Gairebé 20 anys vinculat a un dels programes més escoltats de la ràdio tenen conseqüències. Com ara que la teva veu sigui tan reconeixible com la cara d’un actor d’èxit. És el cas de Ricard Torquemada (Barcelona, 1971), director de la Transmissió d’en Torquemada des de l’any passat en substitució de Joaquim Maria Puyal. L’analista de futbol admet el vertigen de posar-se al capdavant d’un dels programes rei en transmissions de futbol, especialment amb el llegat de Puyal. El repte, però, li va arribar en un moment professional en què necessitava un canvi.
Amant de l’esport i la comunicació, veu Barcelona com una ciutat “esportiva”. Tot i que va marxar de la capital catalana per instal·lar-se a Tiana fa deu anys, segueix molt vinculat a Barcelona: “És la meva ciutat”. De futbol, Barcelona i periodisme conversem mentre prenem un vermut Miró al restaurant MariscCo, situat al carrer Còrsega.
Un any després que la Transmissió d’en Puyal passés a dir-se la Transmissió d’en Torquemada, com va ser el moment que Joaquim Maria Puyal va anunciar que plegava?
Va ser progressiu i va venir d’una reflexió general. La resta de l’equip no va participar gaire de la reflexió que va fer, i ho va anunciar quan va creure que era el moment adequat per deixar-ho.
Fa vertigen que la segona “t” de la TdT sigui de Torquemada?
Sí (riu). Mai ens havíem plantejat què vindria després d’en Quim. Quan va acabar la TdP no sabíem com aniria ni com es diria. Quan m’ho van proposar (dirigir el programa) vam pensar que canviar el nom per TdT permetia mantenir l’arrel del programa. Però sempre m’he fixat més en les dues primeres lletres que en la tercera.
Què ha guanyat -per dir-ho d’alguna manera- la TdT amb la marxa de Puyal?
Ha guanyat, per dir-ho així, la sensació que tots havíem de remar per conservar el llegat que ens ha deixat el nostre pare, en Quim. Sempre he tingut la sensació que som una família, i en Quim sempre va mantenir aquesta essència. Amb el pas al costat del pare ens ha tocat fer un pas endavant. Per tant, hem guanyat la sensació d’estimar el que estàvem fent.
I què heu perdut?
La persona que ens guiava i inspirava. L’àngel de la guarda en l’ús del català. Hem perdut la persona que ens ha portat fins on estem. Ell té força no només a través del futbol, sinó també a nivell cultural.
El periodista de Catalunya Ràdio Ricard Torquemada, amb un vermut Miró. | Jordi Borràs
Has dit en alguna ocasió que un dels llegats de Puyal és defensar el programa com un “prescriptor del català”.
Ens ha educat així, sí. Els seus anys d’ensenyaments ens han donat una responsabilitat. Ara ens toca intentar protegir la llengua i comunicar pròpiament.
Has comentat també que necessitaves un canvi a nivell professional.
Sí, perquè eren molts anys de la TdP.
Des del 2000.
Correcte. És l’ofici que estimo i feia el que desitjava, però a vegades necessites estímuls per sortir de la zona de confort. Amb en Quim ho havíem parlat. Quan fa molts anys que fas el mateix hi ha un desgast, i has de lluitar-hi en contra. La manera de fer-ho és aconseguir motors per estimular-te. El canvi a la TdP va arribar en un moment que s’ajustava molt al que requeria a nivell professional.
Aquest canvi no podria haver estat que passessis d’analista a narrador?
No m’ho vaig plantejar per responsabilitat: no he narrat mai a nivell professional. En Quim va elevar la narració a un nivell al qual em sento incapaç d’arribar. L’autoexigència, la cura dels detalls, l’ús dels tons, el ritme… Em feia molt de respecte locutar. Amb la marxa d’en Quim érem conscients que els primers anys serien durs i que cadascú havia d’estar a la feina que més dominava. El més fàcil era que seguís analitzant, perquè narrar per a mi podria haver estat un salt al buit.
Com prepares els partits?
De forma individual i col·lectiva. Amb l’equip ens reunim dues vegades per setmana, una abans i una després del partit. Són reunions llargues en què parlem del com més que del què. A nivell individual em preparo mirant molt de futbol i fixant-me en detalls. També visualitzo el partit abans que es jugui, perquè així quan el veig tinc una referència del que imaginava que passaria.
La teva primera redacció lliure a l’escola la vas fer sobre la final de la Recopa del 1979 a Basilea. Ve de lluny la passió per l’esport, no?
L’esport sempre ha estat el motor de la meva vida. El futbol en particular però tot l’esport en general. De seguida em va interessar també la comunicació, ja fos a diaris o a ràdio.
Ricard Torquemada: “A Barcelona respiro esport”
Has manifestat en alguna ocasió que mirem els futbolistes amb els ulls del comunicador. Com portes aquesta responsabilitat?
Amb molta empatia, i cada vegada més amb l’entrenador que amb els jugadors. Potser per proximitat d’edat, però també perquè estan sols. Els jugadors solen ser joves i poden ser immadurs i prendre decisions egoistes, i l’entrenador ha d’intentar cohesionar el grup. Però sobretot cal empatia, sabent que cadascú fa les coses amb bona intenció i dins de les seves capacitats. No acostumo a ser dur amb futbolistes o entrenadors perquè em poso al seu lloc.
El periodisme esportiu xoca amb l’opacitat dels clubs?
Sí, però hem d’assumir les regles del joc. Podem reclamar i protestar, però hem de fer la feina assumint les normes. L’opacitat existeix i cada vegada és major perquè els clubs són una empresa i volen controlar el que es diu d’ells.
Parlant del mercat de fitxatges, el Barça necessita Neymar o Neymar necessita el Barça?
Neymar necessita el Barça, clarament. El Barça no necessita Neymar de cap manera, i fins i tot tinc dubtes que necessités Griezmann. L’equip mai ha estat fort quan ha necessitat icones. Des del punt de vista futbolístic el Barça no necessita Neymar, una altra cosa és des del punt de vista del negoci.
El Barça ha perdut l’essència amb Valverde?
És evident que no és el mateix Barça que el que hem vist durant anys. Hem tingut una sèrie d’entrenadors que s’adaptaven al que tenien. Luis Enrique, per exemple, tenia una mirada pròxima a la idea del Barça, però també s’adaptava a les condicions de l’equip. Amb un trident Messi-Suárez-Neymar era difícil que l’equip tingués la mateixa personalitat que en l’època de Guardiola, perquè el centre de gravetat del Barça passava del mig del camp a la davantera. Els equips de Guardiola i de Johan Cruyff tenien el centre de gravetat al mig del camp. Després de Luis Enrique va arribar Valverde, que mai ha tingut un estil semblant al del Barça. Quan el van fitxar, ja sabien que canviaria la forma de jugar. També hem de tenir en compte que a l’equip actual hi ha alguns jugadors de la millor generació del Barça, però han anat complint anys. Hi ha un desgast i a vegades s’han de buscar alternatives.
Què diu de Barcelona que molts la vinculin immediatament amb el Barça?
Vol dir que el futbol té molta força i que el Barça és una part important de la ciutat. Això s’ha accentuat perquè hem viscut una època d’èxit, però abans també ho era. El Barça és un motor i un orgull per a Barcelona.
Ricard Torquemada: “A vegades em sento anxovat a Barcelona”
Què seria de Barcelona sense el Barça?
Tindria un altre equip (riu).
No t’imagines la capital catalana sense un equip de futbol, per tant.
Les grans capitals europees estan molt vinculades al futbol. A Munic també li passa com a Barcelona, amb el Bayern. A més, per a mi Barcelona és una ciutat esportiva.
Per què?
Hi respiro esport. Està molt relacionada amb l’esport, potser perquè té mar i allà s’hi poden fer esports d’aigua. Potser perquè es van fer uns Jocs Olímpics o perquè tenen al Barça.
Els Jocs Olímpics van ser un abans i un després.
Absolutament, tinc un record molt diferent entre la ciutat amb rondes i sense rondes.
Amb quina et quedes?
Em van canviar força la vida les rondes. Vivia a les Corts i anava sovint a Montbau a veure els meus cosins, així que havia de creuar Barcelona. Abans de les rondes fer això era una aventura. Per a mi Barcelona és completa i diversa. A la ciutat tens la sensació que no et falta res i que ho tens gairebé tot a l’abast.
Vas marxar de Barcelona i ara vius a Tiana.
Sí. Agraeixo molt sortir del centre de Barcelona, perquè de seguida canvia el paisatge i tens la sensació d’amplitud. A vegades em sento anxovat a la ciutat, perquè la ciutat és petita i completa i molt farcida.
Et mous en moto.
Sí, per guanyar temps. Aparques a prop d’on has d’anar.
1 
