La Cristina Martí s’ha enfilat per les entranyes de la Pedrera. S’ha mogut amunt i avall per la monumental bastida que aquesta setmana s’ha començat a desmuntar, després d’alçar-se durant nou mesos de dalt a baix a un dels dos patis del cèlebre edifici d’Antoni Gaudí.
En els darrers dies, ha ultimat amb la resta de l’equip de restauradors una rehabilitació àmplia de les pintures murals de l’anomenat Pati de les Papallones, a punt de ser reobert als visitants perquè redescobreixin la magnificència de la decoració interior que el pintor Aleix Clapés va dirigir entre 1909 i 1911. “Són unes grans desconegudes”, avisen a la Fundació Catalunya la Pedrera, responsables de mantenir un patrimoni de la humanitat que no requereix de presentacions per tornar a atraure públic després que la Covid el foragités.
Martí llisca suaument part del mur on ha resistit la pintura original. Fa la impressió d’acaronar les escates d’un drac immens i arraulit al centre de Barcelona. “Hi passes la mà i brilla moltíssim. Només acabat de fer-se, havia de tocar-li el sol i enlluernaria, perquè brillaria tot, segur”, creu la restauradora, integrant de l’empresa Restauracions Policromia. Ara toca a la fi l’operació en què ha pres part i on, a més de posar al dia la protecció dels murals, s’ha buscat recobrar el fulgor amb què el pati es va concebre, però sense intromissions.
“Espero que hagi recuperat esplendor i que es vegi una gran diferència quant a netedat. D’altra banda, m’agradaria que ningú tingui la impressió que hi hem fet molt, sinó que hi hem passat de puntetes”, desitja la conservadora. En l’anhel traspua una línia ètica infranquejable en la restauració, encara més justificada quan no s’ha localitzat documentació de l’època en què la Pedrera es va revestir amb el seu tresor pictòric. “Si un vol ser pintor, agafa una tela i pinta, però nosaltres conservem l’obra d’un artista. Com a restauradors, no podem pressuposar què hi havia allà on la pintura s’ha perdut”, subratlla.
Al marge que el superlatiu nivell de catalogació en un monument sobradament conegut obliga a una preservació estricta, n’hi ha fragments que s’han esborrat per sempre després de restar a la intempèrie, exposats a qualsevol inclemència durant més d’un segle. “S’han perdut sobretot en els baixants, en l’últim pis i en la caixa d’escala, on ha picat més la pluja. Llavors s’ha de fer que vibri, que l’ull no hi vegi un llis o un color que desentona, sinó jugar per integrar-ho tot, sense refer. Si en un baixant hi ha fulles blaves i blanques però no sabem com eren les que han desaparegut, només fem veladures amb aquests colors, però sense fer-hi forma”, explica Martí.
El resultat és una combinació diversa en colors, que van difuminant-se i combinant-se, perseguint l’harmonia, sense estridència. “Creiem que el resultat es notarà molt. Els visitants apreciaran una lluminositat, uns colors i una brillantor molt vistosos”, avança Alba Tosquella, directora de Comunicació i Màrqueting de la Fundació Catalunya la Pedrera.
Operació d’envergadura
Les obres de manteniment i les reparacions no són res estrany en un edifici en monitorització continua que, a més de resguardar els seus pomposos trets d’identitat, ha de mantenir a ratlla les esquerdes a les quals és propici, perquè es basteix sobre una estructura de ferro. “Però aquests han sigut uns treballs amb més ambició i faran que llueixi molt més. És una aposta gran i una operació important, prevista de fa temps”, puntualitza Tosquella.
La intervenció té un cost d’1,2 milions, que la fundació financia íntegrament amb fons propis; és a dir, en bona part a partir dels ingressos de les visites, sense subvencions ni aportacions de mecenes. A banda de les pintures, inclou el tractament de peces metàl·liques, serralleria, fusteria i altres elements oxidats o malmesos. “Que estigui en perfecte condició garanteix també que la conservació de l’edifici es mantingui en un bon estat”, relaciona la membre de la fundació propietària de la Pedrera.
La primera gran restauració de la Pedrera va ser als anys 90 del segle XX. “Aleshores estava molt malmès”, recorda Tosquella. Tot i algunes tasques puntuals en els últims anys, els restauradors van trobar a l’hora d’encarar el repte que als murs s’acumulava “molta pols, estaven molt deteriorades les parts on l’aigua tocava continuament i la resina de protecció i el suport s’havien anat degradant”, diagnostica Martí.
“El pas del temps, la humitat i la pol·lució han tingut una afectació”, rebla Tosquella. Ara, amb mètodes de conservació ja habituals com la resina i altres d’innovadors com l’hidrofugant de nanopartícules, es confia ampliar la protecció de les pintures durant 25 o 30 anys davant del desgast que comporta que siguin a cel ras.
Sota l’ombra del geni
Encara que Gaudí impregni tota la Pedrera, el nom que ha sobrevolat en les obres de restauració és el d’Aleix Clapés. Destacat muralista modernista, va dur la batuta en la creació d’unes pintures on, tot i que la mancança de documents no permeten identificar-los a tots, se sap que hi va contribuir un grup força ampli de pintors, com Xavier Nogués i Teresa Lostau.
Clapés havia estat l’artífex de la decoració del Palau Güell, una altra fita en la carrera de Gaudí, amb qui el pintor havia forjat amistat. El genial arquitecte, però, no li va encomanar guarnir l’interior de la Pedrera. La decisió va ser de Pere Milà, que va encarregar el sumptuós edifici a Gaudí i que, alhora, era col·leccionista de la producció de Clapés.
De fet, l’arquitecte havia optat per un altre equip de pintors, però va acabar acceptant l’elecció del propietari, precisen a la Fundació Catalunya la Pedrera. Afegeixen que, tot i que Clapés va presentar una proposta de decoració a Milà i se li va concedir autonomia, Gaudí hi havia d’estar d’acord. Dotat d’una forta personalitat i sempre atent a tot el que girés al seu entorn, no hagués signat els certificats de final d’obra de la Pedrera d’haver discrepat de l’ornamentació de Clapés, jutja una font estudiosa de la construcció de l’immoble.
Alguns murals del Pati de les Papallones han retingut les tonalitats elèctriques primigènies. En són mostra les imitacions de tapissos dels segles XVI a XVIII, sobre episodis d’herois de La Ilíada i L’Odissea i unes alegories dels pecats capitals de la gola i la ira, senzillament esbossats amb traços ben definits. S’han conservat bé, perquè queden a recer pels sortints de l’edifici. Altres colors són més matisats, allà on impacta directament la llum solar i que predominen en els motius florals que envolten les finestres.
A falta de proves documentals que ho aclareixin, resulta difícil pensar que Gaudí supervisés en persona tot el procés pictòric, perquè va coincidir en part amb un temps que va emmaltir i va marxar fora de Barcelona a guarir-se. Tot i així, els historiadors han comprovat que va rebre cartes i també trucades del constructor o de col·laboradors il·lustres, com Josep Maria Jujol, així que és improbable que no restés assabentat de l’evolució dels murals. On Clapés sí que va topar-se amb problemes va ser amb els honoraris que va reclamar al matrimoni Milà Segimon: els va demandar i, després d’uns anys de litigi, l’autor va perdre.
