Tot Barcelona | Notícies i Informació d'actualitat a Barcelona
La pandèmia esborra més de la meitat de músics que viuen del metro

Després d’una hora reunits buscant solucions a la seva situació, acaba l’assemblea i comença el torn per repartir-se el dia, l’hora i lloc on volen cantar. Tots ells són els músics que veiem a les entrades i passarel·les del Metro de Barcelona. Hi són tots. Els 35. I només han de respectar dues normes: apuntar-se en franges de només dues hores i no ocupar el mateix espai cada dia. Ara ho tenen més fàcil que abans, perquè en només dos anys, més de la meitat dels músics s’han quedat pel camí. Abans de l’esclat de la pandèmia n’hi havia més de 80, segons apunta l’Associació de Músics del Carrer i Metro de Barcelona (AMUC), però la precarietat que han hagut de suportar i la impossibilitat de cantar durant un període tan llarg n’ha matat més de la meitat.

Un dels que resisteix és en Jordi Jardí. Se’l veu feliç perquè ha tornat a tocar després de molts dies aturat. En el seu cas, a més, pocs mesos després que el departament de Salut donés llum verda als músics, en Jordi va patir l’atac d’un usuari del Metro mentre recollia el seu material. Ha hagut de deixar la guitarra durant una llarga temporada, però ara, per fi, és un dels que s’apunta a les llistes que distribueixen els espais. “Quan vinc a l’assemblea soc el més feliç del món”, diu l’home que també assumeix la secretaria de l’AMUC. “En altres assemblees crec que tot és més fred; aquí, però, som una gran família”, assegura el músic.

En Jordi Jardí [dreta] quadra els horaris amb altres músics del metro de Barcelona / Gabriel González Garrido

Una davallada històrica

Malgrat l’alegria de retrobar-se –es veuen un cop al mes–, els músics són conscients que la seva situació passa per un dels pitjors moments de la història per culpa de la pandèmia. “Quan la gent va tornar a la feina, nosaltres no ho vam poder fer”, comenta la presidenta de l’AMUC, Beatriz Fernández, que també lamenta tot el temps que han estat parats. Ara encara arrosseguen molts dels problemes que se n’han derivat. Molts dels que canten al metro no van poder acollir-se a les ajudes dels governs. “Nosaltres som un col·lectiu precari i la gent va haver de buscar-se una altra feina”, respon la Beatriz quan se li pregunta pels motius que els han dut a aquesta situació. L’anàlisi és molt senzilla: alguns músics han tornat, la majoria no. “Hem perdut molta gent pel camí”, conclou la presidenta amb un regust amarg.

En Jordi també lamenta tot el que han viscut. “Jo vaig aconseguir ajudes i vaig aguantar”, comenta. Tot i això, deixa clara una cosa: “Del metro només pots subsistir”. Des de l’associació també lamenten l’oblit dels governs. “Es parla molt de la restauració, però a nosaltres la pandèmia ens ha colpejat durament tot i no sortir a la televisió”, sentència la Beatriz.

La fòbia social que els paralitza

Ara ja han pogut tornar, però res no és com abans. La Beatriz s’ho explica per la paranoia que ha deixat la pandèmia a la societat: “Els usuaris no utilitzen monedes, mai porten efectiu”, un fet que els preocupa especialment, ja que la majoria d’ingressos venien per aquesta via. A més, considera que hi ha la creença que “quan cantes, impulses més aire”, cosa que els músics desmenteixen en massa. Fins i tot van haver de fer un protocol “per demostrar a TMB i Protecció Civil que no érem de risc”, asseguren des de l’AMUC.

La nova realitat dels musics al Metro despres de la pandemia de la Covid. @beatrizmusica actua als passadissos de Diagonal.
Els músic busquen alternatives davant la pèrdua de pes de l’efectiu a les nostres vides/ Jordi Play

Tots ells encara pateixen la ressaca emocional i econòmica de la pandèmia. I a això, cal sumar-li la violència que reben en algunes ocasions, fet que encara els ajuda menys a guanyar estabilitat. Al cas d’en Jordi cal sumar-li altres episodis racistes i classistes. “El metro és un reflex de la societat”, diuen els músics, que consideren que “som una societat racista i classista”. Tot suma i, malauradament, tot dificulta el ressorgiment del col·lectiu.

Optimisme amb els nous fitxatges

Seria naïf pensar que només hi ha uns pocs motius darrere d’una davallada tan considerada com la que ha patit el metro amb els seus músics. Si haguéssim viscut anys normals, el relleu generacional hauria estat una constant. Cada any l’AMUC organitza unes proves d’accés i incorpora nous músics a la causa. Però aquí, la pandèmia també ha estat un problema. Fa dos anys que no poden fer aquestes proves. “El PROCICAT no ho va veure segur ni el 2021 ni el 2022″, explica la Beatríz. Normalment, les proves s’organitzen al vestíbul de la parada d’Universitat i TMB els comentava que no hi havia espai suficient per fer-les amb prou seguretat.

Per sort, l’any vinent tot canviarà. Els músics treballen per poder fer els exàmens el març vinent. I la millor notícia és que ja hi ha gent interessada. “Esperem incorporar entre 40 i 50 músics nous”, pronostica amb optimisme la Beatriz. Això ajudarà a donar una nova imatge al metro. I és que la presidenta assegura que necessiten “sang nova”, tot i que desconeix si els usuaris han notat la davallada de músics a les passarel·les: “No sé què pensen, nosaltres sí que ho notem”.

Dues passatgeres fan un Bizum a una música al Metro. La nova realitat dels musics al Metro despres de la pandemia de la Covid. @beatrizmusica actua als passadissos de Diagonal.
Dues passatgeres busquen amb el mòbil qui és l’artista que canta / Jordi Play

Poc català al metro de Barcelona

Està per veure si els fitxatges incorporaran el català al seu repertori. De moment, només un músic, en Jordi, canta totes les cançons en aquesta llengua. “Guanyes menys diners, però quan te’n vas a dormir et sents ple”, diu el cantant barceloní. Hi ha altres músics que canten alguna cançó en català, però en Jordi reconeix que “si el que busques és rendibilitat, si pots cantar Hotel CalifòrniaGuns and Roses, millor”.

Hi ha més factors que expliquen l’absència del català en el repertori dels músics. Molts socis de l’associació són estrangers i se senten més còmodes amb l’anglès o el castellà. També el component polític hi juga en contra. “Sembla que si cantes en català et posiciones amb un corrent polític concret”, diu la Beatriz. En Jordi, que reforça aquesta teoria, considera que “el procés va atiar dos focs; la solidaritat del poble i l’aixecament dels ànims per part de tots els bàndols”. Això sí, hi hi dies que triomfa com ningú: “Per Sant Jordi jo faig més caixa que cap altre”.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa