El difícil aterratge de l’art abstracte als carrers de Barcelona

L'obra 'Ritme i projecció' de Marcel Martí, instal·lada el 1961, és una de les primeríssimes escultures no figuratives que va instal·lar l'Ajuntament

El 29 d’abril de 1961 La Vanguardia anunciava la col·locació d’una escultura de Marcel Martí, titulada Ritme i projecció, a l’esplanada de Montbau. Assistien a l’acte, entre les autoritats de l’Ajuntament de Barcelona, ​​l’arquitecte en cap del Patronat Municipal de l’Habitatge, Pedro López Iñigo, i l’arquitecte i paisatgista Joaquim Maria Casamor, autor dels jardins del carrer Poesia. L’escultura, de quatre metres d’alçada i més de mil quilos de pes, era un encàrrec de l’Ajuntament per al barri de Montbau. També era una de les poques escultures abstractes que es començaven a col·locar a la ciutat, poc després de l’accés de Josep Maria Porcioles a l’Alcaldia.

Marcel Martí Badenes va néixer a l’Argentina el 1925, de pares catalans. Quan s’instal·la la seva obra a Montbau ja era un artista conegut, amb nombroses exposicions a Barcelona. A més de la de Montbau, actualment hi ha una escultura seva a la plaça Salvador Allende del barri del Carmel, ​​instal·lada el 1984.

La primera escultura abstracta en un espai públic a Barcelona és l’anomenada Forma 212, de Josep Maria Subirachs, que s’havia instal·lat el 1957 a l’accés al recinte de Mundet, per encàrrec de l’arquitecte Manuel Baldrich, responsable del disseny de tot el conjunt. Es va col·locar al passeig de la Vall d’Hebron, juntament amb altres obres que es van distribuir per tot el recinte i a l’interior de l’església, obra de joves artistes que ara formen part de la història de l’art català: Joan Rebull, Josep Maria Subirachs , Eudald Serra, Clarà, Planasdurà, Will Faber i Guinovart, entre d’altres. Al pavelló de Llevant es va col·locar l’obra de Subirachs Catedral, que havia guanyat el premi d’art de la Diputació de Barcelona l’any anterior.

Escultura ‘Forma 212’ de Josep Maria Subirachs, a Mundet / Wikimedia – Camille Hardy

En aquest moment s’inaugurava una nova etapa en la concepció de l’espai públic. Però era de debò una nova etapa?

Art abstracte en l’espai públic

Al costat de l’obra de Marcel Martí a Montbau es van encarregar unes altres 3 obres abstractes per a places de Barcelona, ​​també d’escultors catalans: Evocació de la feina d’Eudald Serra, que es va instal·lar al Pont del Treball el 1961; Enginyeria tèxtil, d’Àngel Ferrant, a la plaça de Fernando Casablancas –un important empresari de la indústria tèxtil i inventor–; i Evocació marinera, de Josep Maria Subirachs, en el que llavors s’anomenava el passeig Nacional de la Barceloneta. En aquest mateix any es va instal·lar el monument a Ildefons Cerdà, una estructura de ferro, a la plaça del mateix nom, i el monument a José Antonio que es va erigir a l’avinguda Infanta Carlota, avui denominada Josep Tarradellas.

A més de les esmentades, el 1963 es va acabar la immensa obra de Salvador Aulestia Sideroploide, rebatejada com Homenatge als homes de la mar i instal·lada al final de l’escullera, on arribaven les cèlebres Golondrinas. Els de més edat recorden el sorprenent mur metàl·lic que s’imposava al visitant tot just tocar port.

L’artista Marcel Martí al seu taller, cap al 1960 / Arxiu COAC

No devia ser fàcil convèncer les autoritats franquistes i al públic en general d’aquell canvi, que responia a la nova imatge que volia donar la ciutat. Un aire de renovació corria per Barcelona. Els artistes moderns participaven a les biennals, exposaven a les galeries, tenien bones crítiques dels intel·lectuals més destacats. En aquest mateix període –ja al juny de 1960–, el primer Museu d’Art Contemporani obria les seves portes a la cúpula del Coliseum, Picasso donava part de la seva col·lecció a Barcelona i s’inaugurava el Museu Picasso del carrer Montcada.

Una nova monumentalitat

Els monuments sempre han volgut reflectir la memòria i l’orgull d’una ciutat. Després de la Guerra Civil, el règim de Franco es va dedicar a destruir la memòria republicana i a imposar els seus propis herois i mites. Les obres emblemàtiques de la Barcelona republicana van ser retirades de les places públiques i guardades en magatzems de l’Ajuntament, substituïdes per monuments als caiguts, al Concili Vaticà II i José Antonio. Però a finals dels anys 50 els joves escultors van irrompre en l’espai públic amb un concepte diferent a aquella idea de monumentalitat passada de moda.

L’escultura abstracta d’aquests joves artistes ja no tenia una finalitat monumental, sinó que volia integrar-se en el context urbanístic i arquitectònic on se situava –en aquest cas, al nou i modern conjunt arquitectònic de Mundet o al de Montbau–, amb la idea, d’altra banda molt en voga en aquell moment a Europa, d’integració de les arts. Així, un crític declarava que “el monument escultòric a l’aire lliure ha de reunir dues condicions essencials”. “D’una banda, la seva integració en l’arquitectura o paisatge que l’envolta; cal procurar que no quedi col·locat allà com un regal, sinó que sembli brollat ​​de la terra, d’una manera natural, com un arbre. I, d’altra banda, la seva funció comunicativa exigeix ​​que causi en l’ànim de l’espectador un xoc, el que ara es diu un impacte”, deia.

Instal·lació de l’escultura ‘Ritme i projecció’ a l’esplanada de Montbau el 1961 / Arxiu COAC

No és casualitat que l’aparició d’aquesta modernitat coincidís amb un període d’auge econòmic a tot l’Estat, conseqüència del Pla d’Estabilització de l’Economia de 1959, que va afavorir l’expansió accelerada de la ciutat en el terreny urbanístic, econòmic i cultural. Ho recorda Baltasar Porcel el 1966 a La Vanguardia, en el seu article Temps de creixement.

Aquest projecte innovador i aquest nou concepte de monument públic no duraria molt, a part que la bona arquitectura estava renyida amb l’especulació que va seguir en el terreny urbanístic. En aquest episodi breu de la història de l’art a Barcelona, ​​de la qual Montbau és un exemple, a més de traslluir cert oportunisme del règim per apuntar-se a al carro de la modernitat, endevinem la voluntat i la insistència d’alguns arquitectes, aquells que van estar darrere dels conjunts de Mundet i de Montbau. Ocupaven llocs rellevants en la comissió d’urbanisme de l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona i van aconseguir imposar un gust diferent a l’imperant entre les files franquistes.

El present article és una col·laboració entre el TOT Barcelona i la revista veïnal Ressò de Montbau. Podeu consultar-lo en format original al número 11 de la publicació.

Més informació

Nou comentari