Oriol Tarrason (Barcelona, 1969) ha tancat la temporada de la sèrie de TV3 Com si fos ahir, on feia d’empresari ric i superatractiu que ha tingut una relació amb mal final amb una de les protagonistes. El seu personatge s’ha acabat, però ell està rodant a Madrid –amb la productora catalana Diagonal TV i Atresmedia, per a Antena 3– una altra sèrie. Però la seva obra Un dia qualsevol, escrita i dirigida per ell mateix, acaba de ser un dels èxits del Festival Grec. Continua, per tant, la vida a cavall de Barcelona –on té la companyia Les Antonietes– i Madrid que fa anys que manté després d’haver-se criat al Guinardó. Parlem de tot plegat amb ell prenent-nos un vermut Miró al bar Barrilets, del barri on encara viuen els seus pares.
Èxit de públic i de crítica amb Un dia qualsevol. Tu també fas veure que la crítica no té importància, com molta gent de la professió?
No llegeixo les crítiques fins que algú em diu que valen la pena. Però no perquè em faci el valent, sinó perquè quan tinc una crítica dolenta em dol. I a vegades tenen raó, hi ha de tot. Però vulguis o no, et toca. I si són bones mola, però tampoc intento fer-ne gaire cas.
Però en noteu l’efecte?
Ens serveixen per promoure l’espectacle a les xarxes i per fer un dossier per vendre bolos. Al cap i a la fi són opinions especialitzades. Ara, no tinc clar que avui dia algú decideixi anar a veure una obra perquè llegeix el diari i veu la crítica per casualitat. Potser sí quan és algú que ja es plantejava anar a veure l’obra. Les opinions de la gent a les xarxes sí que són molt efectives.
I la gent teatrera és tuitera?
També depèn de l’edat. El problema és que la gent que va al teatre és cada vegada més gran. La gent jove no va al teatre.
Més que en altres èpoques?
És pitjor ara. Els de la meva generació anàvem al teatre amb els amics, de tant en tant. La gent jove ara hi va molt poc. Tinc nebots de 17 anys que no hi van mai. Van a veure el que faig jo i els agrada, no és que no els agradi. Però no en tenen l’hàbit. I la gent d’una certa edat és menys influent a les xarxes. Un senyor de 70 anys no té Instagram. Tot i així, de cada funció surten tres o quatre tuits, i quatre o cinc Instagrams que aprofitem. La gent les comenta i sempre acaba portant algú a la sala. Aquesta és la crítica que funciona ara.
“Ara no tinc casa a Barcelona perquè m’han fet fora. No és que m’apugessin el lloguer de cop, com a molta gent que conec. És que directament no me’l van renovar”
Heu tingut Un dia qualsevol a la Villarroel pel Grec i teniu la proposta de tornar-hi. De tot el que has fet com a autor amb Les Antonietes és el que ha tingut més recorregut. És cosa de la maduresa?
Sí, ha, ha! Són 20 anys fent coses com a actor i director. Fer tantes coses alhora, escriure, dirigir i actuar, una cosa nodreix l’altra. L’any 2000 vaig dirigir la primera obra que havia escrit jo mateix. Ara quan escric sé quins problemes tindré com a director i quins tindran els actors, i això ja em fa prendre algunes decisions com a dramaturg. Amb Un dia qualsevol fins i tot sabia que la faríem a la Villarroel.
Tenies la producció lligada i el projecte venut abans d’escriure?
Vaig vendre el projecte al Grec sense estar escrit. Encara estic al·lucinant. Vaig explicar la idea al director del Grec i a la sala, i van dir que sí. Llavors vaig estar sis mesos escrivint com un boig. També se’n refien perquè fa 10 anys que faig teatre, però he tingut molta sort.
És la primera vegada que m’expliquen una història optimista del món del teatre.
Ah, jo mai he plorat, tot i que sempre ha sigut una merda.
Com?
Que tenen raó. Que el món del teatre és molt complicat. Però jo sempre m’he resistit a plorar i ara ja m’hi nego rotundament. Un dia qualsevol de coses molt tristes i tot i així rius molt. Per a mi és maduresa personal dir que el món és un desastre però que cal posar-hi una mica de llum. Si no, no hi ha qui ho aguanti. Fins ara sempre havia posat el focus en el desastre. Venia de fer Otel·lo! I he decidit que es pot canviar.
“A Barcelona hem sigut una ciutat contentíssima, i ara veiem que ens l’estan canviant i no per a millor”
Has decidit tornar-te optimista als 50 anys?
Som pessimistes perquè la realitat és la que és i posem el focus en el desastre. I ara he pensat que podia fer l’esforç a la inversa. No he anat a cap coach ni m’he enamorat, ha sigut una decisió. Tot i que sempre vas a alguna teràpia perquè algú t’ha d’endreçar una mica el cap.
I t’és útil?
Si trobes la persona adequada, sí. I si tu hi estàs disposat realment. El més difícil és estar disposat a desprendre’t de tu, del que t’has construït. Quan naixem no som de cap manera, ens anem construint.
Però no se suposa que els creadors feu teràpia creant?
Sí i no. Hi ha una tendència de l’artista de construir la seva vida més que la seva obra. El turmentat que és artista perquè veu el món d’una manera diferent i és molt passional, molt romàntic. Això és molt adolescent. [Fa una ganyota d’escepticisme]. Jo he sigut molt així. Fins que un dia vaig dir: ‘Per què ets tan gilipolles, si la vida et va bé?’ Sempre he treballat del que volia. Actuo, escric, dirigeixo…
I aleshores fas una obra que parla de la tercera edat, del sexe en la vellesa, de la malaltia i de l’eutanàsia en clau d’humor. Molt arriscat.
És el més difícil que he fet mai. Fer riure d’aquestes coses és molt complicat. I no sé per què, però me n’he sortit. Tenia claríssim que hi hauria una dona gran que es canvia el mon per fer-se dir Solange, una residència i un trio.
Això està inspirat en part en la teva àvia? Consta als agraïments.
La idea del canvi de nom, sí. Això ho va fer la meva àvia. Van començar a trucar-la amigues noves que demanaven per la Solange. Però la resta, no. Tot i que deia que quan es fes gran aniria a una residència, no ho va fer mai.
El cas és que tractes temes molt durs sense duresa…
El que més diu la gent que surt de veure l’obra és que es tracta amb molta tendresa. I m’agrada, perquè és un sentiment poc utilitzat. Ser artista i transmetre el dolor està molt bé, quina profunditat! I si intentes despertar l’empatia sembla que estigui poc valorat.
Foto: Jordi Play
Ha tornat a TV3 una temporada de Com si fos ahir. Feia temps que no hi treballaves.
No em truquen. Vaig fer Ventdelplà i ara Com si fos ahir, però poca cosa més. En televisió treballo molt més a Madrid. Però estic agraït, eh. M’ho he passat de puta mare aquesta temporada a TV3. Ara el personatge s’ha acabat.
A Catalunya hi ha més talent que indústria?
Absolutament. És bastant trist, perquè veus els directors i actors catalans que hi ha a Madrid i aquí no hi ha prou mitjans. Jo no tinc cap interès d’estar-me a Madrid, m’estic allà perquè hi treballo. De fet, la companyia de teatre la tinc aquí.
Fas tele per pagar-te el teatre?
No, m’encanta fer tele! M’agrada molt l’adrenalina de la televisió. Té el component d’enfrontar-te a les teves pors en solitari. El teatre el fem tots junts. En canvi, vas a la tele, tens una escena amb un o dos personatges o tens mitja hora perfer-la. No accepto que la tele no tingui prestigi. Té coses dolentes, però com el teatre.
T’agrada fer tele i també mirar-la?
No la miro.
Com s’entén això?
No tinc televisor.
Pots mirar sèries en un ordinador.
Ho faig, més pel·lícules que sèries. Una sèrie t’absorbeix. Tretze capítols, cinc temporades. I vas veient llibres a la taula esperant-te. I a mi m’agrada llegir. No vull que la meva vida depengui de veure sèries cada dia. Molta gent arriba a casa, sopa, seu al sofà i mira una sèrie. A mi m’agrada no fer res, llegir, escoltar un disc, xerrar.
“Som pessimistes perquè la realitat és la que és i posem el focus en el desastre. I ara he pensat que podia fer l’esforç a la inversa”
Quines diferències veus entre el teatre de Barcelona i Madrid actualment?
El teatre és un reflex de l’esperit de la ciutat, i són ciutats molt diferents. Madrid és molt més alegre que Barcelona, més desacomplexada. La gent surt més i va més al teatre. Però a Barcelona hi ha el concepte de companyia independent i a Madrid, no.
Gens?
Molt poc. A penes tenen companyies independents. A Barcelona hi ha un munt de companyies que fa anys que anem fent i desfent. Les Antonietes, Sixto Paz, La Calòrica, me’n deixo mil. No fem grans produccions, però tenim incidència. No pots concebre Barcelona sense Focus, el Nacional o el Lliure, però tampoc sense les companyies independents. Això no ho veig a Madrid. Hi ha grans teatres i grans espectacles, però aquest altre vessant és mínim. Ara, riuen més, aquí sembla que fer riure costi. Riure és un sentiment, també. Jo soc feliç veient la gent riure durant les funcions.
Encara que estiguis instal·lat a Madrid, vens a Barcelona regularment.
Tota l’estona, em passo la vida a l’AVE. Aquest any, gairebé cada setmana. I és el primer cop que no tinc casa a Barcelona.
Per què?
Perquè m’han fet fora. No és que m’apugessin el lloguer de cop, com a molta gent que conec. És que directament no me’l van renovar. Ni a mi ni a cap veí, ens van fotre a tots al carrer. En un edifici de Gràcia. Tots els pisos són del mateix propietari i va fer fora tothom.
I no vas llogar res més?
És que els preus estan impossibles. Si hi hagués de viure tots els dies ho faria, però per estar-m’hi un màxim de dos o tres dies a la setmana no té sentit pagar 1.000 euros per 40 metres quadrats. I vaig a casa els pares o d’amics. Barcelona ha viscut molts anys de pujada i ara està petant. Segueix sent una ciutat puntera, però per a la gent cada vegada és més difícil viure-hi. Tinc molts amics que n’han marxat.
Hi ha molta preocupació per la seguretat. A Madrid no passa?
No, és el que et deia, que allà tothom és més relaxat. A Barcelona hem estat a tope, hem sigut una ciutat contentíssima, i ara veiem que ens l’estan canviant i no per a millor. I crec que això genera crispació.
