants asiàtics de Trafalgar! Ara estic enganxada a un restaurant d’Ali Bei boníssim i baratíssim. Fan un cranc que et mors! Hi ha uns mocadors de paper a la taula i el primer dia penses: “No posen tovallons?”. No! És perquè t’eixuguis els ulls si plores pel picant! Ohhh, és fantàstic! I els restaurants amb estrella també m’encanten. L’Isop et fot un menú que plores de gust, a un preu que et pots regalar.

Barcelona té bona fama gastronòmica al món, però si li preguntes a un barceloní difícilment serà la primera qualitat que destaqui de la ciutat.

Hi ha una qüestió de cash i també d’horaris. Quan vivia aquí cada tarda anava a prendre alguna cosa. Ara he d’agafar el tren i sí que m’aturo algun cop, però l’afterwork no el tenim gaire assentat… perquè treballem molt i fins molt tard! Qui té fills petits els ha d’anar a buscar a l’escola i després cap a casa a berenar, dutxar-los… Per tant l’afterwork ha de ser molt abans, al migdia, per poder-lo fer!

Empar Moliner: “M’agrada celebrar el 8 de març perquè és el dia que la meva filla va aprendre a caminar”

Aleshores hauríem de començar a treballar almenys a les sis del matí, un horari no gaire mediterrani, diguem.

Seria súper partidària, d’això! Estic molt a favor de la reforma horària. Jo dino a les 12h, bereno a les 16h i sopo a les 20h perquè arribo tard a casa, perquè si pogués soparia a les 19h. Sóc molt seca, gens mediterrània!

Has escrit força sobre feminisme –també amb humor, el que no tothom ha entès– i som a les portes del 8 de març. Enguany la vaga cau en diumenge. Ja has fet plans?

Encara no, però segur que trobaré algun bolo al que anar. M’agrada celebrar el 8 de març perquè és el dia que la meva filla va aprendre a caminar i trobo que és molt coherent. Sempre li dic i ho celebrem juntes. La meva filla és molt feminista, a més.

Nou comentari