El visionari que va fer d’una fàbrica una casa “tan bonica com la Pedrera”

“No conec cap altre arquitecte tan agosarat com ell”. La catedràtica d’Urbanisme de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Maria Rubert de Ventós, glossa l’obra i la figura trencadora, audaç, polièdrica i universal del barceloní Ricardo Bofill, mort aquest divendres, als 82 anys. “Com ell mateix deia, el Ricardo era una persona molt inquieta, que va marxar i que va tornar. Era molt poc influenciable, molt arriscat, mai de l’staff ni aplaudit per la política local, amb un punt de radicalitat i d’autonomia en allò que tocava en cada projecte… Era un ciutadà del món absolutament excepcional. A més, crec que era l’arquitecte més arriscat de la seva generació, el més vanguardista i el més interessat en l’arquitectura popular i, alhora, en l’arquitectura més refinada a Espanya”, defineix.

Considerat l’arquitecte català més rellevant de les últimes dècades, la talla internacional de Bofill -amb edificis de la seva factura escampats arreu del món- no treu que la seva empremta resta també a Barcelona, on ben bé s’aplega un compendi de l’evolució de l’arquitecte i dels múltiples interessos que va abocar en el seu treball, des de la fidelitat a un estil que evocava la Grècia clàssica fins a la devoció per les cultures africanes. El Teatre Nacional de Catalunya, l’ampliació del Prat, la Nova Bocana del port, l’hotel Vela… i, d’una dimensió visionària, el bloc d’habitatges Walden i el taller i casa particular de Bofill, La Fàbrica, tots dos a Sant Just Desvern.    

L'interior de La Fàbrica, la casa-taller de Ricardo Bofill / ricardobofill.com
L’interior de La Fàbrica, la casa-taller de Ricardo Bofill / ricardobofill.com

“En diferents moments de la seva trajectòria, ha tingut la virtut d’aconseguir posar projectes significatius en el paisatge local de Barcelona”, troba Elisenda Bonet, directora de l’Open House Barcelona. Dos fills del gust classicista de Bofill -el TNC i la seu de l’INEFC a l’anella olímpica de Montjuïc- han obert portes al gran públic en diferents edicions del popular festival de divulgació de l’arquitectura.

“Però també té uns habitatges fantàstics al carrer Nicaragua de Barcelona, que són dels seus inicis. És també l’autor de l’edifici potser més visitat de Barcelona, l’aeroport. I el Walden és un projecte espectacular d’habitatge col·lectiu”, enumera Bonet. També recalca que Bofill va ser un precursor en el seu ofici: “Va anar introduint i avançant-se en conceptes que han impactat després en molts altres, com l’habitatge col·lectiu. El seu estudi-taller, reciclant una fàbrica en un habitatge i un estudi d’arquitectura, era molt avançat al seu temps. També poques persones utilitzaven el prefabricat abans que ell. Ha sigut sempre un avançat i no ha sigut tan reconegut com altres arquitectes”.

L’irrepetible Walden

Tant Bonet com Rubert de Ventós recalquen la singularitat de l’edifici Walden en el llegat de l’arquitecte a l’àrea metropolitana de Barcelona. “És un experiment que no s’ha fet enlloc més. És irrepetible, perquè exigeix molt coratge. El conjunt del Walden s’havia de convertir en un barri de blocs, com Bellvitge. A ningú se li ocorria plantejar un alternativa com aquella als barris de blocs que es feien. Per això es necessitava molta energia i molta convicció”, alaba Rubert de Ventós, que destaca l’interès de Bofill de fer de la perifèria “un lloc diferent, quan ningú no ho intenta massa”, “amb un cant a favor de la ciutat construïda per carrers i places” i “un cant a l’espai públic com a definidor de l’espai comú”, exalça.

El Teatre Nacional de Catalunya / Vicente Zambrano
El Teatre Nacional de Catalunya / Vicente Zambrano

Encara més, l’urbanista confessa la seva admiració perquè Bofill refés una antiga factoria per instal·lar-s’hi a crear i viure, “quan un senyor del seu background vivia en un país més o menys comfortable, amb una vida convencional”, fa notar. “És segurament una de les cases més boniques de la ciutat, tan bonica com la Pedrera. La Fàbrica té un valor enorme en la història de l’arquitectura, perquè uns cosa és que l’hagués fet fa cinc anys i una altra que es fes fa més de 50! És un manifest i un monument com la Pedrera. A mi m’interessa més que la Pedrera”, deixa anar Rubert de Ventós.

La catedràtica abunda en el particular cas de La Fàbrica, potser no tan coneguda com altres icones de Bofill: “És una extraordinària lliçó de com intervenir en l’arquitectura d’una forma moderna, d’una manera intel·ligent, amb gran sobrietat, aprofitant tot el bagatge de l’arquitectura popular i, alhora, donant valor a un espai que és com una església, auster com un monestir del Císter, monacal i alhora comfortable”.

L'hotel Vela, obra de Ricardo Bofill / Clara Soler
L’hotel Vela, obra de Ricardo Bofill / Clara Soler

“Afrontava cada projecte des d’allò local. El seu interès parteix sovint del lloc, les condicions del lloc i també de les seves passions -continua Rubert de Ventós-. Bofill ha afrontat cada projecte com un de nou, amb una actitud implacable i radical de com havien de ser les noves ciutats i els suburbis”. La urbanista, que coneixia l’arquitecte, subratlla que era “entranyable” i, alhora, “una mica xulo, potser per sentir-se fora del sistema local”. “Sabia vendre molt bé els seus productes, fos a Algèria, a Chicago o a París, i convèncer els mandataris. Era un tio intel·ligent. No conec arquitectes tan intel·ligents com ell”, evoca.

L’afecte personal no impedeix a Rubert de Ventós opinar que “no tot és igual de bo” en Bofill: “A Barcelona tenim un dels aeroports més bonics del món. El primer és una meravella. En canvi, el segon m’interessa menys. I l’hotel Vela potser no és un dels seus millors edificis. Té el valor de ser com un gran ganivet de tallar peix… Però no m’interessa”. La catedràtica justifica que “sovint, en arquitectura, el problema és l’encàrrec”. “No treu que Bofill és un dels grans. Però no d’aquí, sinó d’Europa, del món”, conclou.

Nou comentari

Més notícies
La façana de l'escola La Salle Bonanova, de Barcelona / pere prlpz / Wikimedia Commons

Una escola de Barcelona, al capdavant en nombre de confinats per Covid

La Salle Bonanova suma 1.038 estudiants aïllats i els Jesuïtes del Clot, 255 alumnes en quarantena

La crisi dels 40 de Barcelona

La famosa 'decadència' de la ciutat és en realitat una senyora crisi de model