De la plaça de toros de les Arenes només en queda la pell exterior, reinventada com a façana enlairada d’un centre comercial modern a plaça Espanya. A dins de la caseta on vivia i treballava l’astrònom Josep Comas i Solà, al barri del Farró, avui hi ha el bar del centre cívic Vil·la Urània. Són dos exemples –un privat i un públic– de la conservació patrimonial coneguda com a façanisme: preservar únicament la façana del bé protegit i reinventar-ne per complet l’interior.
El nou pla municipal per reduir enderrocs indiscriminats a Barcelona obligarà els promotors a fer un informe justificatiu i rebre una llicència abans de tirar a terra qualsevol immoble. L’Ajuntament vol acabar així amb pèrdues irreparables de patrimoni popular i confia en incentivar una cultura arquitectònica més propícia a la rehabilitació i la conservació d’elements singulars. En molts casos, però, l’únic element catalogat com a patrimoni és la façana.
La mesura té moltes ramificacions i una d’elles és la probable proliferació de casos de façanisme. Té sentit conservar una successió de façanes si al darrere ja no hi queda res de l’edifici original? És un mal menor o un engany? Els darrers anys múltiples exemples han fet bullir les xarxes socials. Arran de la nova normativa de Barcelona, el TOT Barcelona ja demanat a 7 experts una anàlisi dels pros i contres del façanisme.
“Autoengany” versus “possibilisme”
“El façanisme és un tema molt preocupant i discutit en l’àmbit del patrimoni, perquè és caure en una trampa”, dispara Antoni Vilanova, president de l’agrupació d’arquitectes pel patrimoni AADIPA del COAC. Ell és del parer que “hi ha façanisme del bo i del dolent”: “Per mi és millor conservar una façana d’Eixample que molts blocs de nova planta amb un discurs arquitectònic sense voluntat d’encaix ni reflexió de paisatge”.
És “una solució possibilista que permet una garantia de continuïtat” en el paisatge d’aquell indret. En la majoria de casos, reconeix, “llei en mà se li ha de donar permís d’enderroc al propietari” si l’immoble no està catalogat, així que tècnics municipals i arquitectes constantment han de fer “pedagogia” per preservar el que es pugui. Els nous edificis que es volen construir, assumeix, no solen casar amb “l’estructura rígida pròpia d’edificis del segle XIX o principis del XX”.
Si no es tracta d’un immoble molt valuós i protegit “se sol anar a salvar només la façana” i es perden elements menys visibles com escales, cobertes o forjats. No obstant, almenys se salven elements que expliquen la història de la ciutat, com ancoratges de les antigues catenàries de tramvia, targes de porta amb l’any de construcció, plaques d’asseguradores de fa un segle… “El façanisme aporta coses”, sosté.
“El cas de les Arenes és un exemple de víctima del propi catàleg: passa a estar protegit perquè si desapareixia la plaça Espanya perdia la seva identitat visual, però alhora no tenia viabilitat l’interior original”, recorda. “Al costat hi ha el parc de Joan Miró, que si s’hagués fet avui integraria alguns elements de l’escorxador que hi havia aquí, no pel valor artístic sinó de memòria”, compara. “L’enderroc de Vil·la Urània era molt més preocupant perquè era una operació pública i pressió popular va forçar que es trobés una solució”, celebra.
“El façanisme és una pràctica desafortunada perquè promou l’autoengany”, sentencia Marta Antuñano, historiadora de l’art i experta en gestió del patrimoni cultural. Recomana un estudi històric de cada immoble a reformar per valorar-ne interior, exterior i entorn, “i molt especialment el valor d’ús d’aquests”. “Molts comerços qualificats com a emblemàtics han mantingut la façana i l’aparador, però l’activitat que s’hi desenvolupa és totalment diferent a l’original, la que definia precisament el caràcter i valor de l’establiment, i per tant, no s’acaba d’entendre per quin motiu està protegit”, exemplifica. “És com un pedaç, una protecció superficial del patrimoni”, conclou.
Per què es fa façanisme a Barcelona
David Lladó, director del postgrau de Rehabilitació de l’Escola Sert, adverteix que “rehabilitar és molt més barat que fer obra nova, el cost per m2 pot ser ser la meitat ben bé, però per contra enderrocar és molt més ràpid i si cal afegir remuntes a l’edifici original s’encareix molt”. A banda, integrar una façana antiga en una obra nova pot ser “un martiri” per a l’arquitecte, perquè “cal subjectar-la perquè es mogui amb el vent fent efecte vela” i si cal fer soterranis encara més.
El veto als enderrocs pot aportar “més control, tot i que de control n’hi ha”. I és que, avui per avui, els promotors ja fan informes sobre el valor del que volen enderrocar i els envien a l’Ajuntament. El que canviarà és l’obligatorietat d’esperar la resposta. A l’Eixample ara es demana fins i tot la conformitat explícita de Patrimoni, però si no respon en un mes l’obra pot començar, segons Lladó. “Per reformar un pis suposarà molta burocràcia, però si s’intervé a tot l’edifici serà positiu que Patrimoni opini”, valora. “No caldria una llicència prèvia si Patrimoni tingués prou recursos”, critica. “A més, el col·lapse fa que quasi mai visitin els edificis”, agrega.
Especulació i canvi de consens
La geògrafa Mercè Tatjer també és crítica. “Del façanisme s’aprofiten massa, sovint l’interior és anodí però se’l carreguen simplement per fer pisos més rendibles”, protesta. “A la Vil·la Urània encara gràcies que ens ho van respectar, l’exterior de la caseta, perquè si hagués pogut l’Ajuntament ho hauria enderrocat tot!, rememora. “Hauria d’estar molt més controlat perquè el Catàleg té moltes mancances, moltíssimes”, es queixa.
“Els gustos canvien”, alerta la catedràtica d’urbanisme per la UPC Maria Rubert de Ventós. I és que el judici de què val la pena conservar i què no depèn del moment històric: “El modernisme ara ens agrada molt però després de construir-se a molta gent li feia basarda”. “No es pot opinar en general, la mirada ha de ser seriosa i cas per cas sospesar diferents factors com quins elements tenen més valor o què considerem avui patrimoni”, demana.
Percebre la història dels edificis
La presidenta de la demarcació de Barcelona del COAC, Sandra Bestratén, apunta que “com a criteri general el desitjable seria rehabilitar l’edifici existent en el seu conjunt”. “Igual d’important és la façana com l’interior i a dins poden haver arcs o elements interessants, a banda que és molt més sostenible aprofitar els materials i donar-los més anys de vida”, argumenta. “Dit això, també és veritat que hi ha casos en què la conservació es desaconsella perquè l’interior està ja massa deteriorat, la tipologia constructiva no permet ventilar bé ni hi entra llum…”, exemplifica. “L’ideal és entrar en un espai i notar que té història, i això és molt més que la façana”, conclou.
L’urbanista i professor Carles Crosas és crític amb la pràctica de façanisme: “Si mantenim només la pell dels edificis i en canviem tot l’interior perdem la coherència i la integritat de l’edifici”. “El façanisme és una manera epidèrmica, superficial i falsa d’evocar que un edifici és vell o tradicional quan en realitat ha estat transformat”. Ara bé, recorda que “els darrers anys ha canviat radicalment” el consens social sobre el paisatge: “Ara no només preservem edificis amb valor arquitectònic destacat, sinó també els comuns”. “És una visió segurament romàntica i no sempre justificada”, admet.
Això fa que actualment tant es donin casos de façanisme “ridículs per desproporcionats” com també bones pràctiques que saben transmetre la “complexitat i varietat pròpies de la ciutat”. L’escàndol inicial per les pífies, però, no perdura en el temps; “Amb el temps ens n’oblidem… És controvertit dir-ho, però aquest és l’èxit del model”. “En definitiva, cal evitar convertir les ciutats en atrezzos com la Roca Village, un objectiu amb el qual la tradició arquitectònica de Barcelona ha reeixit molt més que altres ciutats”.
1 
