Es diu El Patufet i enguany fa 75 anys que van construir-se a Reus. Els cavallets que ara giren i salten amunt, avall i un altre amunt, són un emblema de la plaça d’Alfons el Savi. Es tracta de l’últim carrusel de carrer fix de Barcelona. Fa 7 anys que el seu veí germà, el Carrusel Català que regnava al port barceloní, va abdicar en favor seu i va abocar-lo a una soledat melancòlica. Un funeral de cavallets de fusta que s’afegeix a una llarga llista de pèrdues al paisatge urbà. I aquest cop, El Patufet és l’últim d’una estirp quasi extinta: la dels autèntics carrusels a la via pública.
Com els d’antany, els cotxets són de planxa i les entranyes d’aquests cavallets son de fusta massissa, així com tota l’estructura, a excepció d’una part no visible de la base que va haver de restaurar-se i que es va reproduir amb ferro. La modernitat brilla per la seva absència, i ho fa en forma de llums de colors. Llums que il·luminen una festa de somriures infantils. Ja ho diu ‘el senyor dels cavallets’, com els nens l’anomenen: “Els nens sempre somriuen quan pugen als cavallets”.
El misteri del príncep de fusta
Tot i que la seva procedència és sabuda –Reus–, una incògnita roman a la història de l’atracció infantil: la fàbrica que va veure néixer els cavallets. Els seus propietaris actuals, que prefereixen mantenir l’anonimat, són una parella de metges amb un gust especial per allò clàssic. Això és el que els va portar a conservar i donar una segona vida a aquest carrusel que el germà d’ell va traspassar-li ara fa 12 anys després d’heretar-lo del pare.
“El primer propietari, que va vendre-li el carrusel al meu pare el 1986, era un firaire de cognom Notari, probablement de nom Francisco”, relata l’amo actual. “Va arribar com una cosa no volguda –continua– però el meu pare era un romàntic i se’l va quedar”. No es conserva cap documentació al respecte, però els regents van posar-se en contacte amb la filla d’aquell firaire, una dona que ara té 74 anys. “Sabia que el carrusel tenia un any més que ella, així hem descobert que fa 75 anys de la construcció”, explica el propietari.
Testimoni d’un temps passat
La intempèrie pot ser una selva despietada per aquests tresors del passat, i el carrusel ha passat pels seus alts i baixos, sobrevivint a reubicacions, a la reforma de la plaça –que va fer témer els veïns del Baix Guinardó per la seva supervivència– i fins i tot a vàndals. “Un home trastocat venia a la nit i tallava tot el tendal”, comenta la metgessa.
Se li nota que té una estima especial a aquesta atracció entranyable que l’ha vist créixer. Recorda amb nostàlgia pujar de petita als cavallets amb la seva germana, quan aquests enlluernaven la plaça Joanic. I de la mateixa manera, molts veïns del barri. N’és prova que cada diumenge la plaça s’emplena de famílies amb nens, creant un microclima que fa olor de passat i records.
El ‘senyor dels cavallets’ atresora un munt d’anècdotes. “Un noi de 28 anys que havia crescut al barri va venir un dia des de Londres, on ara viu, per fer-se una foto amb el seu fill de 6 mesos als cavallets igual que la que el seu pare va fer-se amb ell”, rememora. L’encarregat, d’aspecte afable, apuja la persiana de l’atracció cada dia des de fa 8 anys, de dilluns a diumenge, i dona la benvinguda a tots els infants que vulguin submergir-se en el petit món de El Patufet.
La pandèmia, no obstant, va obligar-los a tancar durant 2 mesos. El propietari explica que va quedar-se-li gravada en especial “la imatge d’un nen plorant, amb l’avi al costat, davant del carrusel”.
Petició de suport municipal
La soledat d’El Patufet és un signe més de la falta de protecció del patrimoni barceloní. “Aquí ens ho ventil·lem tot”, critica el propietari, que diu no rebre cap ajuda per mantenir un carrusel que forma part de la memòria col·lectiva del barri. No obstant això, El Patufet és un taller de somriures, no una fàbrica de bitllets, i el negoci està lluny de ser rendible. “Nosaltres el mantenim per una qüestió purament romàntica, però no podem assegurar que els nostres fills ho faran”, adverteix.
Així doncs, és d’esperar que sense la intervenció de l’Ajuntament, aquesta raresa artesanal que ha perdurat tres generacions es jubili amb la parella de metges, que no hi seran sempre per vetllar-la. No hi ha precedents de rescats públics d’atraccions com aquesta, però de ben segur que el dia del seu comiat els veïns posaran sobre la taula que es converteixi en el primer precedent.
