Amb la col·laboració de

Montbau, el ‘bon polígon’ que no va poder estendre’s

El primer barri auspiciat per Porcioles prioritzava la qualitat constructiva, la innovació i la vida veïnal

El boom demogràfic dels anys 50, 60 i 70 va omplir la perifèria de Barcelona de nous barris. La ciutat necessitava pisos ràpids i barats i les autoritats franquistes van tirar pel dret amb els anomenats “polígons d’habitatge”. Molts d’ells, amb més vocació especulativa que residencial. Però no tots. El primer veïnat que va auspiciar el controvertit Josep Maria Porcioles en arribar a l’alcaldia tenia un sorprenent nivell de qualitat, innovació i protagonisme ciutadà. Aquell ‘bon polígon’, però, no va tenir continuïtat i van imposar-se models de tot oposats, com el barraquisme vertical de la Mina. Aquest cap de setmana recorrem Montbau a la Visita privada a…, el cicle del TOT Barcelona i el portal arquitecturacatalana.cat del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC).

El barri de Montbau es podria ben bé dir que és un accident històric de Barcelona. Als anys 50 arribaven a la ciutat uns 30.000 nous habitants cada any, que necessitaven sostre. El Patronat Municipal de l’Habitatge, creat el 1927, va entomar aquesta urgència amb la creació de nous barris en sòl barat i allunyat del centre. Ja s’havia fet abans de la Guerra amb els conjunts de cases barates, que arquitectònicament són molt diferents però també eren nuclis creats ex-novo a la perifèria i d’iniciativa pública. 

El primer disseny de Montbau va caure a les mans d’un grup de joves i atrevits arquitectes –Guillermo Giráldez, Pedro López Iñigo i Xavier Subías– per raons molt peregrines: calia tenir llest en molt poques setmanes el Pla Parcial d’un nou polígon de 31 hectàrees. La plantilla municipal estava sobrepassada de feina i externalitzar l’obra va permetre agilitzar els terminis. De retruc, donava una oportunitat a nous talents locals alineats amb les tendències internacionals del moment.

Nens jugant a Montbau durant els primers anys del barri / Oriol Maspons – Arxiu Històric del COAC

I és que l’arquitectura vivia anys d’ebullició a Europa, que s’estava reconstruint a tota màquina després de la destrucció de la Segona Guerra Mundial. Se celebraven grans trobades com els Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna (CIAM) i les trobades del Team X. A més, per aquelles dates funcionaris barcelonins van participar en una cimera de tècnics municipals alemanya i van visitar Frankfurt, Colònia, Bonn i Berlín. Els nous corrents apostaven per fer barris segregats a base d’altes torres d’apartaments a quatre vents, que permetien crear habitatge més ràpidament.

Un carro durant els primers anys del barri de Montbau / Oriol Maspons – Arxiu Històric del COAC

Montbau beu d’aquesta conjuntura, però destaca per la voluntat d’incorporar de bon inici equipaments socials i una certa diversitat sociològica dels veïns. Un altre factor fonamental va ser la cessió dels terrenys a cooperatives de futurs propietaris en comptes d’una empresa, a diferència de posteriors projectes immobiliaris molt més especulatius.

Promoció de les fases 2 i 3 de construcció de Montbau / Arxiu Històric del COAC

Les entitats agrupaven col·lectius professionals concrets –com funcionaris, taxistes o professionals liberals– i negociaven directament amb els arquitectes els detalls del seu futur bloc. La combinació de pisos de 2, 3, 4 i 5 habitacions també buscava afavorir l’heterogeneïtat i l’accés a la propietat de les classes mitges-baixes, en contrast amb l’obrerisme i la titularitat pública de les cases barates.

Gent gran asseguda en una plaça de Montbau / Ajuntament de Barcelona – Paola de Grenet

Tres fases

Cal diferenciar 3 fases en la construcció del barri. El naixement de Montbau a partir del primer encàrrec a Giráldez, López Iñigo i Subías el 1958. La segona fase, el 1961, té més densitat i alçada i va ser delegada en Josep Soteras, Francesc Bassó, Joaquim Gili i sobretot el racionalista Antoni Bonet Castellana, recent retornat de l’exili. La tercera, el 1964, de dimensions molt menors i estètica oposada: és un conjunt de 55 cases baixes unifamiliars de Joan Bosch, entrellaçades amb carrers interiors i passos elevats. 

Jardins, patis comunitaris i places àmplies unien les diferents peces. El conjunt incloïa a més un modern mercat tipus galeria comercial i un carrer de cases-taller per a “artesans” o professionals com fusters o vidriers per facilitar tasques de manteniment. També destaca la parròquia del barri, finalitzada més tard (1975), encarregada en primera instància a Le Corbusier –que ja era molt gran i va rebutjar la feina– i adjudicada finalment als arquitectes Pau Monguió i Francesc Vayreda. 

Una de les ‘casetes blanques’ de Montbau, actualment / Manuel Languillo – COAC

La innovació que en general impregna el polígon no va treure, però, que patís ingerències pròpies de l’època. Així, per exemple, les autoritats van entregar a l’Exèrcit un bocí dels terrenys unilateralment o van afegir un pis extra d’alçada a tots els blocs del primer Pla Parcial. En qualsevol cas, el barri ha envellit molt bé en comparació amb la gran majoria de polígons d’habitatge de l’època. Avui gran part dels seus veïns són descendents de les famílies que van poblar-lo, perquè els fills s’hi han volgut quedar

Un dels edificis de Montbau, actualment / Manuel Languillo – COAC

El portal arquitecturacatalana.cat permet conèixer més a fons la construcció de Montbau, a través de fitxes detallades i comentades de cada fase i dels edificis clau. Més de 3.000 obres formen part d’aquest web de referència, impulsat pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya amb l’objectiu de donar a conèixer el més destacat de l’arquitectura catalana. Descobreix-lo!

Nou comentari