El Joan Bueno, quan projectava un desig, sempre s’havia imaginat visitant Nova York. Ha dibuixat Barcelona, des del carrer, de totes les maneres possibles, però encara mai no havia pogut trepitjar la inacabable ciutat nord-americana. Ho havia dit una vegada i una altra, al llarg dels anys. Volia anar a Nova York. Li fascinaven els grans edificis, les acumulacions espontànies de gent, els cartells de neó. Sempre ho havia dit, que volia anar a Nova York. Sempre fins fa uns mesos. Alguna cosa ha canviat. Ara no és que ho rebutgi, ja li agradaria viatjar-hi, però té un nou objectiu, més proper. Més vinculat al moviment que ha trasbalsat la seva ciutat amb manifestacions els últims anys. “Vull exposar a Waterloo els meus dibuixos del Procés. Vull arribar-hi, però necessito que algú hi col·labori”, diu amb fermesa.
Aquest divendres farà 87 anys però parla de projectes com si fos un emprenedor acabat de llicenciar. Cada dia surt del seu pis de les Corts, puja a l’autobús, baixa a algun punt de Barcelona i fa tres dibuixos. De les nou del matí a les dues de la tarda, més o menys. “No en faig més per mantenir les ganes de dibuixar l’endemà”, detalla. Els fa amb tinta xinesa, negra. Aquí els anys sí pesen. “Ja no porto colors a la motxilla perquè em cansa”.
Una obra no reconeguda
Encara i així, de tant en tant recupera els colors. Als dibuixos del Procés n’hi ha. “Són 30 o 40 obres que repassen els dies grans del moviment independentista a Barcelona”, explica Bueno. Assegura que si es fes un concurs públic per copsar en una sola obra el Procés, ell s’hi presentaria. “Una mena de Guernica”, comenta. De moment, però, amb les obres que té ja en té prou per intentar arribar a la ciutat on hi ha ubicada la Casa de la República i presentar una exposició monogràfica. Va exposar-les una vegada, a la Casa Piera del carrer Pintor Fortuny. Va enviar missatges promocionals a diaris i televisions. També va penjar cartells a entitats culturals. “No s’hi va presentar ningú”.
Però de més verdes en maduren, es convenç ell mateix. A més, Joan Bueno reconeix que ell tampoc no ha anat mai a les exposicions dels seus col·legues, perquè “és perdre els temps”. Que els artistes han de fer art, no mirar-se’l.
El dibuixant Joan Bueno, juntament amb una de les seves obres / D.C.
D’altra banda, sempre ha tingut clar el valor de les seves obres. Quan el veuen dibuixar a peu de carrer, a la Rambla de Catalunya o al Parc de la Ciutadella, se li acosten turistes o veïns i li pregunten el preu d’un dibuix. Ell respon: “300 euros”. Reconeix, però, que molt poca gent ho paga. “Especialment els últims 8 o 10 anys”, matisa. “Esperen que tot valgui 30 euros, i això no pot ser”.
Dibuixant l’acampada
Aquests dies visita sovint la plaça Universitat, on hi ha els estudiants acampats en protesta per la sentència contra els líders de l’independentisme. Joan Bueno planta la seva motxilla a terra, clava un cavallet de cartó i, a sobre, estén el paper d’un metre de llarg per setanta centímetres d’alçada sobre el qual començarà a treballar. Normalment busca indrets on hi hagi molta gent –”va bé per omplir el retrat de la zona”–, però aquest migdia ha seleccionat un racó excepcional. Hi ha cinc joves petant la xerrada mentre un sisè toca el violoncel. Una escena impossible d’eludir pel pinzell de Joan Bueno. S’hi està 20 minuts. El jove músic no deixa de tocar durant tota l’estona. Quan acaba, comencen els aplaudiments. “Al·lucinant, Joan”, diu un d’ells. El Joan, però, fa que no amb el cap en senyal d’humilitat, i marxa amb el resultat a casa seva.
Joan Bueno pinta únicament amb tinta xinesa, aquests dies, perquè no vol dur gaire pes a sobre / D.C.
Quan acaba un quadre posa l’hora i la data. Després, el guarda. Mai estripa cap obra però tampoc no les penja a casa seva. Les amuntega. El seu amic Rafael Tirado, que l’enregistra i li vol fer un reportatge, explica que el llit de Joan Bueno està envoltat de dibuixos per tot arreu. Ben ordenats, però. Fins i tot, alguns van a terra. Després els posa un cartó a sobre i hi camina per sobre.
Joan Bueno està fascinat pels moviments dels carrers a la seva ciutat els últims anys, però també es deixa seduir per l’estètica de l’arquitectura barcelonina. “Cada vegada costa més, però m’encanta abocar-me a retratar edificis embarrocats, que són un segell de Barcelona. No com això, allà, que diu Lefties. La façana és bàsica, si la dibuixés, acabaria amb quatre línies”. Ho diu assenyalant una gran botiga de la plaça Universitat. Tampoc no el convencen el nou edifici Zara que s’ha fet a la plaça Catalunya, o el Primark que està en construcció.
A Joan Bueno el tomb del capitalisme global no el satisfà. En canvi, celebra amb orgull que hi ha botigues icòniques que sí exhibeixen els seus dibuixos. Com la ferreteria Bolibar, a la rambla Catalunya. O el bar Bodega Jordi, al carrer Pepe Rubianes. De fet, ara que l’Ajuntament s’ha proposat blindar una trentena de bodegues emblemàtiques, ell, en saber-ho, ja les ha dibuixat totes. També rumia si fer-ne una exposició.
Excitat per la resposta a la repressió
La prioritat, però, segueix clara. Vol seguir dibuixant els dies importants que vindran, com els d’ara a la plaça Universitat. “Això ha vingut a demostrar com s’han equivocat els polítics espanyols. Van pensar que engarjolant els líders independentistes s’acabarien els problemes. Van pensar a matar el gos perquè s’acabés la ràbia. Però es van equivocar. El gos no eren els polítics, el gos és la gent del carrer i jo vinc a dibuixar-la”, reflexiona. I en té més, de frases èpiques, i les va deixant anar de tant en tant. “Els militars s’aprofiten de les armes com els pintors ho fem de les pintures“, apunta més endavant.
Per ell, el moviment de resposta a la repressió dels darrers mesos té algun ingredient que altres grans crides populars no van tenir. Joan Bueno pinta al carrer des que tenia 60 anys. Va ser a la plaça Catalunya durant el 15-M i no va quedar tan frapat. “No l’entenia, recordo que tot em semblava fet per a tecnòcrates i professionals dels conceptes polítics”, resumeix. Ara, amb gairebé 87 anys, i mentre no pugui anar a Waterloo, s’aferra al que passi a la seva Barcelona. La que quan ell era petit va veure bombardejada. “Jo ja tinc ganes de descansar, però el que passa a la ciutat no em deixa fer-ho, m’excita”.
