Un avi que tant se li’n fot tot, bastó en mà i un puro a la boca, se li atura davant i el mira fixament. Ni s’immuta, però s’està una estona quiet al vestíbul de l’estació de metro de Maria Cristina mentre en Jordi Jardí versiona en català una cançó d’Elton John. Quan en té prou, segueix cap a les andanes de l’L3 del metro, el destí de totes les persones que durant tot el matí han vist, alguns fins i tot observat, l’únic membre de l’Associació de Músics del Metro que interpreta tot el seu repertori en català. És un dijous al matí i la gent va per feina. Els més generosos han deixat anar uns calerons per a l’alegria del músic, que els somriu i interactua amb ells, i fa un agraïment especial a una jove que s’hi ha estat mitja hora gravant i escolant i ha acabat deixant una propina.
Després de dues hores de música en directe, en Jordi comença a tocar Lluís Llach. “Si no la toco em desfaig”, explica als passatgers. Està a punt d’acabar un concert que ha donat per interpretar Llença’t, de Lax’n’Busto, i un reguitzell de cançons de Sau, entre més de cent cançons diferents que té a la seva llibreta. La gran novetat, el públic, que canvia cada minut. Podria haver repetit alguna cançó, però no ha volgut. Quan acabi d’interpretar Lluís Llach es posarà seriós per explicar un camí complicat, vocacional. Però abans, encara tindrà temps per demanar la participació d’algun passatger animat i de criticar els borbons.
Tot el repertori, en català
El primer contacte d’en Jordi amb els passadissos subterranis de Barcelona va arribar l’abril de 2012. Va decidir provar sort després d’una mala època laboral i s’hi ha quedat. El català, però, va arribar més tard. “Em vaig fotre al metro amb molt poc repertori, alguna de David Bowie, Pink Floyd, Beatles… I jo en anglès, de puta mare, m’aturaven anglesos a dir-me ‘Where ara you from?’, pel meu accent”, detalla sobre els seus inicis. Sorprèn la seva energia, i sobretot, que ho canti tot en català. “El 40% de l’associació són catalans, però no canten en català. La majoria de companys canten en anglès, i alguns tenen un tant per cent, un 20 o un 30, que potser sí que és en català”, explica en Jordi per contextualitzar la realitat del metro.
Pocs mesos més tard de provar sort al metro, el comentari d’una dona va suposar-li “un punt d’inflexió”. “Tenia un parell de cançons meves en català que començava a atrevir-me a tocar al metro. I després començava a tocar el Boig per tu, el Que tinguem sort, incorporava pel mig alguna d’emblemàtica, combinava amb els Beatles, etcètera. Segurament feia llavors el mateix que fan ara els meus companys. Però em va aturar una senyora i em diu: ‘Ai! Gràcies, per fi sento a algú cantar en català’. Acabava d’entrar al metro i em va estranyar. ‘Ets l’únic’, m’insistia la senyora. ‘Doncs saps què faré? Incorporaré més temes en català al meu repertori'”. Així va anar sumant cançons en català de forma progressiva. “De mica en mica, el percentatge d’anglès i el de català va començar a canviar”.
“He tingut problemes, però també bones recompenses”
En Jordi explica com el Procés ho va canviar tot perquè “la gent estava molt exaltada”. “M’han insultat molt per cantar en català. M’han arribat a pegar, a ofendre, a amenaçar, i a mi tot això em toca els collons. A mi que em deixin cantar en l’idioma que vulgui”, etziba. En Jordi reconeix que aquella època el va tornar “més radical” i que va passar a defensar el català “a capa i espasa”, malgrat preveure més problemes a l’horitzó. Això sí, cantar en català li ha generat problemes, però també recompenses. “Recordo un dia que una senyora em va aturar, molt tranquil·la ella, per dir-me que era de mala educació cantar en català”, explica. “Se’m va aturar un nen a ballar davant meu, i amb ell una família sencera”, detalla.
Amb el temps, en Jordi s’ha acostumat al metro. Repassant la seva trajectòria, apareixen forats negres com els que rememora amb el TOT, però també tot un seguit de bones anècdotes, tantes o més que mals moments. “T’explicaré una de molt bona: per una manifestació de la Diada, que baixava molta gent de poble, em vaig trobar una marabunta de gent, que jo anava tocant i tocant, i tothom anava cantant i cantant. Se les sabien totes. Mil persones cantant Bon dia, Boig per tu o l’Empordà, la que sigui. No havia repetit cap cançó i se les sabien totes. Va venir el cap d’estació, com un boig, ‘que m’estàs col·lapsant el vestíbul’, em deia (riu) ‘¡Baja el amplificador!’ Això retronava. Jo deixava de tocar, parava de cantar, i la gent seguia. Espectacular. Vaig fotre una caixa…”. I per Sant Jordi, sant tornem-hi. “Són els dies estrella”, explica en músic.
Sense estímuls per cantar en català al metro
En Jordi reconeix que molts companys li pregunten, abans i ara, per què no canvia la seva estratègia. “Per què ho hauria de fer? La gent em dona diners igual”, contesta, poc abans de recordar que ha aconseguit publicar quatre discos en català al llarg de la seva trajectòria. El músic, que avisa que “no són bons temps”, creu que el més important és “cantar bé i que a la gent l’atregui el que escolta”. “No és el fet que estiguis cantant el Boig per tu o Viva la vida de Coldplay. És qüestió que a la gent li agradi”, detalla un Jordi que, per cert, aprofita l’entrevista per recordar que els músics del metro “no demanem diners, treballem i qui vulgui ens recompensa”. I en aquest sentit, explica que molts passatgers simplement ho fan “perquè animes molt el metro”.
Malgrat la defensa, ben natural, d’en Jordi, la realitat és que costa escoltar altres músics cantant en català al metro. “Sempre hi ha hagut una rivalitat entre gent de Catalunya i de fora. No tothom, però hi ha gent que té fòbia al català. Només que et trobis una persona que està de pas o el que sigui i tingui una ràbia a l’idioma, pel que sigui, qui rep és qui canta en català”, explica la presidenta de l’AMUC, Beatríz Fernández, que reconeix el projecte “molt personal” d’en Jordi. “Sempre li dic que té un projecte que va més enllà de la música i, per tant, tindrà problemes més enllà de la música. Però és el seu projecte i el porta fins al final”, explica la cantant.
El metro recupera la música
En Jordi és un dels que participa activament de l’AMUC. De fet, n’és el secretari. L’associació de músics, expliquen tots dos, ha començat ara a recuperar part del terreny perdut per la pandèmia. En els darrers mesos s’han incorporat 45 persones noves, moltes d’elles vinculant-se en l’organització de l’associació i participant activament de les assemblees. “És una bona notícia”, diu la Beatríz, que reconeix que és moment perquè els nous “provin si els agrada aquest tipus de vida”. “Si sempre estem opinant els mateixos, els quatre que quedem, l’associació no pot avançar. Necessitem idees noves, i això ha de rodar, amb gent nova i il·lusions noves”, apunta la presidenta. D’altra banda, en Jordi reconeix que els nous han entrat “amb molta energia”, un fet que la seva companya veu com “un motiu per a l’esperança”.
9 
