En un sopar de les SS al camp de concentració nazi de Mauthausen li van demanar al deportat Joan Vilató que, sent músic, cantés La donna è mobile per entretenir els oficials durant el seu bufet. Vilató va aprofitar que aquell dia no hi era l’únic guarda que sabia català i va versionar la lletra per quedar-se a gust: “La donna è mobile, sou uns cabrons, uns fills de puta i uns maricons”. Cap oficial va assabentar-se del canvi i l’atreviment va quedar en una petita venjança còmplice entres els reclusos que ho van entendre.
És una de les històries amb la música de fons –ja fos imposada pel nazisme o la voluntària entre els concentrats– que havien quedat entre els murs dels camps de concentració i els llibres dels anys 70 i 80 que en recuperaven els testimonis. Fins que una alumna de 17 anys de l’institut Oriol Martorell, Ariadna Gómez Aroca, veïna de Nou Barris, les va rescatar per presentar-les en el seu treball de recerca del batxillerat: “La música dels catalans deportats als camps de concentració nazis”.
L’Ariadna –que s’ha vist convertida en un petit fenomen mediàtic i ja ha sortit a l’Ara i al programa Islàndia de RAC1– ha guanyat gràcies a la feinada el premi Ernest Lluch de ciències socials i polítiques de la UPF i el de Recerca per a la Pau de la UB, dotats amb 700 i 1.000 euros respectivament.
De ‘La internacional’ a ‘Els segadors’
Les cançons en un moment de repressió ferotge, així com va passar amb la comunitat afroamericana durant l’esclavitud, ajudaven a pair els moments més crus. Un dia, un grup reduït de jueus van decidir posar fi a la seva vida avançant junts cap al filat elèctric que protegia els camps mentre cantaven La internacional. Afrontaven un suïcidi col·lectiu. Abans d’arribar a la tanca, però, van rebre el tret de gràcia dels vigilants. Des de llavors, els guardians del camp van prohibir explícitament que es cantés mai mes l’himne obrer. Un català que ho va veure, doncs, va tenir la idea de convertir-ho en símbol i que si mai volien plantar cara en grup ho farien entonant La Internacional. “Era una picada d’ullet com a resposta empàtica al drama que vivien”, apunta Gómez a aquest diari.
Tot això s’ho ha anat trobant la jove durant sis mesos que va necessitar per documentar-se entre els arxius guardats a Mauthausen –on fins i tot , a l’associació Amical de Mauthausen –que la seva col·laboració ha resultat “vital”– i a la biblioteca pública de Nou Barris, a tocar dels jardins de Llucmajor, al costat d’on viu l’Ariadna. Així va descobrir el col·lectiu de La Rondalla, que va unir els deportats de Catalunya i altres punts de l’estat espanyol i que s’atrevien a cantar de manera clandestina cançons durant la seva estància a Mauthausen. L’espai on més republicans van ser concentrats i on van morir al voltant de 1.800 catalans. A altres camps, però, també hi ha testimonis que recorden utilitzar la música com a escapatòria durant la seva reclusió. “Cantaven des d’Els segadors a La Santa Espina“, detalla Gómez. Fins i tot en alguns casos, els més veterans als camps arribaven a aconseguir accés a instruments i partitures amb el vistiplau de les SS.
El tarannà “macabre” del nazisme
En altres ocasions, en canvi, la música era utilitzada com a humiliació i com a element pervers per part dels oficials nazis, que disposaven d’altaveus i d’una orquestra als camps. Una de les anècdotes que ho il·lustren és de l’execució d’un home que va amagar-se dels guardes durant un temps però que finalment va ser enxampat. “A l’hora d’executar-lo públicament van castigar-lo amb la cançó J’attendrai, que és una música d’esperança però que els nazis feien servir amb un estil macabre per desmoralitzar”, explica la jove de 17 anys –en farà 18 la setmana vinent–. Aquella cançó –originalment italiana, anomenada Tornerai– va ser després versionada al català per Josep Maria Andreu i cantada per Núria Feliu amb el títol Tornaràs –Esperaré en castellà–. La lletra interpretada per Feliu diu: “I et vindré a trobar pel camí que el mal temps no pot esborrar. Mentrestant, sempre et vaig esperant”. De totes totes, una cançó d’esperança que els comandaments nacionalsocialistes van intentar plenar de desencís.
Alguns dels supervivents, com Ricard Garriga i Joan Vilató, van ajuntar-se anys després per commemmorar aquelles cançons amb un vinil que les recollia. Ara, la memòria de la música que feien sonar els catalans és una mica més viva també a través de l’Ariadna –i l’inestimable ajuda de la seva tutora, remarca sovint l’estudiant–. Només li queda “l’espineta clavada” de no haver pogut parlar amb Neus Català, l’última supervivent catalana dels camps de concentració, quan encara vivia i de no haver tingut més temps per apronfundir encara més en “un tema que guarda moltes més històries valuoses”. Per això, mentre ella posa rumb al Conservatori del Liceu després de 10 anys de perfeccionament de la viola, d’on ja ha fet la prova de selecció i ara n’espera els resultats, desitja que algun historiador segueixi la seva línia d’investigació i remogui el passat a través de la música com a resistència al nazisme.
