El periodista i escriptor Aureli Vázquez analitza en el seu llibre ‘La mujer del miliciano’ (Diëresis) els “dilemes morals” de la Guerra Civil. Ho fa des del punt de vista de l’Emma, una dona estrangera que viu a Barcelona durant els primers compassos de la Guerra Civil. Vázquez intenta sintetitzar en aquesta novel·la les lluites pel poder a la capital catalana durant aquest període i treure a la llum una història que s’ha mantingut oculta.
Quin és l’objectiu que perseguia amb aquest llibre?
Havia llegit l’homenatge a Catalunya d’Orwell i tenia un gran interès pel període de la Guerra Civil. Vaig detectar dues coses: la primera, que ens havien explicat la Guerra Civil a les escoles, instituts i fins i tot a la universitat, d’una forma força simplista. Volia d’alguna manera posar el meu granet de sorra en explicar l’enorme complexitat de la Guerra Civil a Espanya i també a Catalunya. A més, quan jo llegia l’homenatge a Catalunya, ell parlava sempre de la seva dona Eileen, que l’esperava a un hotel a Barcelona. Això em cridava molt l’atenció. Més enllà del front i les notícies del front i dels avenços bèl·lics, m’interessava explicar què estava passant realment a Barcelona mentre una dona estrangera estava esperant el marit en una ciutat que no era la seva i en una guerra que tampoc ho era. Aquest punt de vista diferent em va animar a enfocar la novel·la d’aquesta manera.
Aquesta inspiració és el que el fa escollir com a protagonista una dona també estrangera?
Absolutament. No vol ser una biografia ni tan sols una ficció de la dona d’Orwell tot i que hi ha un cameo i hi apareix. És la inspiració únicament.
Ha estat difícil posar-se en la pell d’una dona estrangera i del segle XX?
No puc ni pretenc imitar la veu o la manera de pensar d’una dona, perquè al final hi ha dones molt diferents i és absurd. Senzillament, vaig escollir una dona com a protagonista perquè era el punt de sortida de tota la idea. Em vaig inventar una dona, l’Emma, i vaig intentar posar-me en la seva pell. És una dona forta, emprenedora, que tot i ser dona en un món on no era fàcil. Si no ho és ara imagina’t a principis del segle XX en un món d’homes. Em vaig posar en la seva pell i vaig pensar en quin tipus de dificultats es trobaria. Vaig pensar en com les enfrontaria una dona estrangera en aquell moment.
S’han escrit molts llibres de la Guerra Civil. Què fa diferent La mujer del miliciano?
És cert que de la Guerra Civil se n’ha escrit molt. De fet, quan jo l’escrivia i ho comentava amb amics o família em deien: “Un altre llibre de la Guerra Civil?” No sé si em correspon a mi dir-ho, però el que jo perseguia és fer un llibre diferent. No n’hi ha gaires que parlin de la rereguarda de la Guerra Civil, de l’espera, d’allò que havia d’arribar a Barcelona. L’any 1937 no havien arribat ni les bombes i s’estaven construint refugis. Aquest ambient d’espera, de tensió, m’interessava molt. A més era un moment que hi havia una interessantíssima lluita pel poder entre les esquerres, els independentistes, els comunistes, els socialistes… Hi havia una lluita ferotge. També el fet que hi hagués la visió d’una dona i estrangera li dona un punt de vista diferencial. Volia que al llibre tingués una gran importància la cultura i per això s’hi parla molt de llibres. Hi surten un llibreter i una llibreria que tenen un pes més que simbòlic en aquesta novel·la.
Per què creu que tenim aquesta fascinació per la Guerra Civil? Potser precisament pel que comenta que ens l’han explicat de forma molt simplista?
És una bona pregunta sense una bona resposta. Crec que és un període tapat durant molts anys per la democràcia perquè la guerra i la dictadura van ser molt doloroses. La gent que ens va precedir, durant l’arribada de la democràcia tenien aquesta necessitat de tapar-ho i de passar pàgina. Quan després ens han explicat la guerra ho han fet de manera tremendament simplista, crec que perquè no interessava ni a les dretes ni a les esquerres. La dreta per motius evidents, perquè fa vergonya tirar enrere i és millor oblidar. I les esquerres perquè és dolorós reconèixer que tot i tenir una causa justa per la defensa de la República hi va haver una sèrie de desavinences i lluites més aviat infantils que en bona part van ser les responsables que es perdés la guerra. Va haver-hi una absoluta falta de coordinació entre les esquerres i també un desastre d’exèrcit republicà per anomenar-lo d’alguna manera, perquè eren milícies en alguns casos d’arreplegats. Hi havia alguns oficials que sabien el que es feien, però en general era bastant caòtic. La barreja de tot això crec que ens comporta aquesta fascinació per allò que és tan recent i tan llunyà alhora.
Encara arrosseguem aquesta desunió de les esquerres.
Em fa por la comparació entre l’actualitat i aquella època perquè ara et jugues la cadira, llavors et jugaves la vida. Hi ha alguns moments de la història de la República durant la guerra que, mirats amb perspectiva, fan vergonya. Quan els nacionals sublevats estan arribant a Madrid el que fa el govern de la República es fugir a València. És el poble qui defensa la República. Això fa molta vergonya. Els fets de maig de Barcelona fan molta vergonya també. En un moment que havies de destinar totes les energies al front es van posar en una guerra civil dins de la Guerra Civil pel poder. No es parla tampoc que durant uns mesos el capitalisme va quedar en suspens a Barcelona. Va ser de facto derrotat per una revolució anarquista i comunista. És un període realment molt complex i molt interessant.
En el llibre es descriu Barcelona com una ciutat que lluita per sobreviure i que està a l’espera. Hi ha una part d’això que es manté avui en dia?
No. Són períodes massa diferents. No parlo d’una subsistència identitària, sinó d’una vital. Barcelona lluitava per sobreviure en el sentit literal de la paraula. No hi havia productes de primera necessitat. Costava molt aconseguir pa, hi havia enormes cues, costava molt fer-se amb ous i hi havia un mercat d’estraperlo… Ja no parlem de certes begudes o de productes de luxe. A més, els homes marxaven al front i les famílies estaven en una situació de pura supervivència.
Què ha suposat per a vostè rebre el Premi de Novel·la Històrica Vallirana?
Una sorpresa. Encara que quan et presentes tens l’esperança o el desig de guanyar va ser una sorpresa. També un gran estímul. Per a qualsevol escriptor guanyar un premi implica una meta i això ajuda a acabar el projecte, i en segon lloc un reconeixement. Quan has escrit un llibre i un jurat decideix que la teva novel·la era la millor és un estímul i un bany per l’ego.
Hi haurà més novel·les?
Segur. No sempre tens el temps que voldries perquè no puc viure d’escriure, però ja estic pensant en una continuació d’aquesta novel·la. Les crítiques que han arribat han estat molt bones i hi ha hagut una certa unanimitat de la gent que s’ha quedat amb ganes d’una continuació.
1 
