Ningú sap ben bé quan es va construir. Tampoc el perquè de la seva decoració d’inspiració aràbiga ni la seva funció original. Només podem traçar els seus orígens fins a la masia que al segle XVI presidia aquesta part de la vall d’Horta, quan el futur barri de la ciutat encara era una ruralia assentada als peus de la Serra de Collserola. Aquest detall concret sobre la seva trajectòria sí que ens permet afirmar que l’edifici és una de les construccions més antigues d’aquesta zona de la capital catalana. Parlem de la Torre de Mas Enrich, coneguda popularment com a Torre del Moro. Amb dos pisos d’alçària i de base quadrada, aquesta espècie de torreta entre mitgeres és l’últim vestigi supervivent de l’antiga masia de la qual n’agafa el nom. En destaquen, per sobre de tot, les dues finestres gòtiques de la façana principal, una de les quals flanquejada per dos rostres esculpits en pedra que es miren i semblen dur una mena de turbant al cap, detall que va donar peu al sobrenom popular.
La construcció ha resistit més de quatre segles dempeus, primer com a part d’altres edificacions i fins als vuitanta integrada en la barriada ja desapareguda de la Ciutadella d’Horta. Quan es va enderrocar aquest entramat de casetes de planta baixa per urbanitzar la zona, la torre es va salvar de la demolició precisament per les seves singulars finestres. De fet, el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona ja reconeixia aleshores la seva rellevància incloent-la al catàleg de béns protegits de la ciutat. Una adhesió que s’acabaria traduint amb els anys en un nivell de protecció B com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), que només permet intervencions que mantinguin de manera integral la volumetria original i en demana fer un manteniment i rehabilitació. La catalogació patrimonial que en va garantir en el seu moment la preservació, però, va ser una arma de doble tall: la va deixar aïllada en un solar entre els nous carrers de Coïmbra i de Jerez. Així ha passat les darreres quatre dècades de vida, ocupada per diversos col·lectius i en última instància per un grup de ferrovellers que van ser desallotjats a mitjans d’octubre del 2021 davant el risc imminent d’esfondrament d’una part de la torreta.
Una expropiació als llimbs
Gairebé quatre anys han passat del precintament de la Torre del Moro. Una reixa encercla actualment el perímetre del solar, que encara té la porta tancada amb pany i forrellat. A la façana principal, un feix de cables elèctrics s’enfilen per la paret per acabar desfilats en un dels extrems. El mur lateral de maons que dona al carrer de Coïmbra presenta múltiples forats i ha estat presa d’una enfiladissa que arriba fins al sostre i cau per la façana de les finestres gòtiques, que sembla haver patit la mossegada d’un animal gegantí al costat esquerre. A l’altra banda, en el mur que dona al carrer de Jerez encara s’entreveu l’estructura d’un antic edifici de dos pisos i es conserva part d’una paret de rajoles ceràmiques de color turquesa que probablement pertanyien a un lavabo o una cuina. La porxada posterior es manté dempeus, coberta per una teulada d’amiant menjada per la vegetació, que també campa a plaer a bona part del solar. Tot i l’evident aspecte decadent, el conjunt manté una certa bellesa senyorial difícil d’explicar.
Des de l’altra banda del carrer de Coïmbra, la Carlota Giménez i en Mariano Serrano observen la torreta detingudament. Ella és historiadora i membre d’El Pou – Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, una entitat fundada el juliol del 2009 amb l’objectiu d’estudiar, defensar i divulgar la història i el patrimoni dels barris del districte d’Horta-Guinardó. Ell és arquitecte i, a més de membre de l’agrupació local, també pertany a la Comissió de Patrimoni de la Federació d’Associació de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). Ambdós fa temps que lluiten per aconseguir l’expropiació i rehabilitació de la construcció. “Uf, l’interès per la torre ve de lluny… Des que vam néixer com a associació que hi anem darrere”, assegura la historiadora. La petició ha acabat convertida en un d’aquells temes que amb cada nou mandat es posa religiosament sobre la taula dels representants polítics del moment per provar de desencallar-lo. Una de les primeres propostes que es va presentar a l’administració el 2014 va ser la de convertir l’edifici en l’Espai d’Interpretació de l’Aigua a la Vall d’Horta i els Tres Turons, unes instal·lacions on poder explicar de manera didàctica la vinculació d’aquest territori amb els torrents i l’ofici de les bugaderes.
La iniciativa no va fructificar aleshores i es va provar de reactivar dos anys després, ja amb Ada Colau a l’alcaldia. La regidora del districte del moment, Mercedes Vidal, s’hi va mostrar favorable, però la bona voluntat tampoc va acabar de concretar-se en res. El següent intent de posar remei a la degradació de la torreta va ser el 2021, quan amb Rosa Alarcón de regidora es precinta per risc d’esfondrament i s’anuncia que s’està en negociacions amb la propietat per acordar-ne l’expropiació. El procés sembla que va topar amb problemes d’herència que complicaven el contacte amb els actuals responsables i una eventual adquisició. “Per a l’Ajuntament és un tema massa complicat. És la paradoxa de tenir un edifici catalogat com a BCIL, però que està en males condicions i amb les parets erosionant-se cada cop més. No ha caigut de miracle”, lamenta Giménez. “L’excusa en aquests casos sempre és que costa molts diners o que hi ha problemes amb els hereus, però la realitat és que quan es vol es pot. És una qüestió de voluntat política“, afegeix Serrano.
Antecedents poc encoratjadors
A l’espera de clarificar el futur de la Torre del Moro, al barri tenen casos per a l’esperança com el de Can Crehuet, una casa pairal del XVIII que el consistori va comprar in extremis el 2019 per salvar-la de la demolició, tot i estar sis anys després encara pendent d’una reforma. Ara bé, també tenen molts d’altres que no conviden a l’optimisme com el de l’illa de les Bugaderes, un conjunt de casetes que va acabar mig enderrocat fa uns tres anys per l’obertura d’una zona verda, desdibuixant completament el paisatge urbà que conformava. “Amb les Bugaderes van mutilar un element únic a Barcelona, una mostra del que havia estat la indústria de la bugaderia a Horta”, afirma Giménez. “I va ser amb el mateix partit que va salvar Can Crehuet”, subratlla Serrano. Ambdós coincideixen a apuntar que l’actual executiu barceloní no està demostrant massa sensibilitat de cara al blindatge del patrimoni. Ans al contrari. “Només cal fixar-se en el cas del Comèdia… Estem en un moment molt delicat. Amb la Torre del Moro s’hauria de buscar un ús que servís per conservar el patrimoni, però en situacions així penses si és millor aixecar la veu ara o esperar que vinguin temps millors”, reflexiona l’arquitecte.
Reialesa, adoberia i impremta comunista clandestina
Gràcies al treball de recerca històrica d’El Pou – Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada podem dibuixar la trajectòria d’aquesta torre al llarg dels segles. Les primeres evidències de la seva existència es remunten abans del 1700, quan formava part del recinte del Mas Enrich, que comptava amb la seva pròpia ciutadella i estava coronat per aquesta construcció vertical de planta quadrada. Amb el canvi de segle, l’edifici va ser absorbit per la finca veïna, Can Solanes, propietat del comerciant benestant Ignasi Fontaner. El seu suport a l’arxiduc Carles d’Àustria en la Guerra de Successió va fer que, durant l’estada del membre de la reialesa a la capital catalana entre els anys 1705 i 1710, tant ell com la seva esposa Elisabet de Brunsvic fessin nit diverses vegades durant els estius en aquesta casa senyorial envoltada de jardins. El conjunt tenia també una capella i el seu propi panteó. La seva ubicació va convertir la masia en un punt de pas important de camí al castell de Valldaura i a la serra de Collserola, on la noblesa i les famílies benestants barcelonines tenien les seves residències estivals. Això va fer que pel recinte -que estava envoltat d’edificacions més petites per al servei, els criats i els animals- passessin personalitats rellevants de l’època com el Marquès de Castellbell o el Marquès d’Alfarràs, entre altres.
La finca va anar decaient fins que a les acaballes del segle XVIII es converteix en una de les moltes adoberies de pells que es van instal·lar en aquesta zona per aprofitar l’accés fàcil a aigua a través dels pous. Al voltant de la fàbrica, s’erigeixen un conjunt de casetes més petites, on residien els treballadors i que amb els anys acabarien confirmant la barriada de la Ciutadella d’Horta. Aquesta indústria es va mantenir fins a principis del segle XX. Després d’uns anys sense activitat, a l’edifici de la torre s’hi instal·la una foneria. El negoci, però, amagava una de les filials del PSUC, que durant la dictadura franquista va utilitzar un espai del soterrani com a impremta clandestina de publicacions comunistes, una activitat que mai va ser descoberta per les autoritats. Amb els anys, el recinte acabaria albergant temporalment una de les seus del Partit Comunista de Catalunya (PCC) i també altres col·lectius abans de funcionar com a magatzem i centre logístic del grup de ferrovellers.
