Molts dels barcelonins que la tarda del 21 d’abril traspassaven el portal del número 27 de la rambla de Catalunya, ho feien per primer cop. Aquesta finca ubicada a l’altura del carrer de la Diputació va ser l’escenari triat per a una de les presentacions del llibre Històries de Barcelona (Viena Edicions, 2026), obra del periodista David Martínez, conegut a xarxes pel mateix nom que dona títol al seu debut literari. En concret, l’acte va celebrar-se a la terrassa interior de l’Hotel Praktik, l’allotjament que actualment ocupa aquest edifici centenari d’estil eclèctic protegit com a bé cultural d’interès local (BCIL). Just abans d’entrar a l’immoble, al marge esquerre de la façana, es pot veure una placa que bateja el conjunt com a Casa Climent Arola. Aquesta es va col·locar durant l’Olimpíada Cultural que va precedir els Jocs Olímpics del 1992 i atribueix l’autoria de la finca a l’arquitecte Francesc de Paula Villar Carmona, fill del primer constructor de la Sagrada Família que va precedir Antoni Gaudí. També hi figuren els anys que va trigar a erigir-se, del 1900 al 1902.
L’oficialitat de la placa ha fet que durant més de tres dècades ningú hagi posat en dubte el seu contingut, donant per fet que aquest era correcte. En només dos dies, la historiadora de l’art Beli Artigas, autora del blog Criticart i l’encarregada de presentar el llibre de Martínez, ha revelat un error flagrant en el nom que es dona a l’edifici. Una confusió sens dubte accidental, però que durant aquest temps ha privat l’immoble de lluir la seva designació original: Casa Climent Asols. “Com a mínim, aquí reivindicarem que es posi bé el nom”, assenyalava Artigas en la seva primera intervenció davant les persones que omplien la terrassa de l’hotel. A través de rebuscar en arxius i hemeroteques, la historiadora de l’art ha aconseguit recuperar la trajectòria de la família que dona nom a la finca, un relat marcat per una sèrie de tragèdies sepultades pel pas de temps. Una història que ben bé es mereixeria un capítol en una segona edició del llibre de curiositats barcelonines del periodista.
Passat ferroviari, mort i atemptat fallit
Per entendre l’origen de la Casa Climent Asols, ens hem de remuntar a mitjans del segle XIX. Barcelona encara era una ciutat delimitada per les muralles medievals, el traçat de les quals queda definit per les rondes que encerclen Ciutat Vella. “Si tiréssim 170 anys enrere, ens trobaríem que per aquí passava la línia de tren que anava a Martorell“, indicava Martínez. Aquest recorregut discorria a celobert des de la cantonada entre la rambla de Catalunya i la ronda de la Universitat fins a l’altura de l’actual carrer del Consell de Cent, enllaçant amb la futura plaça de Letamendi per agafar el carrer d’Aragó i l’avinguda de Roma en direcció a Sants i l’Hospitalet. Quan es projecta l’Eixample l’any 1860, Ildefons Cerdà se n’adona que el passeig de Gràcia està una mica tort, de manera que, si s’aplicava el planejament tal com estava previst, quedarien unes illes de cases molt petites. Per això, s’opta per reorientar la trama, fusionant dos dels carrers planificats per configurar l’actual rambla de Catalunya.
L’impuls d’aquesta transformació urbanística, sumat al cobriment de la riera d’en Malla, un areny que passava per aquest punt de la ciutat i baixava pel traçat avui dia de la Rambla, van preparar el terreny per a l’edificació de les primeres cases en aquesta part de l’Eixample. La primera de les finques que es va erigir va ser la del número 29 de la rambla de Catalunya, just a la cantonada amb el carrer de la Diputació. La segona va ser la del número 25, que es va construir en uns solars propietat de la Companyia de Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França que es van vendre a un particular i per on fins feia poc passava la línia de tren de Martorell. La titular dels terrenys va passar a ser aleshores la Margarida Blanch i Romaní, que a principis del 1900 va demanar permís per aixecar una finca, encàrrec que va acabar en mans de l’arquitecte Antoni Serra Pujals.
Blanch encara tenia en propietat un altre solar contigu que va vendre poc després a Climent Asols Bovets, un plater manresà establert a Barcelona. Gràcies a la investigació d’Artigas sabem que la vida de l’home que dona nom a la casa protagonista d’aquesta història va estar marcada per diverses tragèdies. Abans de fer-se amb el terreny, Asols va veure com morien tant la seva dona, Ignacia Sampere Sala, com quatre dels seus cinc fills, dels quals només un va arribar a la vintena. També va ser víctima d’un intent d’atemptat, quan el 1888 li van col·locar una granada a la porta del despatx que tenia al número 2 del carrer de Vergara. L’artefacte va explosionar abans que ell arribés, de manera que no hi va haver ferits. Aquell mateix any, l’empresari fundaria amb diversos familiars la Companyia Fabril de Carburants, la primera firma de l’Estat dedicada a la producció d’elèctrodes de carbó destinats a l’enllumenat públic elèctric. Asols vivia aleshores a l’edifici del número 25 i va ser en aquest moment quan es va decidir a comprar el solar contigu.
Del suïcidi de l’hereu a la seu del sindicat franquista
El disseny i construcció de la finca del número 27 van acabar com hem dit encarregada a Francesc de Paula Villar Carmona. L’arquitecte era gendre polític de Blanch, la dona que va vendre el solar a Asols. Tot i tenir façanes d’estils diferents, la part posterior dels dos immobles contingus són pràcticament calcades. L’edificació conclou el 1904 i el promotor es queda amb el pis principal. No el podria gaudir gaire, ja que moria el 1909 als 64 anys. La casa passava aleshores a mans de l’únic fill supervivent, Josep Maria Asols Sampere. L’hereu havia anat a buscar-se la vida a Manila (Filipines) i es dedicava al comerç. La seva situació personal no era massa bona i el 1917 prova de suicidar-se a l’habitació d’un hotel barceloní. No ho aconsegueix. Ho tornarà a provar un any després a l’Hotel Inglés de Madrid, on finalment sí que es traurà la vida d’un tret al cap. La finca passaria aleshores per diversos familiars fins a la dècada dels vint, quan la compra Josep Pijuan Ventura, fill d’immigrants catalans establerts a Camagüey (Cuba) que havien fet fortuna creant una coneguda empresa de licors, vinagres i gasoses.
Pijuan va impulsar diverses reformes de la casa que, després de la Guerra Civil, albergaria la seu de la Jefatura Provincial del S.E.U. (Sindicato Español Universitario). La família propietària continuaria vivint al principal, on l’esposa de l’empresari, Maria Àngels Pijuan Gigier, seria víctima d’un assalt orquestrat per la serventa del domicili. Els fets tindrien lloc el 26 de setembre de 1956, quan diversos homes van entrar al pis i van emmordassar la dona. La darrera referència abans de l’aterratge del negoci hoteler a la finca la trobem el 1985, quan sabem que a l’edifici hi estava instal·lat el Casal de l’Eixample. L’immoble seria després durant uns quants anys l’Hostal Palacios, fins que després d’una remoledació profunda s’inauguraria el juny del 2009 l’actual Hotel Praktik.
Pel que fa a l’error amb el nom que es va col·locar en la placa, Artigas ha detectat que es tracta d’una confusió amb el segon cognom del promotor de la Casa Heribert Pons, una altra joia arquitectònica erigida el 1907 als números 19-21 de la rambla de Catalunya i que fins al 2013 va acollir la seu del Departament d’Economia de la Generalitat.
Preservar històries, salvar patrimoni
“Em fascina el que ha pogut fer la Beli en dos dies. A partir d’un fil, ha anat trobant totes les històries que s’entrellacen […] Si algú ens sent, demanem que li posin bé el nom a la casa“, apuntava Martínez després de l’explicació de la historiadora de l’art. En un intercanvi d’afalacs, Artigas va voler reivindicar la “feina de formiguetes” que molts entusiastes com el periodista fan a través de les xarxes i diferents blogs per donar a conèixer històries i evitar es perdin sense que en quedi constància. Tots dos van coincidir en la necessitat de preservar el patrimoni de casa nostra, una de les grans assignatures pendents de les diferents administracions.
La presentació del llibre es va acabar amb la mirada posada a la cúpula del Teatre Coliseum, la part posterior de la qual és visible des de la terrassa de l’hotel. “L’espai es va dissenyar per ser un gran casino, però el projecte no es va fer i va acabar sent la seu del Foment de les Arts Decoratives (FAD) a partir del 1936. Després de la Guerra Civil, va acollir exposicions d’art, desfilades de moda, s’hi va fer teatre i va tenir el primer intent de museu d’art contemporani de Barcelona. Des de fa cinquanta anys, la cúpula està buida“, va relatar Martínez. Qui sap si aquest espai en desús serà en un futur el protagonista d’un dels microrelats amb els quals tant el periodista com la historiadora de l’art delecten els seus fidels seguidors.
