Molt s’ha escrit sobre el panot de Barcelona. I encara s’han dit més coses. La realitat, però, és una. Sovint, allunyada dels relats que es fan, s’han fet i es faran. De forma malintencionada, o per error, s’ha explicat que l’origen del panot s’ha d’atribuir a Puig i Cadafalch, perquè a la Casa Amatller va fer posar un terra molt semblant al clàssic i emblemàtic panot de la capital catalana, amb forma de flor. Però no és igual. En un primer moment es va pensar que era el mateix disseny de la peça distintiva i estimada per tots els barcelonins, i que el que havia passat és que s’havia desgastat amb el temps, però una rehabilitació el 2013 d’aquest edifici va acabar de demostrar que no és exactament idèntic.
El panot com a tal, com a peça de ciment hidràulic, no està documentat oficialment fins a l’any 1906, tot i que es creu que es va fer servir ja abans. El que explica Danae Esparza al llibre Barcelona a ras de suelo, és que crear amb cinc dissenys escollits per l’Ajuntament de Barcelona, per pavimentar la ciutat, en zones com l’Eixample, en ple boom. Per poder pavimentar la ciutat es va fer un concurs públic que va guanyar Ramon Escobar, que alhora va traspassar l’adjudicació a la societat Petit, Escofet i Terrés, pel gran volum de l’encàrrec. És a ells, per tant, a qui se li pot atribuir el mèrit i no a Puig i Cadafalch.
En un primer moment cada resident s’havia de fer càrrec d’instal·lar paviment a la seva zona de carrer, però davant del caos i amalgama de dissenys i solucions de tota mena, l’Ajuntament va homogeneïtzar el criteri amb aquesta llosa de ciment hidràulic que és tot un símbol de Barcelona i que l’executiu de Colau s’ha plantejat donar-li una volta. Si bé és cert que al principi parlaven d’un canvi en el disseny per fer el “panot del segle XXI”, més tard han matisat que només es canviaran els materials i no el símbol, estimat per tots els residents. L’objectiu, expliquen, és fer-lo més sostenible i eficient, per evitar que a l’estiu s’escalfi massa el terra i contribueixi a una sensació de xafogor, com passa ara.
Un altre dels mites que s’han propagat és que la ciutat de París va ser la primera a exportar la calçada portuguesa, però tampoc és així, sinó que ho va fer la capital catalana. Al segle XIX, un industrial portuguès va desplaçar-se fins a Madrid per patentar la tradicional tècnica del país lusità i va vendre la llicència a Joaquin Marimón Carbó, empresari català, que al seu torn va proposar a l’Ajuntament el 1895 fer un terra amb aquesta tècnica. El lloc escollit va ser l’actual passeig de Lluís Companys, a tocar del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Allà es va instal·lar un terra, format per petites peces que en el seu moment que oferien alta solidesa i impermeabilitat, i el 1986 s’hi van col·locar, on es van quedar fins a l’any 1975.
