D’una manera o d’una altra, el nom de Josep Lluís Núñez sempre ha estat lligat a Barcelona i a la polèmica. La desmesurada ambició de la seva immobiliària, Núñez i Navarro –la famosa doble N verda–, el va convertir en un personatge poc apreciat en alguns barris, mentre que els seus èxits com a president del Barça el van situar entre les personalitats més influents de la ciutat. El Barça el va fer famós i el totxo, ric. El seu creixent poder també el va fer creure mereixedor d’una vara de mesurar diferent de la de la resta i va acabar a la presó per subornar dos inspectors d’Hisenda.
La seva mort, anunciada aquest dilluns per la família, ha posat punt final a la vida d’un dels empresaris que més ha contribuït a canviar la fisonomia de Barcelona, pel bo i pel dolent. El seu imperi immobiliari va començar a mitjans dels 50 amb una aventura conjunta amb el seu sogre, el promotor Francisco Navarro. El ‘desenvolupisme’ desenfrenat de Porcioles durant els anys 60 li va oferir una oportunitat d’or per expandir les seves promocions immobiliàries per tota la ciutat i a finals dels 70, ja com a president del Barça, va acabar de consolidar un negoci molt lucratiu i deixa una empresa amb centenars de pisos per gestionar, desenes d’aparcaments, edificis històrics, oficines, naus, locals i solars.
Els xamfrans de l’Eixample i les polèmiques veïnals
Una de les víctimes preferides de la política sense límits ni escrúpols de Porcioles eren els xamfrans i les finques més antigues de l’Eixample. L’alcalde franquista, disposat a gairebé tot, va permetre la construcció de pisos extra –el que es coneix com a remuntes– sobre el mateix edifici i als terrats o l’ocupació de les illes interiors. Aquests bolets que anaven sortint van popularitzar la frase “a l’Eixample li surten barrets”, com explica amb detall el periodista Andreas González en un article publicat a El Periódico.
Sota aquest paraigua, Núñez i Navarro va prosperar i va aprofitar la seva habilitat per comprar sol a preu barat en moments de crisi per crear una cartera d’actius envejada per qualsevol altre competidor. La seva activitat immobiliària va ser tan intensa que va protagonitzar nombroses polèmiques veïnals per tota Barcelona, fins i tot algunes que no eren responsabilitat directa seva. La Casa Trinxet, obra de Puig i Cadafalch construïda a principis del segle XX al carrer Còrsega, va ser demolida per la mateixa família a l’empara de Porcioles. Dos anys després es va vendre el solar a Núñez i Navarro, que hi va aixecar un bloc de pisos que s’ha convertit en un dels símbols del patrimoni devorat per l’ànsia immobiliària.
La Rotonda i la Casa Golferichs
Més recent és la polèmica restauració de La Rotonda, un altre edifici històric ubicat a Sant Gervasi i que es va reobrir el 2016 després molts anys d’obres. L’antiga casa de Salvador Andreu –el conegut Dr. Andreu– havia estat un hotel i un hospital durant el seu segle de vida i el 1999 va ser comprada per Núñez i Navarro per rehabilitar-la. L’edifici té dues façanes, una –la històrica– que dóna a l’encreuament de l’avinguda Tibidabo i el passeig Sant Gervasi i conserva un petit temple que corona; i la nova, a la cantonada amb Lleó XIII, obra d’Enric Sagnier i que es va enderrocar i tornar a construir malgrat l’oposició veïnal. Ara acull, entre d’altres, les oficines de Nike a Barcelona.
Edifici de La Rotonda, a Sant Gervasi, rehabilitat per Núñez i Navarro el 2016 / Nike
Una altra història de lluita veïnal contra Núñez i Navarro la va protagonitzar la Casa Golferichs, aixecada el 1901 per Joan Rubió i Bellver a la Gran Via, amb la qual va guanyar el premi de l’ajuntament al millor edifici acabat d’aquell any. Més conegut com el Xalet, als anys 70 es va posar en venda després d’haver estat diversos anys buit. Les protestes dels veïns, amb el suport del Col·legi d’Arquitectes, van fer que la immobiliària desistís dels seus plans d’enderrocar-la i construir-hi pisos i la va acabar revenent a l’ajuntament, que la va restaurar i convertir en un centre cívic.
Un dels últims conflictes que es van creuar en el camí de Núñez i Navarro, i el desenllaç del qual el seu fundador ja no veurà, és al nucli antic de Vallcarca. Els veïns del barri fa anys que protesten contra la constructora, que és el segon major propietari de sol sense edificar de la zona –només per darrere de l’ajuntament–, a la que reclamen que destini part dels nous pisos que té pendents de construir (uns 400) a lloguer assequible. Un pacte de mínims a tres bandes –veïns, ajuntament i promotora– assolit abans de l’estiu s’ha trencat fa pocs dies i, casualitats de la vida, els operaris de la doble N van intentar fer les primeres prospeccions al barri fa tot just una setmana.
Una fortuna multimilionària i una ombra de sospita
Núñez havia acumulat una fortuna propera als 600 milions d’euros, segons revistes econòmiques com Fortune, però mai es va poder espolsar l’ombra de sospita que les polèmiques judicials van deixar sobre la seva gestió empresarial. La més sonada va ser el ‘cas Hisenda’, una història de corrupció sense gaire història: als 90 Núñez i el seu fill van subornar dos inspectors de Hisensa perquè fessin els ulls grossos i així no pagar més de 13 milions d’euros a l’Agència Tributària.
El van condemnar a sis anys de presó, però va recórrer la sentència i el 2014 el Suprem li va rebaixar la pena a dos anys i dos mesos i una multa d’1,5 milions d’euros. N’acabaria complint cinc setmanes, i poc després va aconseguir el tercer grau. Després del seu pas per Quatre Camins, la vida social de Núñez va decaure encara més i el seu nom no tornaria a aparèixer fins al 2016, quan El Confidencial, enmig de l’escàndol dels “Papers de Panamà”, va revelar que l’expresident del Barça i el seu fill havien obert dues empreses opaques a les Illes Verges el 1999, just a la mateixa època dels suborns.
