Riuen, s’interrompen amb total confiança i bromegen entre ells. Són quatre amics i formen un dels grups que causen més sensació entre el públic català. Són Manel. I a ells mateixos està dedicat el disc que acaben d’estrenar després de tres anys. Per la bona gent completa una incursió tímida però decidida en l’electrònica que va començar amb l’anterior disc i explora terrenys tan trepitjats com la música urbana o el hip-hop. Alhora, inclou referències a Jacint Verdaguer (Les formigues), la veu de Maria del Mar Bonet (Per la bona gent) i versos de Lluís Llach (Amb un ram de clamídies).
Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé són el grup barceloní del moment. Nascuts a Gràcia, La Salut, Esquerra de l’Eixample i Sant Gervasi, respectivament, s’inspiren en la ciutat perquè els ha vist néixer i créixer. En aquesta ciutat van complir, per exemple, el desig de tocar a l’Heliogàbal, a Gràcia, i en parlen en diverses cançons de la seva discografia, com ara Temptacions de Collserola o, en aquest disc, a Els entusiasmats. Amb ells conversem sobre Barcelona i sobre el nou disc al restaurant Vinitus mentre prenem un vermut Miró.
On ha estat Manel els últims tres anys?
Roger Padilla: Després de l’últim concert a Manila, a Filipines, que va ser fa un any i mig, vam estar uns mesos desconnectats. Però vam emplaçar-nos a començar amb el nou disc cap al maig del 2018.
Arnau Vallvé: Normalment dediquem un any a la producció d’un nou disc.
Com ha estat llevar-se avui sabent que acabàveu de llençar el nou treball?
R. P.: En tenia moltes ganes, perquè fa dos mesos que vam acabar la feina i teníem ganes d’ensenyar-ho.
Martí Maymó: Per a mi un dels moments més estranys del llançament d’un disc és la seva publicació, perquè tothom hi té accés per primera vegada i arriben les reaccions.
Guillem Gisbert: Fa il·lusió, i amb el temps ho gaudim més. T’adones que no és a diari que publiques un disc i que s’ha de valorar. És un dia per passar-ho bé i assaborir el moment.
Els integrants de Manel, moments abans de l’entrevista | Jordi Play
Al videoclip de Per la bona gent hi ha una escena (minut 1:28) que és idèntica a una de High School Musical 2 (a partir del 0:07).
R. P.: Sí! (riu) Nosaltres no ho sabíem, això. Quan ens ho van proposar, no coneixíem l’escena.
G. G.: Per generació no ens toca de prop la pel·lícula.
R. P.: Però l’equip que va preparar el videoclip, que són més joves, la coneixien.
Participeu en el procés creatiu dels videoclips?
M. M.: En general sí, però en aquesta ocasió vam donar carta blanca al director, Lluís Sellarès. Vam pensar que era una bona forma de fer-ho diferent.
G. G.: La idea de High School Musical va ser seva. Un dia em va trucar i em va dir “mira’t l’escena i memoritza’n els moviments”.
En aquest disc torna a aparèixer l’Adela, que va aparèixer a “Quin dia feia, amics…” i ara ho fa a “Adela i el marge”. Qui és?
A. M.: Les cançons no tenen cap vincle intencionat, però el nom ens agrada.
G. G.: Si tingués una filla li posaria Adela.
R. P.: I si fos un noi li posaries Manel.
(Riuen)
G. G.: Em fa gràcia que hi hagi personatges que apareguin de forma recurrent als discos, com ara l’Adela.
Manel: “No coneixíem l’escena de High School Musical que surt al videoclip de ‘Per la bona gent'”
Després de flirtejar-hi a Jo competeixo (2016), us feu vostra l’electrònica de forma definitiva en aquest disc.
R. P.: Al disc anterior la van temptejar en algunes cançons, i en aquest disc teníem ganes de jugar amb sintetitzadors.
A. M.: Atletes baixin de l’escenari (2011) va ser molt de banda, amb guitarra, bateria i poc més. Al disc de 2016 potser no ens sentíem encara del tot còmodes amb l’electrònica.
Heu passat de l’ukelele de 2008 a l’autotune en una dècada.
G. G.: Al 2008 l’ukelele estava de moda (riu). Sempre juguem amb elements que estan de moda. La música urbana està revolucionant la indústria i les cançons més escoltades al món són d’aquest gènere. Però a banda de la vessant comercial, es tracta de sons que produeixen coses molt interessants. Són formats que ens agraden.
A. M.: És un tipus de música que ens interessa i que ens atrau.
Si no fóssiu de Barcelona, Manel seria el mateix?
R. P.: No crec. La nostra música no es pot entendre sense Barcelona.
G. G.: Som un grup molt barceloní.
M. M.: Hi ha grups que es nota que són molt de la seva ciutat, i això dona un univers molt bonic a les lletres.
En aquest disc Barcelona està molt present a Els entusiasmats.
G. G.: Sí, per posar un exemple. Els topònims que utilitzem em fan gràcia, m’agrada incloure geografia a les cançons. Els topònims solen ser fonèticament atractius, tot i que hi ha de tot.
Manel: “Barcelona és una inspiració per a nosaltres perquè és casa nostra”
Què us inspira, de la ciutat?
G. G.: Barcelona és una inspiració per a nosaltres perquè és casa nostra i perquè ens hem criat aquí.
M. M.: I perquè ens agrada. Tinc amics que han marxat de les seves ciutats perquè no s’hi senten còmodes, i això no ens passa.
Quin és el barri més musical de Barcelona?
R. P.: Amb 20 anys, quan començàvem a sortir, diria que el Raval.
G. G.: Doncs jo diria que en el fons som la generació Heliogàbal. És el bar amb què se’ns relacionarà. Per tant, Gràcia.
M. M.: Quan vam treure el primer disc ens va fer molta il·lusió que ens demanessin de tocar-hi perquè hi havíem anat a veure abans a grups com Mishima.
Tindrem més discos de Manel?
M. M.: Hi hauria d’haver un drama perquè aquest fos l’últim. Tal com ens sentim, diria que hi ha un 90% de possibilitats que hi hagi un altre disc.
R. P.: O sis més.
G. G.: Sí.
A. V.: Doncs sí.
