El periodista Andreu Farràs només va necessitar llegir una pintada al carrer durant les protestes postsentència per posar-se mans a l’obra i resumir en un llibre quinze “explosions d’ira” a la capital catalana. Aquesta ira mantinguda durant els dos segles que analitza l’autor mostra que Barcelona és una ciutat “inflamable” des de la revolució industrial, quan es va produir l’èxode del camp cap a les ciutats. ‘Roses de Foc a Barcelona’ recull quinze d’aquests episodis d’aldarulls i, segons Farràs, permet entendre la realitat actual de Catalunya.
D’on surt la definició de Barcelona com la Rosa de Foc?
El títol em ve a partir dels fets del 2019, dels aldarulls amb motiu de la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes per l’1 d’octubre. Vaig veure una pintada que deia: Barcelona torna a ser la Rosa de Foc. Aquesta és una denominació molt antiga que ve de l’època de la Setmana Tràgica. Un periodista de Tierra y Libertad que va ser empresonat pels fets de la Setmana Tràgica va escriure: “I sempre el jovent recordarà les proeses dels treballadors de Barcelona, aquella Rosa de Foc”. D’aquí ve el títol del llibre i fins i tot el motiu pel qual se’m va acudir investigar això. Amb la pintada se’m va encendre la bombeta i vaig començar a recordar coses que havia llegit. Va ser com l’elefant a l’habitació: està allà, tothom ho veu, però ningú ho ha escrit.
Per què Barcelona té un ambient més inflamable que altres ciutats?
És més inflamable que altres ciutats de la resta de la Península al llarg de la història dels segles XIX i XX perquè a Catalunya i a Barcelona com a capital hi va haver una revolució industrial que no va succeir a altres ciutats tret del País Basc. Aquesta revolució crea una necessitat de mà d’obra que provoca un fenomen migratori, una concentració de gent a la ciutat molt gran i un ambient molt inflamable. Insisteixo en comparar-ho amb Espanya perquè a altres llocs d’Europa sí que hi va haver roses de foc. Va ser per la revolució industrial i les males condicions de vida que la ciutat tenia un ambient inflamable. Hi havia salaris molt baixos, jornades molt llargues, treball infantil, insalubritat pública… D’aquí venen moltes de les revoltes que es van protegir. També per la implantació del sindicalisme i les idees anarquistes i comunistes.
El descontentament social continua sent gran ara mateix, però la ciutat és diferent. Podríem dir que el caràcter revolucionari de Barcelona s’ha diluït amb el pas del temps?
Les comparacions són difícils perquè moltes vegades les situacions prerevolucionàries no es veuen venir. És a dir, l’explosió que hi va haver el 2019, que és l’epíleg del llibre, poca gent la podia preveure. Sí que es podia preveure indignació, mobilització i manifestacions, però aquella explosió d’ira era difícil de preveure. En un moment determinat tot això pot esclatar. S’ha diluït? Les condicions de vida de llavors eren pitjors i la desigualtat social era molt extensa. Això a poc a poc està tornant, però és veritat que davant d’una mateixa situació a vegades la resposta és diferent. A vegades va cap a una revolució i a vegades cap a una involució. L’auge de la ultradreta també pot ser degut a aquestes males condicions, i si no fixem-nos en quins són els barris on més votants de Vox hi ha. On més n’hi ha és als barris més pobres i als més rics, és a dir, on hi ha més desigualtats.
Comença el llibre per les bullangues de 1835. Per què va triar aquest moment?
Volia començar amb el segle XIX i limitar-me a aquest segle i el segle XX. Les bullangues em sembla un bon començament perquè és poc després de la guerra del francès, coincideix amb la guerra carlina i perquè és un temps després de la Revolució Francesa.
Li ha resultat difícil recopilar quinze episodis d’aldarulls en un sol llibre?
Els periodistes estem acostumats a resumir. Sobretot has de buscar documentació i un cop la tens examinar-la i analitzar-la a fons. Després sintetitzar-la perquè no es faci feixuc. És una obra de divulgació històrica, una compilació de les grans explosions d’ira. No pretén fer una troballa historiogràfica. No és un llibre acadèmic de cap manera. Per tant, per l’ofici hi estic acostumat. T’hi has d’acostar i fer-ho sense pressa i sense pausa. És un llibre d’investigació que s’ha d’anar treballant amb paciència i amb mètode.
Posa molt el focus en les víctimes d’aquesta violència. Ha estat per connectar millor amb el lector o per homenatjar-les?
No ho he fet per connectar més amb el lector, sinó perquè m’interessava agafar aquesta perspectiva i aquest punt de vista. Sovint els historiadors no ho fan, parlen dels grans noms de la història i els grans moviments i proeses. El nombre de víctimes, de morts i de persones que ho han patit voluntàriament o involuntàriament passa molt desapercebut. A vegades parlem de xifres de morts amb una superficialitat… molt per sobre. A les bullangues de 1835 van morir violentament 90 persones en una setmana, 70 dels quals religiosos. Això traslladat a la població actual representaria que en una setmana siguin assassinades 700 persones. Quan algú diu que Barcelona torna a ser una Rosa de Foc amb aquella pintada del 2019 penses que per sort no és la Rosa de Foc de la Setmana Tràgica. Si ho fos hauria estat una carnisseria.
Quin paper tenia la burgesia en aquestes revoltes?
Cada revolta de les que explico té el seu pare i la seva mare. En alguns casos és el poble ras qui esclata, en altres casos com en els fets de maig del 1937 que era una guerra civil dins de la Guerra Civil va haver-hi un enfrontament entre dues faccions polítiques republicanes… En les revoltes del 1835 en alguns casos la burgesia estava a favor que hi hagués enrenou, perquè es tractava d’una burgesia liberal que estava lluitant amb la noblesa i els partidaris de l’antic règim. Per tant, la burgesia tenia un cert paper, però en general volia pau i tranquil·litat i no enrenous.
Els va molestar menys que cremessin convents que fàbriques…
És clar. En les primeres bullangues no van protestar fins que van cremar la primera fàbrica. Llavors van saltar i van dir: “Fins aquí hem arribat”. Defensaven els seus interessos.
Si hagués de definir què fa diferent aquest llibre d’altres de divulgació històrica què diria?
És un bon resum de les principals revoltes que hi ha hagut a Catalunya en els últims temps i ajuda a entendre la realitat fins i tot actual. El lector que llegeixi aquest llibre pot entendre en molt bona part el que s’està vivint actualment quant a la situació econòmica, política, social, pot entendre el sobiranisme, l’independentisme… Pot ajudar molt a entendre tot això i pot agradar perquè serveix per analitzar una determinada conjuntura que podria portar a noves protestes.
