Disten gairebé 9,5 quilòmetres entre el parc del Fòrum i la plaça d’Espanya. Lluny d’emular qualsevol apologia del caos, als concerts del Fòrum es desbordava anit l’eufòria, però rajava d’una forma ben diferent a la inopinada violència que ha commocionat Barcelona arran dels últims episodis de macrobotellots. Incontenible, el públic es va espolsar d’una sacsejada mesos sencers de repressió obligada per la pandèmia davant de l’escenari d’Estrella Damm, on aquest dissabte era el torn de l’intimisme de Joana Serrat i The Great Canyoners, l’hedonisme de Buhos i el fi de festa amb toc de revetlla d’Oques Grasses.
La gresca -que va anar escalant al llarg de la nit a mesura que guanyava públic– es va desfermar aquí perimetrada, supeditada a l’ordre de la reserva prèvia, a l’aforament acotat i al nou hàbit de les bombolles de convivència, si bé van acabar esclatant, burxades per l’espectacle: hauria estat un exercici sàdic d’estoïcisme haver-se clavat a les cadires amb què el Procicat omple els concerts, que estaven de més en el tram final del show, espatarrant, amb el públic dempeus, ballant, cantant i desfent -ni que fos per una estona- l’enyorança dels temps prepandèmics.
Joana Serrat i The Great Canyoners van obrir la nit. Als incondicionals de l’osonenca no els va dissuadir el cel rúfol, que va humitejar la platea amb unes poques gotes, acompanyament adient per a la cantautora mentre interpretava la nostàlgica Shadows of time. Les guitarres rotundes de Serrat i de la seva banda van semblar que aconseguien amansir el temps que amenaçava amb torçar-se. A canvi, Serrat va calar els espectadors amb un repertori oníric que convidava a la intronspecció, resultat d’una gira per països anglosaxons, on la catalana cull excel·lents crítiques. Emotiu i vibrant preludi.
De l’atmosfera creada per Joana Serrat al moviment sísmic provocat per Buhos, que va engrescar un públic descaradament jove i el va fer aixecar de les cadires. La banda encapçalada per Guillem Solé -tot un showman– va ser pur magma incadescent brollant dalt de l’escenari d’Estrella Damm. Vitalista, cantant a la victòria, a la llibertat i al cel que es pot arribar a fregar amb els dits, Solé no va estar-se de retreure cinisme a la classe política després dels aldarulls dels macrobotellots ni recriminar certes restriccions davant de la Covid, que posa límits a la música en viu mentre el transport públic va ple en hora punta, va venir a dir. La bafarada pudenta que, indissimulada, va atacar de sobte de la banda del Besòs on cau la incineradora i la depuradora no va desfer l’encanteri amb què Buhos captiva els seus adeptes.
Amb el públic extasiat i ja a la butxaca només sortir, Oques Grasses van arrodonir la festa al Fòrum, aleshores ja una pista de ball, on, curiosament, feia la impressió que els assistents es deixaven anar però sense sortir-se de l’espai estret que entenia que li corresponia per dret d’entrada i de cadira, com si es belluguessin dins d’una cabina. Coses de la nova normalitat imposada per la pandèmia que també s’estén als concerts.
Mentrestant, fora del recinte del concert, a un parc a l’altra banda de la ronda Litoral, s’anaven agrupant joves per beure i escoltar des de la distància les cançons que s’imposaven al brunzit de l’escàs trànsit que circulava pels volts de la mitjanit. Són les dues realitats de l’oci nocturn de la Barcelona de finals de pandèmia, tan a prop una de l’altra.
