El tram de la rambla de Catalunya ubicat entre la Gran Via i el carrer de la Diputació és un dels més peculiars de l’emblemàtic passeig barceloní. Només en el costat Llobregat, trobem una sèrie d’edificis d’un marcat estil eclèctic, tots obra d’arquitectes diferents, però amb uns patrons fins a cert punt similars. La majoria d’aquestes construccions daten de finals del segle XIX i principis del XX i són una resposta a la implementació de l’Eixample projectat l’any 1860 per Ildefons Cerdà, que definia per primer cop la trama urbana d’aquesta zona de la ciutat que històricament havia quedat fora de les muralles. Fins aleshores, aquí hi havia principalment camps i el recorregut de la línia de tren de Martorell, que discorria a celobert des de la cantonada entre la rambla de Catalunya i la ronda de la Universitat fins a l’altura de l’actual carrer del Consell de Cent. També hi passava la riera d’en Malla, un areny que es va decidir cobrir i que comunicava amb el traçat actual de la Rambla.
Amb la transformació urbanística, desembarquen els primers inversors, que veuen en els terrenys una oportunitat per construir-se les seves cases. La primera de les finques que es va erigir en aquest tram de la recentment estrenada rambla de Catalunya va ser la del número 29, just a la cantonada amb el carrer de la Diputació. El promotor va ser Agustí Malla Iglesias, que el 1883 va demanar permís a través del seu apoderat per aixecar un primer edifici d’habitatges. No haurien de passar gaire temps perquè una altra persona s’interessés per aquesta part de la ciutat en expansió.
El 10 de desembre de 1890, la Margarida Blanch i Romaní va comprar a la Companyia de Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França dos dels solars per on anys enrere hi passava la línia fèrria de Martorell. La dona passaria des d’aleshores a ser-ne la titular i, només dos anys després d’adquirir-los, demanaria permís per aixecar en un d’ells una finca, encàrrec que va acabar en mans de l’arquitecte Antoni Serra Pujals. Pel que fa a l’altre, el vendria poc després a Climent Asols Bovets, qui el 1900 va encarregar a l’arquitecte Francesc de Paula Villar Carmona la construcció de la finca actualment batejada erròniament com a Casa Climent Arola i ubicada al número 27 de la rambla de Catalunya.
El sentit comú ens diria que aquest primer immoble que Blanch va fer construir a l’altura de l’actual número 25 de la rambla de Catalunya hauria de portar el seu nom. Res més lluny de la realitat. Tot i ser una de les primeres propietàries que va apostar per aquest tram inicial del passeig, la dona no té cap finca batejada en el seu honor. A la façana del magnífic edifici eclèctic que s’alça al número 25, s’hi va col·locar durant l’Olimpíada Cultural que va precedir els Jocs Olímpics del 1992 una placa municipal on encara avui es pot llegir Casa Pratjusà, en referència a Sebastià Martori Pratjusà. Qui era aquest home? Per què apareix el seu nom si la titular del terreny era Blanch? Una investigació de la historiadora de l’art Beli Artigas, autora del blog Criticart, va permetre donar resposta a aquestes preguntes durant una de les presentacions del llibre Històries de Barcelona (Viena Edicions, 2026), obra del periodista David Martínez, conegut a xarxes pel mateix nom que dona títol al seu debut literari.
Dos casaments i una promotora tapada
Primer de tot, ens hem d’endinsar una mica més en la figura de Blanch. Gràcies a la recerca d’Artigas sabem que aquesta dona es va casar molt jove amb un cosí germà matern seu de la família dels Gurri Romaní. El seu marit va morir poc després i la parella no havia tingut cap fill en comú. No en tenim més detalls sobre la seva ascendència, tot i que els cognoms Blanch i Romaní apareixen vinculats a un dramaturg -en Josep Blanch i Romaní– que va estrenar dues obres costumistes al Teatre Romea: Un bon partit (maig del 1895) i Una mosca vironera (febrer del 1897). En tot cas, sí que sabem del cert que anys més tard es va tornar a casar amb un personatge que ja em mencionat abans. En Sebastià Martori Pratjusà va ser el segon marit de Blanch. L’home tenia una filla d’una matrimoni anterior, la Rosa Martori Bosch, que alhora era la dona de l’arquitecte Francesc de Paula Villar Carmona, qui construiria la casa contigua a la promoguda per la nostra protagonista.
Així doncs, Martori Pratjusà va quedar sobre el paper com a impulsor de l’edifici ubicat en el número 25 de la rambla de Catalunya perquè actuava com a apoderat de la seva dona davant de l’Ajuntament de Barcelona. De fet, l’home ni va acabar els seus dies vivint a la finca que porta el seu nom, ja que va morir el 14 de gener de 1907 al número 273 del carrer de Mallorca. La seva filla moriria el 1924, dos anys abans que el seu marit, sense descendència, donat que el fill que va tenir a l’arquitecte va morir molt jove, tal com es recull de la seva esquela, on apareix el nom de l’àvia política. Pel que fa a Blanch, sabem que va sobreviure el seu segon marit perquè va heretar uns terrenys coronats per un mas i ubicats al municipi gironí de Celrà.
Sobre el constructor de l’immoble conegut com a Casa Pratjusà, protegit com a bé cultural d’interès local (BCIL), tenim constància que aquesta va ser la seva gran segona obra després del Palauet Casades, una finca unifamiliar promoguda l’any 1881 per l’empresari tèxtil Carles de Casades i Còdols al sector nord de la Dreta de l’Eixample que actualment acull la seu de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB). Més enllà de compartir el mateix nivell de protecció patrimonial, ambdues construccions tenen un estil comú sobri i eclèctic, allunyat del trencament que va suposar el modernisme. Tornant a la casa protagonista d’aquest article, tant Artigas com Martínez defensen que Blanch mereix el seu reconeixement pel granet de sorra que va aportar al patrimoni de la capital catalana i insten l’Ajuntament a prendre nota per modificar almenys la placa que hi ha a la façana de l’edifici. Veurem si aviat la Casa Pratjusà -que només agafa el segon cognom del segon marit de la dona- passa a dir-se Casa Blanch, un nom que sens dubte li escauria més.
