“En el capítol setè del Joc del Calamar, un dels protagonistes li pregunta a un personatge què faria amb els diners que es disputen si els rebés ell. Li diu que es netejaria de deutes. Tots ens podríem veure jugant a aquest joc i dient el mateix”. L’Eduard en va sortir viu, no d’una distopia sàdica com la de la popular sèrie, sinó d’una voràgine de crèdits i de pagaments pendents que l’ennuegaven.
Hi va escapar per una via més convencional que la fictícia cursa violenta per un premi milionari del recent èxit televisiu. Ell es va acollir a la llei de la segona oportunitat, vigent des de 2015 per alliberar dels deutes a persones que demostren que no poden seguir costejant-los. És una opció creixent els últims anys als jutjats de Barcelona i, amb l’ensopegada de la pandèmia, les consultes a despatxos d’advocats i els tràmits per declarar-se en concurs s’han incrementat.
Una sentència va ser la taula de salvació per a l’Eduard: el va dispensar de retornar els 250.000 euros que el Santander, Ibercaja, el Sabadell i el BBVA li exigien i, a més, li va rebaixar unes obligacions de més de 19.000 euros amb l’administració pública a 5.000 euros a saldar en cinc anys. “M’he tret una llosa que pesava moltíssim. Ara em sento com una persona més”, es desfoga l’Eduard, que s’expressa com si hagués renascut d’una vida anterior que ja no és la seva.
Admet que abans havia flotat dins d’una “bombolla de glamur” dirigint un restaurant luxós en un hotel de Barcelona on “es vivia d’esquenes a la crisi” de 2008, poc abans que es llancés a obrir el seu propi establiment per intentar fer-se un lloc en les guies culinàries. Va ser a partir d’aleshores quan els impagaments li van capgirar la vida: la inversió se li va disparar a mig milió d’euros mentre intentava reflotar un negoci que, amb la recessió a sobre, no generava prou ingressos per pagar-ho tot.
“Vaig haver de demanar diners per pagar el lloguer perquè no em fessin un alçament. Les nòmines les pagava, però aleshores deixava de pagar els meus autònoms. Iberdrola em va treure els fusibles un divendres al vespre i vaig haver de fer mans i mànigues per tenir llum per treballar el cap de setmana. Tenia força endarrariments i vaig intentar arribar a un acord amb els bancs, però no vaig trobar cap voluntat d’ajudar-me. Esperaven que fes fallida”, creu l’Eduard. Va acabar amb els comptes embargats i cobrant en negre part d’un sou per vuit hores en un restaurant per poder transferir la pensió als seus dos fills.
“Vaig perdre la feina, el restaurant, la dona, la casa… Quan t’has endeutat, ets com un pària. Un outsider. Els cobradors de deutes et van al darrere, a vegades de males maneres. És una situació molt angoixant. No pots ni tenir una targeta de crèdit. A sobre, l’Estat et fa ser còmplice d’un delicte i viure de l’economia submergida. La part que cobrava en efectiu era tota per als meus fills i depenia de la meva parella, perquè el sistema no et deixa en aquests casos que visquis per tu mateix”, en dona fe. Ara, deslliurat de càrregues, es troba altres hostelers que el daltabaix de la Covid ha deixat amb l’aigua al coll: “Em recorden molt el que he viscut. És el moment d’ajudar-los i m’adreço a ells perquè no perdin ni un minut sense recórrer a la llei de segona oportunitat”.
En els últims cinc anys, s’han multiplicat els cops que el mecanisme de rescat individual s’ha engegat a la Ciutat de la Justícia: segons la memòria del jutjat degà de Barcelona, els concursos de persones que no disposaven d’una empresa han crescut de 124 processos iniciats el 2016 a 423 el 2020, mentre que en els jutjats mercantils -competents pels procediments de particulars que són autònoms o empresaris- han pujat de 95 oberts el 2017 a 726 el 2020. Falta per conèixer les dades de 2021, però els lletrats consultats coincideixen en dir que la crisi arran de la pandèmia ha fet elevar les sol·licituds d’empara de la norma.
Augment de casos a la vista
“Esperem un augment força important com a conseqüència dels sobreendeutaments arran de la Covid. Ja hem notat un increment de peticions de persones autònomes”, explica Ana Isabel García, directora de Repara tu deuda, el despatx d’advocats a què l’Eduard va acudir. Està especialitzat en la segona oportunitat: mentre que va aconseguir que els seus clients s’espolsessin 22 milions d’euros en obligacions entre 2015 i 2020, ha cancel·lat 37,5 milions en deutes de moment el 2021 a tota Espanya.
La majoria de condonacions no corresponen encara a causes promogudes amb la irrupció del coronavirus, però els imports deixen entreveure l’evolució a l’alça dels procediments. “L’increment de la quantitat cancel·lada és sobretot perquè els jutjats de Barcelona tracten aquests concursos de forma més àgil, són pioners en aplicar la llei i molta de la seva jurisprudència la traslladem a jutjats de fora de Catalunya”, comenta García.
A més, el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona ha format lletrats i ha fet difusió per donar a conèixer el sistema de protecció de deutors. “Encara no s’ha tocat sostre amb la segona oportunitat. Som per sota de l’ús que se’n fa a França, a Alemanya o a Estats Units, però amb la crisi s’hi ha vist gent abocada, i encara hi haurà més quan s’aixequin la moratòria concursal, els ERTO i els crèdits ICO”, vaticina Yvonne Pavía, tresorera del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, que afegeix que el degoteig de resolucions favorables a particulars insolvents ha esperonat més persones a encomanar-se a la norma.
Pavía indica que coexisteixen perfils diversos, però un prototip comú és el de famílies que no han pogut afrontar deutes contrets abans que algú de la llar perdés la feina amb la pandèmia. Alhora, proliferen els responsables de petits negocis a qui les factures els ofeguen a l’haver-se enfonsat els ingressos.
“El Govern els ha concedit ajudes però no han sigut suficients i veuen que hauran de facturar més per tornar-les. A més, no se’ls ha suspès de tributs”, analitza García, que aclareix que encara predominen els casos de particulars sobrepassats per prèstecs que van contractar amb bancs i entitats que concedeixen crèdit ràpid: “Són casos en què han patit un acomiadament i no arriben a pagar-ho tot, o que demanen un crèdit ràpid per petites quantitats que pensen que seran fàcils de tornar, però després es troben amb interessos abusius, penalitzacions i recàrrecs. I la pilota se’ls fa cada cop més grossa”.
Assetjament per crèdits fàcils
La Mónica treballa d’escombriaire i, quan la seva parella va caure en l’atur, va confiar en empreses de microcrèdits perquè els collaven les despeses i un altre prèstec a amortitzar amb Caixabank. “Eren quantitats petites, de 500 o 600 euros, i les financeres eren molt insistents perquè els hi paguéssim. Venien amb amenaces i sempre trucaven assetjant. Deien que si no pagàvem ens ho reclamarien judicialment. Era perquè agaféssim por. A vegades, em cridaven per telèfon”, recorda la Mónica. Quan va iniciar el procediment, duia els pagaments al banc al dia, però els microcrèdits l’escanyaven. A sobre, Hisenda li embargava uns 300 euros de la nòmina per un deute de 22.000 euros que diu que li van endossar per error.
Menys de dos anys després de declarar-se en concurs, a la Mónica li han eximit d’un dèbit privat de 21.000 euros i li han reestructurat les obligacions amb l’Agència Tributària perquè aboni 7.000 euros amb quotes de 73 euros al mes. “Temia que anessin per mi, però és un respir quan et truquen per dir que t’han exonerat de deutes i que et treuen de la llista de morosos”, reconeix.
Perquè el procediment prosperi, cal complir uns requisits: que l’afectat s’endeutés de bona fe, haver esgotat vies sense arribar a cap acord per descarregar-se de deutes i haver-se venut tot el patrimoni per pagar els creditors fins on hagi estat possible. “Normalment, la gent que ens hi arriba ja no té propietats i, si perdrà l’habitatge però en té necessitat, la tendència dels jutges és que el mantingui. A més, la norma és molt favorable al client, no cal donar gaires explicacions al jutjat. Hem portat el cas d’una dona que devia 96.000 euros per ludopatia i li han cancel·lat tot el deute”, exemplifica Arcadi Sala-Planell, del despatx barceloní BBS Advocats.
Una pega que Sala-Planell sí que troba és que no tots els procediments de segona oportunitat són ràpids. A Barcelona, només el jutjat de primera instància número 50 atén els concursos de persones no empresàries. “Està molt col·lapsat. A vegades han suspès l’agenda i estan concedint audiències prèvies per a març de 2022”, lamenta l’advocat. El jutjat degà ja va advertir el 2019 del risc de saturació si no es reforçava la plantilla o s’habilitava algun altre òrgan més. El Col·legi d’Advocats de Barcelona confia que la congestió es redreci quan entri en vigor una modificació legal que preveu que els jutjats mercantils es facin càrrec dels concursos de persones físiques.
Tot i haver plantat cara a circumstàncies ben diferents, l’Eduard i la Mónica han estret lliçons indelebles dels anys que els impagaments els van burxar. A ella encara li empaita una financera per reclamar-li 390 euros, tot i que la sentència també els anul·la: “No els agafo el telèfon, ja se’n cansaran. Sé que vaig fer coses que no estaven bé, perquè no arribava al prèstec i aleshores en demanava més. D’això se n’aprèn”.
L’Eduard se sent com si li hagués tocat la loteria, però ja no vol temptar més la sort: “No penso demanar cap més crèdit en la vida. No en tinc cap ganes. Ara soc un molt bon assalariat, vull la comoditat de no arriscar-me i que sigui un altre qui signi els crèdits. Potser algun dia vull muntar alguna cosa més petita, però no tornaré a caure mai més en l’error de tirar-me a la piscina d’aquella manera. Amb la caiguda aprens molt”.
