Discret en els passos al costat, Jordi William Carnes (Barcelona, 1959) ha viscut moltes vides a la política i a la patronal. I no se n’està d’assenyalar mancances a un i altre cantó. Sobre la seva agitada sortida de Turisme de Barcelona al febrer, s’absté de fer retrets al govern d’Ada Colau i assegura tenir la consciència tranquil·la. Adverteix, però, que les paradoxes del turisme no es resolen amb apriorismes ideològics i urgeix al sector privat a renovar lideratges. Al llarg de quasi dues hores de conversa, revela que s’ha donat de baixa del PSC i limita la seva adscripció política a lleialtats personals. Actualment presideix l’institut tecnològic Leitat i el Cercle Tecnològic de Catalunya (CTecno), des dels que treballa per la productivitat de la indústria a través de la innovació.
Va sortir del consorci Turisme de Barcelona mentre li plovien filtracions municipals de factures sense justificar. Què significa el seu silenci?
Tinc la consciència d’haver fet les coses bé. Amb l’Ajuntament ja vaig parlar-hi i no vam acabar malament. Però no he fet cap declaració pública ni m’interessa qui guanya o qui perd. A mi m’agrada fer coses i si no puc fer-ne perquè en aquell moment no es comprenen o no s’hi està d’acord, que és totalment legítim, doncs marxo. No vull passar el dia barallant-me ni fer un ‘qui dia passa any empeny’. L’Ajuntament volia subratllar la importància del relat públic, però el sector privat no tenia nous lideratges. La dialèctica era asimètrica i continua sent-ho. Fins que no es restableixin les simetries, serà difícil. S’ha de ser molt subtil amb la semàntica: Maragall ‘liderava’… però deixava que el sector privat ‘impulsés’. M’explico? Les persones condicionem molt els relats. No sé si avui podríem construir tants consorcis com fa 25 anys. Estem en un altre moment.
Turisme de Barcelona hauria d’haver-se anticipat al malestar ciutadà pel turisme? O a les acusacions d’opacitat?
És possible. No es va interlocutar amb altres actors i hi havia una certa sensació de què ‘això no va amb nosaltres’. I ara el debat està massa condicionat pels apriorismes d’uns i altres. Als contextos polítics no els hi dono més transcendència. Sobre l’opacitat, uns diran que sí i altres que no. Jo crec que no n’hi havia, però és un debat estèril. La discussió important és per què serveix el consorci i els rols de l’ajuntament i del sector privat. Si l’ajuntament no implica als privats, faran vida pel seu compte. I el principal beneficiari potencial [del consorci] és la petita i mitjana empresa. El gran operador tira sol!
La manca de col·laboració público-privada, sobretot en matèria turística, és una de les crítiques estrella de l’oposició al govern d’Ada Colau.
El ministre Montoro va canviar les regles de joc perquè no es desviés el dèficit públic. Ara l’Administració ha de controlar els organismes on participa encara que no hi tingui majoria. I això fa que el sector privat s’estigui distanciant. L’interès per la transparència ha vingut per quedar-se, però s’ha de despolititzar el turisme. Viatjar no anirà a menys! Les ciutats ha d’assumir un nou habitant, el temporal: d’uns dies com els turistes o de dos anys com els expats. I s’ha de fer un debat de drets i deures sobre com interactua amb la cultura local. Espanya ha viscut tres crisis en el turisme de sol i platja i ara Barcelona, com totes les grans ciutats, està immersa en la primera gran crisi del turisme urbà. Les plataformes d’allotjament, les aglomeracions… Ha esclatat els últims deu anys per la irrupció dels vols low cost. Si ideologitzes el fenomen, en el fons no l’afrontes. Vindrà més gent, agradi o no. La qüestió és qui ve i qui volem que vingui.
Jordi William Carnes: “Les ciutats ha d’assumir un nou habitant, el temporal: d’uns dies com els turistes o de dos anys com els expats”
La patronal Barcelona Global va suggerir al març pujar la taxa turística i el Gremi d’Hotelers de seguida s’hi va negar en rodó. Hi estaria a favor?
Sí, per què no! Ara bé, si la incrementem, per què servirà el diner? En algun moment vaig proposar destinar una part a fomentar activitats potents de cultura. Quants exposicions té Barcelona que puguin ser referents internacionals? Les transferències directes de diner públic no creixeran, hem de pensar fórmules més realistes.
El sector hoteler ha reiterat molts cops que vol destinar la taxa íntegrament a la promoció del destí, a publicitar més Barcelona al món.
És una visió incompleta. La paraula ‘promoció’ s’ha d’adaptar al que significa avui. Per què no promociono els museus de la ciutat o determinats espectacles i esdeveniments culturals? Un concert del Liceu, per exemple. Fem una llista! Cal detectar interessos i fer un màrqueting digital molt més selectiu. Som un destí gastronòmic? Sí. I esportiu? També. La meitat dels corredors de la Marató ja són estrangers!
I s’està fent, aquesta llista?
Hem segmentat poc encara. L’Ajuntament està fent un pla de màrqueting i hem d’esperar a les conclusions. La gent cada cop busca més el seu interès concret. Enlloc de ‘Londres’ en general, doncs un musical. I és evident que ja que hi van per una cosa, van a menjar, al futbol o al metge. Recordo dos segments del mercat xinès sorprenents: els fans de volar en globus i de la fotografia. O tot l’àmbit enològic.
Jordi William Carnes: “Els últims anys del PSC de Barcelona a l’oposició que no els vaig entendre”
Sona amb força la possibilitat d’un pacte BComú-ERC-PSC després de les municipals. Vostè que ha viscut dos tripartits, quines implicacions hi veu?
El partit s’està començant a jugar i hi ha molts interrogants: com s’articularan PdeCAT i Crida, què farà el PP, la plataforma de Valls… Però després de les eleccions el ple estarà fragmentat i s’hauran de fer pactes. Hem de normalitzar les coalicions: entrar als governs i comprometre’s. A nivell espanyol, català i barceloní! Això de recolzar des de fora… No, no, conselleries i tinences! Tothom a la mateixa reunió i les discrepàncies, dintre.
Va entrar a militar al PSC de molt jove, com a universitari. I el partit ha viscut anys agitats, amb moltes escissions. L’ha incomodat el nou rumb?
Sóc amic de molta gent del PSC i tinc un compromís amb determinades persones. Alguns segueixen al PSC, n’hi ha que ara són a ERC o a prop del PDeCAT i també tinc amics a Cs i a ICV.
Però encara és militant?
Ho era. Pago alguna vegada en alguna campanya, però no una quota en el sentit clàssic. Hi ha coses del PSC que m’han fet sentir incòmode.
Jordi William Carnes va sortir de Turisme de Barcelona al febrer i ara es centra en les presidències de Leitat i CTecno / Jordi Play
El 155, per exemple?
Per exemple. Quan un ha jugat molts anys amb un equip de futbol, el més fàcil quan marxa és despotricar. Jo no ho he fet ni ho faré. Puc no compartir-ho tot, però m’abstinc de fer ostentació de la discrepància. Primer perquè si he arribat a determinats llocs públics ha estat pel PSC i hi estic agraït.
A nivell municipal sintonitza més que en l’àmbit nacional?
Els últims anys del grup municipal del PSC a l’oposició que no els vaig entendre. Els que hem estat al govern som els pitjors quan estem a l’oposició! Tens el tic de la responsabilitat de govern, no formules bé les crítiques, ets presoner… Jo defensava el pacte dels pressupostos amb Xavier Trias, per exemple. Ho vaig escriure en públic i es va muntar un petit terrabastall. No hi ha va haver un sol detonant, va ser una reflexió. Quan estàs en una organització hi ha disciplines i un dia em van dir que era un vers lliure. Serà que sóc de la tradició liberal anglesa.
Tot i que de formació és filòleg, ha ocupat molts càrrecs relacionats amb la dinamització empresarial. És positiu que Barcelona es terciaritzi tan ràpid? Les promeses de reindustrialització de fa quatre anys no han donat gaire fruit.
Li hem canviat la pell a Barcelona en 30 anys i no ho hem explicat prou. El 22@ n’és un exemple palpable: d’una ciutat fabril i tèxtil a una capital de serveis. La clau és la dimensió metropolitana, saber quin és el teu hinterland. Tots els downtowns del món són de serveis. Per mobilitat, contaminació, soroll i perquè el preu del metre quadrat és espectacular. Si limites Barcelona als seus 100 km2 i 1’6 milions d’habitants, serem encantadors però jugarem a segona divisió. Terrassa, on té la seu Leitat, ja és la tercera ciutat de Catalunya perquè té tres parades de ‘metro’ i la gent que no pot assumir els preus de Barcelona se n’hi va a viure.
L’extinent d’alcalde Jordi William Carnes denuncia que “a totes les ciutats d’èxit, els centres són propietat de fons inversors” i la solució “no és gens fàcil”
La crisi dels lloguers està contribuint molt a aquesta expulsió de veïns. I no és com per estar-ne orgullosos, com a ciutat.
Pots fixar que els lloguers no es renovin cada any, sinó cada 3 o 5 per donar seguretat i estabilitat, però l’increment al renovar no aconseguiràs blindar-lo. I si estrangules l’oferta i la demanda existeix, encara et poses més pressió. A totes les ciutats d’èxit, els centres són propietat de fons inversors. És un drama però impedir-ho no és gens fàcil.
En tres mesos Barcelona tornarà a acollir el Mobile World Congress, després d’una edició en què s’hi va jugar la permanència. L’organització està més tranquil·la?
Sí. Però seria un error pensar que ja el tenim guanyat fins 2023. Sempre hi haurà ciutats que voldran el Mobile i amb el talonari no podem competir. Hem de tornar a sorprendre al visitant cada any. No a base de vagues ni amb l’últim aparell de tal marca, sinó oferint-li una experiència professional més enllà del palau firal. Tapes i festa ja ho fem bé segur, ens falta implicar a tot el sector productiu i obrir-lo a la transversalitat de les TIC. Per exemple, els congressos de salut sempre visiten hospitals i centres de recerca. Al Mobile es parlarà molt d’e-learning, però quants rectors d’universitat hi aniran?
Un moment de l’entrevista amb Jordi William Carnes / Jordi Play
La lògica de posar el congressista al centre, i en general l’afany per posicionar Barcelona al món, ha causat una certa ‘desafecció’ social i política.
Barcelona està fent un procés introspectiu, potser necessari però excessiu. Arran de la crisi ha mirat més cap als barris i la gent, en detriment de l’exterior. Potser durant anys havíem tingut només la visió global, però ha tingut moltes avantatges. Si no estem al món i no ve aquest Senyor Marshall, no podrem vendre els nostres productes ni ajudar a la gent. Àsia fabrica més ràpid i barat, les matèries primes són a Àfrica i Amèrica Llatina, les millors universitats són a Estats Units… Què ens queda a Europa? Per mantenir l’Estat del Benestar hem de prioritzar el valor afegit. I Barcelona és molt bona com a plataforma d’aterratge però no per créixer. Hi aconsegueixes els primers 20.000 o 200.000 euros per engegar un negoci, però per saltar als dos milions no trobes infraestructura ni capacitat.
Barcelona no és capital d’Estat.
No és això, és l’ADN: tenim moltes start-up però desitjant ser comprades enlloc de créixer! I tenim un problema de retenció del talent tecnològic. Hem tingut molt de call center, que està bé, però pels centres d’anàlisi necessites gent de més nivell i paguem poc en comparació amb els competidors europeus. Tu estàs disposat a venir a Barcelona fins als 35 anys, perquè és agradable, té bons serveis… Però oferim poc recorregut més. S’han de pujar salaris. Per ser Boston, hem de pujar el nivell de vida. El de tothom.
“Tu estàs disposat a venir a Barcelona fins als 35 anys, però oferim poc recorregut més. S’han de pujar salaris!”, adverteix William Carnes
Qui els pot pujar, al final, són les empreses. Falta ‘nova política’ al sector privat?
Correcte! Tens tots els interlocutors privats pendents de renovació i portem massa anys pendents del calendari polític. Foment s’acaba de renovar, però la situació de la Cambra de Comerç és molt significativa. Cada dia surt un nom nou als diaris. També cal un relleu generacional. De gènere no cal ni dir-ho, és obvi. Tot plegat necessita dos anys com a mínim. Fins llavors, la interlocució serà molt precària.
Durant l’etapa municipal va ser tinent d’alcalde d’Hisenda, una àrea ara qüestionada per un càlcul incorrecte dels ingressos que ha obligat a retallar i ajornar inversions.
L’IBI és la garantia d’estabilitat financera de tot ajuntament, juntament amb les transferències de l’Estat. Vius d’això! I aquest mandat s’ha obert el debat de fer política social a través de l’IBI, que em genera interrogants i reserves. No és l’eina. Quan un toca l’estructura fiscal, sap com comença però no com acabarà. Sempre has de preveure menys ingressos i més despeses de les que creus que tindràs!
Un dels seus projectes estrella a l’ajuntament va ser el 22@, que justament ara ha clos un procés participatiu per la reclamació veïnal de més mixtura d’usos i habitatge. Hi està d’acord? No veu una mica desangelat, el nord del 22@?
És un debat reiteratiu, cada govern fa el seu procés participatiu… Una anècdota simptomàtica: les primeres empreses que es van instal·lar se’m queixaven de falta de bars. No tenien on anar a esmorzar! Hi ha solars buits perquè al 2007 esclaten les subprime i hi ha poca vida al sector proper a Glòries perquè encara no està reformada la plaça. Li falten deu anys encara, al 22@!
