El mapa de Barcelona que David Ribalta ensenya a la seva tauleta sembla un atapeït cabdell de fils liles. Les ratlles s’entrecreuen per tot el plànol, teixint amb precisió les quadrícules de l’Eixample i traçant els perfils irregulars de la perifèria, enredant-se en una teranyina densa, gairebé compacta. Cadascuna de les milers de línies violetes que se solapen corresponen a un carrer on el David ha corregut els últims vuit mesos.
No és que hagi voltat per allà de passada, sinó que ha recorregut cadascun d’aquests carrers d’una punta a l’altra a pas àgil, culs-de-sac inclosos. Des del desembre passat, ha fet running per més de 3.800 carrers de la ciutat, carregant uns 2.000 quilòmetres a les cames. Equivalen a unes 47 maratons. “Una bogeria”, admet ell mateix.
El David s’ha imposat travessar de cap a cap tots els carrers de Barcelona, un desafiament que s’ha popularitzat a ciutats d’arreu del món amb l’expansió dels dispositius GPS. Ell és un dels cinc runners que fins ara han completat més del 90% del repte a la capital catalana, segons l’aplicació CityStrides, creada per dur el recompte de quantes vies es cruspeix un mateix corredor i deixar-ne constància sobre un mapa virtual.
Ribalta frega gairebé la proesa, amb el 95% dels carrers recorreguts. Li passen per davant quatre corredors, tres d’ells amb el comptador per sobre del 99%. “En realitat, és un 100% tècnic, perquè és impossible entrar en algun carrer tancat per les obres de l’AVE. També n’hi ha al Tibidabo o al Poble Espanyol on cal pagar entrada. Com que tinc nen, aprofitaré per anar-hi”, es promet a ell mateix.
Cadascú pot tractar d’empassar-se la ciutat sencera amb tantes sortides i tant temps com li plagui, però calen aptituds contrastades per recórrer-la de dalt a a baix i sense deixar-se ni un sol camí. Serveixi de mostra que el David registra 20,7 quilòmetres de mitjana en un centenar d’etapes. Només el març passat va acumular 447 quilòmetres travessant 769 carrers. És una gosadia física i, alhora, un mètode particular de passar revista a Barcelona.
“És fantàstic perquè he passat per llocs on no havia estat mai. He trobat microciutats de casetes, que no coneixia, a Pedralbes, a Rambla Prim amb Pere IV, a Can Peguera…”, enumera Ribalta, a qui atipar-se a fer cames per la ciutat li serveix per comprovar intuïcions, però també per apercebre’s de forts desequilibris entre els barris. “Fins i tot, m’he trobat coses que no em pensava”, assegura.
En les curses que ha encadenat en poc més de mig any, es juxtaposen els jardins perfumats del Putxet –“hi ha una zona de potser 200 metres amb una olor fantàstica”- amb la ferum arrapada a carrerons del Gòtic –“malgrat que les brigades de neteja hi treballen, et trobes mosques i has de córrer amb la boca tapada”-; la pràctica absència de paraules en català caçades al vol mentre trotava, per exemple, a Vallbona amb l’ús estès a Gràcia o a Sants; o la sorpresa de descobrir el gran desplegament de policies a Pedralbes –“on més n’he trobat, fins i tot em van seguir quan em vaig ficar en un carreró de cases maques”- i l’estupor d’assabentar-se que encara queda algun tram de carrer per asfaltar a Barcelona. En concret, a Ciutat Meridiana.
“Allà a prop em vaig trobar una senyora amb la taula enmig del carrer, prenent el seu cafè amb llet”, recorda el David, que desgrana alguna estampa de la Barcelona desvalguda: “Al Besòs i el Maresme, hi ha una zona de pas entre edificis on vaig veure uns nens jugant. Vaig passar dues vegades i hi havia bosses d’escombraries fora dels contenidors, no sé si perquè estaven plens o per descuit, i les gavines ho aprofitaven per menjar. Era una mica trist veure nens jugant allà amb escombraries escampades al terra”.
Itineraris de tots nivells
A falta d’arrodonir alguns camins a Les Planes, Vallvidrera i Torre Baró, el David n’ha extret itineraris ideals per exercitar-se a Barcelona. “Pedralbes és molt còmode per córrer, tant en cap de setmana con en dies laborables. Els carrers no són immensos, amples però amb poc trànsit. I l’Eixample pot semblar bo però, entre setmana i si no tens un carril bici per on anar-hi, és odiós pels semàfors. I un lloc que no m’havia plantejat mai fins ara és el barri de Sant Genís dels Agudells. Quines rampes! Potser és dels que té més pendent. El Carmel també té camins durs. Si no t’agrada molt córrer, potser no ajuden a començar-hi. Per això pot servir més el Poblenou i barris on és tot pla, tocant al mar. Però tots els barris tenen almenys una zona idònia, com la Rambla Prim, al Besòs. A grans trets, es pot córrer arreu”, analitza.
El David es defineix com una “rata de córrer”, aficionat a engolir quilòmetres des de ben jove. Va exigir-se recórrer tota Barcelona per apaivagar l’ànsia de posar-se a prova després de mesos de reclusió a causa de la Covid. Ara es planifica rutes més llargues, però el problema no han estat les grans distàncies. Tampoc que de vegades falli el GPS i obligui a tornar a certs carrers. El que li ha incomodat més ha sigut empassar-se la vergonya algun cop. Culminar la gesta hi obliga.
“És que algunes coses porten al friquisme”, reconeix. “Hi ha alguns trams de carrer amb reixa, per exemple a la Vila Olímpica. Llavors li has d’explicar a algun veí i depens que et deixi passar… Això o anar-hi a diferents hores fins que te’l trobes obert. A Horta, vaig veure una família asseguda al carrer, en un cul-de-sac molt estret amb una sola porteria. Vaig arribar fins al fons, vaig dir ‘bon dia’, vaig donar mitja volta… I es van quedar mirant. Suposo que pensaven que què coi feia”, confessa, rialler. Pitjor li van rebre les gavines del cementiri de Montjuïc: “Van anar per mi. Pot semblar broma, però em van bombardejar amb excrements, que no em van tocar, i feien volts rasants a prop meu. Pot semblar estrany córrer en un cementiri, però és una zona molt tranquil·la”.
En escometre el desafiament, es va adonar que, des de 2017, només s’havia entrenat a 80 vies de les 4.048 que l’aplicació comptabilitza a Barcelona. “Podria passar tota la vida corrent i no recórrer gens la ciutat”, s’hi fixa Ribalta, que figura en el lloc 144 de la classificació mundial de l’app que esperona a córrer per tots els carrers. De fet, Barcelona és una de les urbs europees amb correcamins més prolífics: una dotzena d’ells acredita haver-se exercitat a més de la meitat dels carrers de la ciutat.
El David no té pressa per assolir el rècord ni es pica per ser el primer en aconseguir-ho. Tampoc li tempta mirar de mentir el GPS: “No és per guanyar cap fortuna, és un repte personal i no t’enganyaràs a tu mateix. M’agrada córrer i fer tots els carrers sencers. No vull veure cap carrer al mapa sense la línia lila”.
