Si pensem en la llum de Montjuïc, és probable que ens vinguin al cap els focus característics del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Nou en concret, tants com lletres té la paraula Barcelona, tal com s’encarregava de recordar sempre que podia el desaparegut historiador Joan Termes. També podem pensar en la il·luminació de l’anella olímpica, el castell o la font màgica. Ara bé, hi ha una llum que fa més d’un segle que enlluerna el cel nocturn de la capital catalana. No ho fa per als barcelonins, almenys no per als que es troben a terra ferma, sinó que projecta un potent feix de llum visible des de gairebé una cinquantena de quilòmetres mar endins. Parlem del far de Montjuïc.
El recinte actual que alberga aquesta infraestructura de vital importància marítima data del 1925 i va ser projectat per l’enginyer Josep Cabestany, que el va situar en un monticle ancorat a la cara sud de la muntanya a uns 108 metres d’alçada. Malgrat que el projecte constructiu havia estat aprovat el 1917, les instal·lacions no es van començar a erigir fins al 1922 perquè no trobaven cap constructor disposat a entomar l’empresa, que va tenir un cost de prop de 207.500 pessetes de l’època. La infraestructura pretenia substituir un altre far edificat a finals del segle XIX als peus del castell de Montjuïc amb l’objectiu d’ampliar l’abast de la talaia fins aleshores ubicada a la desembocadura del Llobregat, al nivell del mar.
En la seva trajectòria centenària, aquest far ha estat testimoni de la profunda transformació del Port de Barcelona fins a la configuració de l’actual Zona Franca. Ha vist desaparèixer les platges que durant segles van banyar els peus de la muntanya de Montjuïc i com els camps de conreu que s’estenien fins al riu es convertien en indústries, sobretot a partir de l’aterratge de la SEAT als cinquanta. També ha presenciat els primers i darrers viatges del recordat tramvia 48, que connectava l’avinguda del Paral·lel amb Can Tunis per la carretera del Morrot, i ha assistit a l’ocàs i pràcticament extinció d’aquest darrer barri obrer. El seu accés difícil l’ha convertit en una relíquia que -a diferència de moltes altres icones de la zona- ha resistit estoicament el pas del temps fins a arribar als nostres dies. Un segle després de la seva inauguració, sobreviu aïllat i pràcticament abandonat a l’espera d’una segona vida que sembla que mai acaba d’arribar.
Un edifici aturat en el temps
Arribar fins al far no és bufar i fer ampolles. Per fer-ho, s’ha de creuar tot el que queda de l’antiga barriada de Can Tunis fins a topar amb un dels seus extrems, on un pas a nivell bloqueja l’accés a les vies de la línia fèrria de mercaderies que connecta amb el recinte portuari per sota de la ronda del Litoral. Un cop travessats els raïls, a les portes d’una de les seus de la històrica fàbrica Riviere, que es remunta al 1896 i se centrava principalment en l’elaboració de filferro, s’inicia una carretera serpentejant flanquejada per figues de moro i amb alguns assentaments de persones sense llar a banda i banda. El camí costerut comunica directament amb el recinte, salvant a base de revolts un desnivell de gairebé 100 metres i endinsant-se en la reserva natural de Montjuïc. Per accedir a les instal·lacions s’ha de vorejar l’edifici -de planta rectangular i coronat per la torre cilíndrica del far- per l’esquerra, a tocar de la roca de la muntanya i passant per davant d’un ascensor que es va instal·lar durant la dècada dels 2000 per fer més accessibles les dues plantes de les instal·lacions, que destaquen per la seva combinació de totxos vermells i pedra.
La imatge exterior del conjunt no es veu gaire degradada. Una ullada a l’interior permet comprovar els resultats de la darrera remodelació que va impulsar ara fa dues dècades l’autoritat portuària, propietària del recinte, després del comiat del darrer faroner. Històricament i fins a principis d’aquest segle, aquests tècnics vivien amb les seves famílies a l’edifici, però, quan el sistema lumínic es va automatitzar, la seva feina va deixar de ser necessària. Els diferents espais interiors llueixen buits, com si les obres haguessin culminat abans-d’ahir i ben aviat tingués lloc la reinauguració de la infraestructura. Una passarel·la gran de fusta dibuixa un mirador de vistes excelses que abracen tot el recinte portuari i la Zona Franca fins al riu i l’aeroport del Prat. Alguns plafons estan corcats i trencats, de manera que és perillós acostar-se a la barana per contemplar el paisatge. Dues ampolles de cervesa buides col·locades contra la paret de l’edifici indiquen que algú hi va estar no fa gaire. És l’únic rastre de moviment que hi ha en aquest indret inhòspit, més enllà de la llum del far que en ple migdia d’hivern està en funcionament.
L’auge dels guaites i el castell
Més enllà de l’aïllament que li proporciona el seu difícil accés, el far de Montjuïc és el gran oblidat del front litoral, tot i la seva trajectòria centenària. A la Marina del Prat Vermell, un dels nuclis de població més pròxims a l’accés a les instal·lacions semblen renegar d’aquesta infraestructura incrustada a la muntanya. “El far que té una història emotiva darrere i una vinculació amb el barri és el del Llobregat o la farola, que ara queda ubicat entre els dipòsits inflamables del Port i que és completament inaccessible per al públic. El de Montjuïc és només un far, res més”, assenyalen els veïns consultats pel TOT Barcelona. La poca vida que manté Can Tunis tampoc sembla gaire interessada en el recinte, malgrat que qualsevol persona que vulgui arribar-hi ha de passar per l’illa de cases presidida per dos bars de menjars que resisteix com a darrer vestigi del passat de la zona. Només al Poble-sec hi ha hagut al llarg dels anys un interès ciutadà per conèixer la història del far i la seva trajectòria vital fins als nostres temps de la mà d’Àngels Gómez, investigadora del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC).
Aquesta historiadora aficionada va dur a terme una xerrada l’any 2012 sobre la vinculació de Montjuïc amb les comunicacions marítimes, on tenia una menció especial el far projectat per Cabestany. Gràcies a la documentació arreplegada, Gómez va poder traçar una trajectòria que arrenca el 1073, quan es troben les primeres referències de fogueres d’albirament dalt de la muntanya. Aquest sistema rudimentari va ser substituït a partir del segle XV per una espècie de torre o talaia, anomenada Torre del Farell, on hi havia uns guardes destinats de manera permanent que depenien del Consell de Cent. Va ser un dels moments d’apogeu d’aquests guaites del cim barceloní, que atreien l’atenció de monarques i literats per la utilització de diversos codis de llum per comunicar-se i que inclús van protagonitzar algun poema.
Amb la Guerra dels Segadors, aquesta torre -que era capaç d’enviar senyals a la ciutat inclús de dia- va ser absorbida per la construcció d’una fortificació al seu voltant que va finalitzar el 1751 i que amb el temps es convertiria en el Castell de Montjuïc. La talaia va continuar en funcionament i va tenir en Agustí Mauri Pareras un dels seus guardians més cèlebres. Prova d’això és que La Vanguardia li va dedicar un extens article en la seva edició del 5 de febrer de 1897, coincidint amb la seva mort i homenatge als més de 40 anys de professió i a la seva aportació com a ideòleg d’un nou sistema de comunicació òptica considerat el més complex del món en aquella època. Per aquells temps, el Port ja havia començat la seva expansió, fet que havia provocat que els dos fars principals fins aleshores -la Torre del Rellotge i el del Llobregat- quedessin obsolets i es requerís la construcció d’una nova infraestructura amb molt més abast lumínic. Així es va impulsar sota la regència de Maria Cristina el primer far de Montjuïc, que substituïa aquests dos i agrupava en unes mateixes instal·lacions les tasques dels guaites que fins aleshores s’havien desenvolupat des del castell.
Sense futur a l’horitzó
La investigació de Gómez confirma que la trajectòria del far de Montjuïc es va veure inalterada pràcticament fins a finals del segle XX. Amb el canvi de centenni, l’avenç de la tecnologia va acabar amb la tasca dels guaites, que ja no eren necessaris per fer funcionar la infraestructura perquè aquesta s’havia automatitzat completament. El comiat del darrer faroner va obrir el debat sobre la possibilitat de donar un ús complementari a les instal·lacions, que fins aleshores havien resistit estoicament als grans canvis que havia patit aquest indret des de l’aterratge de grans indústries com la fàbrica SEAT als cinquanta i que acabarien configurant el que actualment coneixem com a Zona Franca. Durant els primers anys de la dècada dels 2000, l’autoritat portuària va impulsar una sèrie de reformes al recinte per actualitzar-lo i convertir-lo en una espècie d’espai polivalent. L’objectiu era que pogués actuar com a centre de convencions. Es va restaurar la façana i renovar tot l’interior, inclosos els subministraments i la instal·lació elèctrica, i es pretenia construir dos aparcaments, a més de millorar encara més els accessos.
El projecte, però, va despertar el recel de diverses entitats ecologistes, que es va posicionar en contra per l’impacte que la iniciativa podia causar en una reserva natural protegida com Montjuïc, refugi de diverses espècies d’aus. Les reticències van acabar pesant més que la insistència del Port i la proposta del centre de convencions va acabar quedant en paper mullat i guardada en un calaix. Fa gairebé dues dècades d’això i la situació continua exactament igual. Les instal·lacions s’han mantingut ancorades a aquell temps, a l’espera d’un nou ús que no sembla arribar mai. A l’interior, tot està llest per aquesta segona vida, mentre que l’exposició a les inclemències meteorològiques i la falta de manteniment sí que han fet estralls a fora, afavorint la degradació del recinte, sobretot la part de la plataforma de fusta amb les impressionants vistes marítimes.
Fonts del Port de Barcelona consultades per aquest mitjà apunten que des de la darrera reforma no s’ha fet cap actuació més i que en aquests moments tampoc hi ha cap projecte sobre la taula per reactivar la iniciativa del centre de convencions o per donar un nou ús concret a l’espai més enllà de la seva funció com a far. Amb aquest escenari i fins que no hi hagi un canvi de rumb per part de l’autoritat portuària, aquestes instal·lacions centenàries continuaran existint com un testimoni silenciós de la gran transformació marítima de Barcelona, des dels petits vaixells i els pescadors als creuers i els bucs farcits de contenidors.
