Marina Rossell: “M’agradaria que hi hagués el mateix interès per la cultura que pel Barça”

La cantant presenta un nou disc en homenatge a George Moustaki i a altres cançons populars de resistència interpretades en castellà

Marina Rossell (1954) és barcelonina. Va néixer i créixer a l’Alt Penedès i més tard ha voltat pel món. Però, malgrat que no ho reconegui, és barcelonina. Viu a un pis petit a prop de la Sagrada Família. De jove, seia a plaça Catalunya a fullejar un diari i buscar feina. Ara, es deixa veure sovint per l’espai social de l’església de Santa Anna. Memoritza les lletres de les cançons a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. Es fascina amb l’habitació farcida de quadres de Ramon Casas al Cercle del Liceu. I la portada del seu nou disc se l’ha fet caminant pel teatre Grec. És la imatge que acompanya, en blanc i negre, el títol de l’àlbum: Canta Moustaki y canciones de la Resistencia. 

És l’edició en castellà, amb noves versions, de cançons que ja havia interpretat els últims anys en català. Escampa als quatre vents que aquesta vegada ha fugit de l’excel·lència i s’ha quedat amb allò que ningú vol del bosc: “Amb la resina, el suro, l’argelaga”. I que ha anat molt més a l’essència de les cançons. Com ha passat amb Bella ciao, un tema que l’any 2016 va cantar amb Manel i que ara, canviant d’idioma, ha acompanyat amb Paco Ibáñez. També l’ha fet més curt. Dura dos minuts i dos segons. En parlem tot fent un vermut Miró al Viti Taberna, al passeig de Sant Joan.

Per què tens la necessitat de sumar altres artistes a Bella ciao?

Perquè no em puc treure de sobre que Bella Ciao la van fer col·lectivament. És una cançó col·lectiva, com ho són totes les cançons de resistència. No les va fer una sola persona. Afegien coses a mesura que passaven fets que les marcaven. Són històries que neixen per superar l’infortuni, la pena, la ràbia, el dolor i el plor. Com a cantant, he de suavitzar la tristesa i acompanyar-la. Són cançons que van néixer per això. 

Ara torna a ser un càntic col·lectiu, al carrer.

Sí, però quan la vaig fer amb Manel encara no estava de moda. Jo feia molt de temps que la tenia a dins, perquè la va portar a Catalunya el Xesco Boix, el cantant dels nens. 

Després va arribar La casa de papel  i s’ha convertit en un recurs habitual de les manifestacions, acompanyant himnes com L’Estaca. Es canten cançons del segle XX per manca de referents de resistència actuals? 

No ho diria així. És el pas del temps que et diu que aquelles cançons són col·lectives. Han de passar les dècades sobre la cançó. Llavors, si quallen, queden per sempre. No és a l’instant. 

“L’he fet exactament com jo he volgut [el disc]. I això es nota en les cançons. Oblidant-me de la perfecció he estat més jove”

Per aquest pas del temps reivindiques la figura de la memòria dins de la música. 

Sí, la Neus Català em va fer veure amb l’Amical de Ravensbrück que això és molt valuós. A la vida hi ha d’haver llegenda, però també memòria històrica. Els fets rigorosos han de ser rigorosos. I qui et dona això? Els testimonis. I què diu la història? El que expliquen els que la van viure, no el que diu un historiador. I per això és tan important per mi Lili Marleen. Perquè els testimonis diuen que quan estaven matant-se a les trinxeres, sonava aquesta cançó i es deixaven de matar. Els dos maleïts bàndols es deixaven de destruir. I això només passa amb aquesta i amb aquella famosa cançó de Nadal. Noche de paz, noooche de amor. Creen un moment de resiliència, de pau, de fer-se càrrec del dolor de l’altre.

Ets una gran documentalista de versions. Amb la teva nova proposta d’aquest nou disc, en castellà, canvia el sentit de les cançons?

Sí. Sobretot perquè m’he sentit molt lliure. L’he fet amb una llibertat que no sé d’on m’ha arribat, com un raig làser. L’he fet exactament com jo he volgut. I això es nota en les cançons. Oblidant-me de la perfecció he estat més jove. De fet, és el disc on jo he sigut més jove. He fet tot el que m’ha donat la gana, sense cap mena de prejudici. Liberté total. Si em critiquen molt perquè l’he fet en castellà, pel moment en què estem, que em critiquin per tot, ja. M’ho jugo tot en aquest disc.

Al disc hi ha cinc cançons originals de George Moustaki i dues col·laboracions de Paco Ibáñez. Sovint quan parles d’un, et refereixes ràpidament a l’altre. Per què?

Perquè són germans. Com jo ho soc d’ells. I són semblants, a més. Quan jo acompanyava el Mousta, veia com sortia a l’escenari i ell gairebé només havia de tocar la guitarra. La gent cantava tot el repertori de dalt a baix. Sortia amb aquella aura que, ara mateix, només li veig a l’Ibáñez.

 “Jo mai cauria en la frivolitat de dir que el PSOE és com Vox, PP o Cs. Ni mai els diria gentussa, com he vist tuits que ho feien”

És qui més trobes a faltar, el Mousta? 

L’enyoro molt. Sobretot per saber què diria ell d’això que està passant a Europa amb el resorgiment de la dreta. M’agradaria saber què diria ell sobre què hem fet malament. Ell, que era àrab-jueu. I en sabia tants, d’idiomes, i de cultures. Coneixia perfectament el grec, l’italià, l’àrab, l’hebreu, l’anglès i el francès. Una vegada érem a Granada i quan miràvem l’Alhambra, de sobte, em va traduir uns textos en àrab antic. Ell tenia la clau per entendre molts conflictes. 

Em sembla curiós que et demani per Moustaki i el primer que et vingui al cap sigui l’anàlisi política que faria. Just abans de començar l’entrevista, a més, remenaves un parell de notícies amb el mòbil i feies un bot. Ets molt inquieta, políticament?

M’agrada molt la política, crec que és fonamental estar-ne al dia. I m’agrada la política d’esquerres, per la justícia social. Encara m’ho crec. I penso que no és el mateix l’esquerra que la dreta. Ara l’ideal seria que a Espanya, per primera vegada, hi hagués l’esquerra de veritat al poder, amb Podem. I caldrà estar-hi a sobre. Perquè a Grècia no els va anar bé. Però, en canvi, a Portugal sí. 

El PSOE és esquerra?

Centre-esquerra. I mira que jo no soc d’aquest partit, jo voto una mica més cap a l’esquerra, però em cauen bé. Per això jo mai cauria en la frivolitat de dir que són com Vox, PP o Cs. Ni mai, jamais, els diria gentussa, com a vegades he vist tuits que ho feien. Això del totum revolutum no em va. I en aquest moment el més important és el respecte i la pluralitat ideològica. Els dos conceptes que jo tinc com a grans titular a dins meu són la pluralitat ideològica i l’empatia social.

Empatia social també amb Vox?

No. A Vox cal aïllar-lo. Cal fer el que s’ha fet a França: un cordó sanitari. Espanya té la tradició de votar per despit. Per castigar un partit, en voten un de pitjor. I sé que acabo de defensar la pluralitat ideològica, i això és una contradicció. Doncs soc contradictòria. Però amb l’extrema dreta no tinc compassió. Els diria “molt bé, vostès existeixen, però no estaran a cap institució”. 

“Déu n’hi do el que ha fet l’alcaldessa per la música, que s’ha reunit amb artistes i ha permès les llicències per tocar en directe a locals petits. Però mai no és suficient”

Has anat del Théâtre de la Ville de Paris al Teatro Nacional de Cuba. Has recorregut el nord d’Àfrica, Amèrica i Europa. I inevitablement, hauràs fet comparacions. Barcelona tracta bé la música?

Aquesta resposta entra dins del sac del poc que interessa la cultura a la política. Molt poques vegades sents la paraula cultura en un míting. Déu n’hi do, per això, el que ha fet l’alcaldessa actual per la música, que s’ha reunit amb artistes i ha permès les llicències per tocar en directe a locals petits. Però mai no és suficient. La cultura ha de tenir un paper primordial. A París la té. 

En un altre vermut, David Carabén em deia que a França tenien més amor per la cultura, i que alhora els catalans en teníem més, també, que la resta d’espanyols. 

Podria ser. Jo conec els pares del David, i a ell des que era ben petit, saps?

Tu eres una de les participants d’aquelles festes a casa dels seus pares? Mishima en parlar a la cançó Passa’m el gin, David. 

Sí. Vaig conèixer el Cruyff en aquestes festes i hi tinc una foto. Era molt divertit, tan ell com la seva dona. I els pares del David feien unes festes fantàstiques, i justament les recordo per aquestes dates, al Nadal. Gràcies a ells també vaig conèixer el Jan Laporta abans que fos famós. Mentre preníem un d’aquells gins, li vaig dir que un dia seria president. Ho vaig pensar en veure-li aquella eloqüència. Ell es feia l’humil. Però després, quan ho va ser, sempre que me’l trobava em deia: “Marina, tu m’ho vas dir”.

“M’agradaria que hi hagués el mateix interès per la cultura que pel Barça”

Ets gaire futbolera?

No, però durant l’època del Guardiola, sí que seguia de tant en tant el futbol. M’interessava saber si allò que deia abans dels partits el Pep, després passava. M’ho mirava encuriosida. Però futbolera no ho soc. M’agradaria que hi hagués ments més obertes a l’esport. Obrir l’atenció mediàtica i els recursos a altres disciplines. I sobretot m’agradaria que hi hagués el mateix interès per la cultura que pel Barça.

Marina Rossell, moments abans de l'entrevista / Jordi Play

Marina Rossell, moments abans de l’entrevista / Jordi Play

Parlem de la teva arribada a Barcelona. Tenies 16 anys quan vas arribar de La Gornal. Què recordes d’aquell primer impacte?

Recordo que seia a la plaça Catalunya, obria el diari, que era La Vanguardia, i mirava llocs per anar a buscar feina. I després hi anava a aquestes empreses. I quan estava a dalt de tot a la Diagonal buscant l’adreça que deia l’anunci, jo seguia els números 301, 303, 305… I ostres, no trobava els parells. Llavors no coneixia la història aquesta de les voreres separades pels parells i els senars.  

Al poble no n’hi havia?

Exacte. Llavors m’asseia, plorava, i continuava. Preguntava i arribava al lloc. 

A quins llocs vas anar? 

Feia enquestes, o exercia d’auxiliar d’infermeria. I estudiava el batxillerat nocturn al carrer Pelai. Després vaig matricular-me al conservatori. Llavors vivia a una residència. I va venir un amic a buscar una amiga meva. Era el Josep Tero. Em va dir que anés a viure al seu pis. Allà em va ensenyar un munt de cançons franceses. I així vaig començar a cantar, tan natural com això. Després em van sentir i em van dir que parlarien amb el Lluís Llach, amb els seus mànagers, per anar a fer primeres parts dels seus concerts. Vaig anar fent, i aquí estic. 

Barcelona t’ha vist buscar i t’ha vist trobar, doncs.

Tinc una altra anècdota que explica aquesta paradoxa. En aquella època de buscar diners, vaig trobar una feina al carrer Casp. Era una casa de cartonatge. Jo tenia unes màquines, hi posava una làmina, feies clac i sortien aquests paperets on es posen els bombons i les magdalenes. Aquells que tenen plecs als costats, arrissats. Fins i tot hi havia unes làmines platejades i daurades, que eren tòxiques, i a qui les fes anar li donaven un cacaolat com a compensació. Esclar, jo el demanava perquè m’encantava i no tenia gaire seny. Després ho vaig deixar i vaig fer d’infermera. Anys més tard, quan vaig gravar el meu primer disc als estudis Moraleda, a Casp, em vaig trobar que tenia el meu passat just al davant. No era a un costat o a prop, no. Tenia just al davant meu aquella fàbrica de cartronatges. Encara un dia he de passar a veure què hi ha ara. 

Més informació

Comentaris

    L'OBSERVADOR ASTORAT 22/12/2019 1:30 pm
    Totalment d'acord en aquest punt, amb tu Marina: "EL FÚTBOL HA SUBSTITUÏT A LA RELIGIÓ. Recordem que: " LA RELIGIÓ ÉS, I HA ESTAT L'OPI DEL POBLE".

Nou comentari