El pregó de la Festa Major de Gràcia ha estat enguany molt més que una crida a la festa. El periodista i historiador Vicenç Sanclemente ha aprofitat el balcó de la seu del districte per fer un diagnòstic de la Vila i advertir que el model de Gràcia construït durant dècades pel seu teixit veïnal afronta diverses amenaces. “La Gràcia que coneixen els veïns està en perill”, ha advertit, situant l’habitatge i l’expulsió residencial al centre d’un discurs que també ha abordat la gentrificació, la turistificació, l’emergència climàtica, la soledat de la gent gran i la situació del català.
La intervenció de Sanclemente parteix d’una idea que travessa tota la seva trajectòria i que també havia avançat abans del pregó: Gràcia no és un barri, sinó una vila. “És una vila, és un poble”, afirmava en una entrevista al TOT. I recordava que la Vila va ser independent fins al 1897 i que encara conserva l’esperit de poble, amb el bo i el dolent que pugui tenir un poble.
Aquesta identitat no és només una qüestió sentimental. Per a Sanclemente, està directament relacionada amb la capacitat dels veïns de continuar vivint, participant i fent vida al barri. I és aquí on apareix la seva principal advertència: si Gràcia expulsa els seus habitants, no només canvia la composició social de la Vila, sinó que també posa en risc la comunitat que ha construït la Festa Major.
L’habitatge, la principal amenaça
El pregoner ha posat el focus especialment en la dificultat creixent per accedir a un habitatge a Gràcia. Segons la xifra que ha aportat en el seu discurs, 6.665 graciencs han hagut de marxar de la Vila durant l’última dècada, en un context marcat per l’encariment de l’habitatge i la pressió immobiliària.
“És impossible que la gent jove trobi pis a Gràcia, ni de lloguer ni de compra”, lamenta Sanclemente, que ha relatat un canvi contundent a Gràcia: l’expulsió ja no afecta només determinades zones o determinats perfils socials, sinó que dificulta que les noves generacions puguin continuar fent vida al mateix lloc on han crescut, ha alertat. Per això, el seu discurs ha incorporat una exigència política concreta. Sanclemente ha reclamat “un pacte general contra el capitalisme especulatiu i contra l’expulsió”, una crida que no ha limitat a un únic govern o partit, sinó que ha plantejat com una responsabilitat col·lectiva.
Una festa feta des de baix
La defensa de la Festa Major com a expressió comunitària és especialment significativa en boca de Sanclemente. El periodista és autor de Gràcia. Història de la festa més gran del Pla, publicat el 1990, i ha estat vinculat durant dècades al moviment associatiu i a diverses comissions de festa. També va viure de primera mà l’expansió de la celebració, quan va passar de quatre carrers guarnits a una vintena. De fet, el pregoner creu que la Festa Major és una conseqüència del teixit veïnal, no al revés. Els carrers guarnits, les comissions, els balls i les activitats populars són expressions d’una comunitat que durant generacions ha convertit els espais quotidians en espais compartits. Per això Sanclemente veu amb preocupació la massificació. No defensa tancar la Festa Major als visitants, però sí trobar un equilibri perquè els veïns no quedin expulsats de la seva pròpia festa.
Tornar a l’esperit de vila
El diagnòstic de Sanclemente no és només pessimista. Davant les transformacions de Gràcia, reivindica precisament allò que considera que encara pot actuar com a mecanisme de defensa: la comunitat. La mateixa idea apareix vinculada a una altra de les emergències que ha volgut posar sobre la taula: la soledat no desitjada de la gent gran. Sanclemente considera que el model de vila —el veïnat, els replans, les escales, les associacions— pot actuar com una xarxa de protecció davant d’una societat en què les xarxes socials no necessàriament han aconseguit fer que les persones estiguin més acompanyades.
Clima, llengua i identitat
El pregó també ha incorporat altres elements que, en la mirada de Sanclemente, formen part de la mateixa defensa de la Vila. L’emergència climàtica és una de les preocupacions que havia identificat abans de l’acte, juntament amb l’habitatge i la soledat de la gent gran. La reivindicació d’una Gràcia més verda i habitable forma part, així, d’un model de barri que prioritzi la qualitat de vida dels qui hi viuen. El català també ha tingut presència en el discurs, dins d’aquesta defensa més àmplia de la identitat gracienca. La llengua, com la festa o el teixit associatiu, és presentada com un element que forma part d’una comunitat que Sanclemente considera que cal preservar.
Ha estat un pregó que ha volgut celebrar Gràcia, però també interpel·lar-la. Un discurs que recupera la memòria de la Festa Major per advertir sobre el seu futur i que converteix l’habitatge en el principal camp de batalla per preservar la identitat de la Vila.
I dues frases del pregó adquireixen tot el seu sentit: “Gràcia ha de ser sempre, i serà, una vila» i “Demano un pacte general contra el capitalisme especulatiu i contra l’expulsió”. La primera reivindica la identitat; la segona, les condicions materials necessàries perquè aquesta identitat pugui sobreviure.
