Ada Castells: “Hi ha una visió edulcorada, ridícula, patriarcal i fastigosa de la maternitat”

L'escriptora, que acaba de publicar 'Mare', reivindica la necessitat de canviar el model turístic de Barcelona i de reduir l'ús del cotxe

Ada Castells (Barcelona, 1968) és periodista i escriptora. Ha treballat al diari ‘Avui’, ha col·laborat amb diversos mitjans i ara es dedica principalment a la literatura, a fer classes d’escriptura i escriure novel·les. L’última és ‘Mare’ (La Campana), on fa un retrat novel·lat molt dur del personatge que va ser la seva mare i de com la van viure les tres filles. En parlem mentre fem un vermut Miró a El Viti Taberna, molt a prop de la zona de l’Eixample on viu ella.

Ara em diràs, com tothom que escriu novel·les tan intimistes, que no té res a veure amb la teva vida i que és tot ficció?

No, seria absurd. Evidentment té a veure amb la meva vida. Hi ha escenes que són ficció, però supeditades a la realitat. Si en un moment necessito en un moment exemplificar com jugava amb la meva germana, m’invento una escena, perquè narrativament em cal. Però ,sobretot, el que no són ficció són els sentiments, les emocions, els vincles. I és el més important de la novel·la. La narrativa no et demana que facis una acta notarial dels fets. Demana que emocionis, que els lectors puguin empatitzar, entendre, viure.

Molta gent no vol dir que és una novel·la autobiogràfica perquè sembla que no tingui valor literari.

Si no vols pols no vagis a l’era. Si ens hi posem ens hi posem. Perquè no em passés l’efecte Knausgård, l’escriptor suec que té tota la família que no li parla, vaig ensenyar la novel·la a les meves germanes i em van donar el seu vistiplau. Em van dir que elles no ho havien viscut així, i van poder detectar què hi havia de ficció i la realitat. Van entendre perfectament el que jo estava fent i el que jo necessitava fer en aquell moment.

El personatge de la novel·la també explica que les germanes no havien viscut igual que ella la relació amb la mare. La realitat no és única, és polièdrica.

És una de les coses que vull defensar a la novel·la. No hi ha una única realitat, i fins i tot dins de les famílies, que tots creiem que són vivències molt íntimes i molt compartides. A les reunions familiars recordem un fet que penses que va traumatitzar el teu germà i ell ni se’n recorda. Ens pensem que tothom viu igual les coses, i és bo aprendre al llarg de la vida que no és així.

“No tornaria mai al carrer Ganduxer. Ho trobo horrible”

Els periodistes ens hi troben contínuament. Escrius sense mala intenció i algú s’enfada perquè ho ha viscut de manera molt diferent. Aquesta persona té una altra veritat.

Amb les cròniques passa moltíssim i també ens passa ara molt amb els missatges de WhatsApp. Com que són escrits, sense l’entonació el matís se’n va. Crec que les emoticones deuen ser el millor invent del nostre temps. Ens ajuden a posar el matís.

A molta gent li fan ràbia. No és infantilització de l’escriptura?

Jo no ho veig gens així. En una frase literària pots matisar. En una frase escrita a correcuita, que ha de ser curta i efectiva, en un mail, les emoticones t’ajuden molt.

Sempre has fet literatura. Ets periodista especialitzada en literatura, la teva relació amb la literatura és molt anys. Quina relació tens amb les noves formes de comunicació, amb les xarxes socials?

Les utilitzo descaradament com a aparador. Twitter és autobombo. I, per exemple, em poden arribar molt més directament els elogis dels lectors.

I les crítiques.

Per ara tinc sort perquè són tot elogis. També em caurà algun clatellot, perquè hi ha molt mala llet. Però que algú faci una foto de la portada del llibre amb el seu cafè amb llet i digui “avui comença el matí de la millor manera que em puc imaginar”… això és preciós. Ara mateix, les xarxes socials per a mi són molt plaents, tot i que vaig sortir-ne un temps perquè feia un espai a ‘Time Out’ que era humorístic i hi havia molta gent ofesa i m’insultaven. Ara, també has de relativitzar els elogis, la gent que es dirigeix a tu a Twitter és gent afí. No sé si he arribat a aquell públic potencial al qual voldria arribar i no hi ha manera.

I el fet que les xarxes es basin en impactes, amb missatges molt curts i molt simples, que van de la crispació a l’efectisme, pot fer que a les noves generacions el tuitejar els faci perdre el llegir?

Jo crec que sempre hi haurà una necessitat, perquè humà. Una necessitat de recolliment, de silenci, d’intimitat, de profunditat. I no crec que tot això ho puguin trobar en aquestes petites dosis. No és que estiguin renyits, és que són coses absolutament diferents. I sobretot en l’època de l’adolescència hi ha molt la necessitat de trobar una veu que t’entengui, et reconforti, et digui que ets normal, que et faci construir. Això t’ho dona el món de la literatura, no t’ho dona Twitter ni Instagram.

El fenomen dels ‘influencers’ no va una mica en aquesta direcció?

Jo tinc una adolescent a casa que ara està enganxada a una disputa entre dues ‘influencers’. Es veu que hi ha un comptador i van mirant qui perd seguidors. L’actitud de la meva filla davant d’això és absolutament sana. Ho relativitza. És un divertiment. En canvi l’altre dia em demanava que li comprés ‘Homo Deus’, de Yuval Noah Harari , que és un totxo de reflexió i pensament.

La teva filla també apareix a ‘Mare’. I entre el que li ha fet passar la mare i el que li fa passar la filla al personatge protagonista, no és el llibre definitiu perquè se’t treguin les ganes de ser mare?

No, no. A més l’he escrit precisament per ser millor mare. Entendre la meva mare per a mi és fonamental per fer de mare. Em sembla que és un llibre per dir que el món no és Instagram. No és els moments ‘guais’. El món també implica complexitat. I la maternitat també. No ser mare per estar més còmode a la vida, jo no ho compro. Hi ha molts motius per no ser mare, però la comoditat en general em sembla sobrevalorada. I renunciar a aquesta part mamífera meva em sabia greu.

O sigui que ser mare va ser una decisió deliberada i racionalitzada?

Pot ser tan egoista un acte el de no ser mare. Una vol estar còmoda, l’altra no s’ho vol perdre. Algunes vegades he pensat que on m’he fotut. Com a escriptora em dona moltes coses. Vivències molt intenses. D’odi, d’autocontrol, d’amor evidentment, de patiment, de tot.

Si tens una visió tan crítica de la teva mare, com ho fas per no fer el mateix que va fer ella?

Escrius ‘Mare’!

Però l’has escrit ara, quan ja fa anys que n’ets.

Ara estic amb l’adolescència, que és el més dur. Fins ara era relativament fàcil. I ha hagut de morir la meva mare. Fa cinc anys que és morta. He hagut de passar el dol i coincidint amb el moment en què la maternitat es posava dura, he hagut d’escriure ‘Mare’ per entendre-ho tot plegat. El que tinc claríssim és que no vull reproduir patrons. I de vegades tens la tendència a fer-ho, però ho detectes i ho atures.

“A l’Eixample, contra el que sembla, hi ha molta vida de barri”

Ens diuen la veritat, sobre la maternitat?

No! Hi ha una visió edulcorada, ridícula, patriarcal i fastigosa de la maternitat. La mare és la que cuida, la que serveix, la pacient. La que soluciona els conflictes. L’amorosa. És mentida. Les mares són persones que s’equivoquen, que tenen el seu caràcter, que estan cansades i que tenen son i ganes d’engegar-ho tot a prendre pel sac. La idea de la maternitat que ens han venut és molt falsa.

Viure de l’escriptura és sempre difícil. Per això molts escriptors han viscut del periodisme però això també s’està complicant.

Al final jo ara visc de l’escriptura. Faig classes d’escriptura creativa. Viure dels drets en català és pràcticament impossible. Són molt pocs lectors. Aquest és el graó que falta perquè tot funcioni. Hi ha editorials molt interessants. Tenim traduccions de bandera, tenim des de l’autoajuda a l’assaig més complicat, llibreters que fan molt bé la seva feina, biblioteques… Però no tenim lectors. I aquí l’escola té una responsabilitat molt bèstia.

No que no hi hagi prou massa de catalanoparlants?

No. és que no llegim. Si el català té una diferència és la llengua. No és el color de la pell, la religió ni la manera de ser. És la llengua. I la llengua qui la cultiva? Els escriptors. Hauríem d’estar en un pedestal. Com els russos, que s’estimen els seus poetes.

I això és un problema de l’escola?

De l’escola i dels mitjans. Els mitjans són els que ens eduquen de grans. Per què no està normalitzat que es recomanin llibres als telenotícies? Només es fa per Sant Jordi. Per què no hi ha mai una conversa de dos personatges d’una sèrie parlant de llibres com una cosa normal?

“Hem après que no hem de fumar als bars perquè fem molt mal, però no hem après que no hem d’agafar el cotxe a la ciutat”

Tu has viscut tota la vida a Barcelona, però vas passar dels barris més benestants a d’altres de més populars…

La geografia que parlo al llibre és real. Vaig néixer al carrer Laforja i als 14 anys vam anar a viure a Ganduxer. Després de joveneta vaig anar al Carmel. No tenia els calés dels meus pares. I ara visc a l’Eixample.

T’agraden més els barris més populars?

No tornaria mai al carrer Ganduxer. Ho trobo horrible.

El d’ara o el d’abans?

Tampoc ha variat tant.

Per què ho trobes horrible?

És desangelat. No tens vida de barri, o com a mínim jo no vaig viure vida de barri. Aquí a l’Eixample, contra el que sembla, hi ha molta vida de barri, amb el mercat de Concepció. A les botigues em coneixen, als bars em coneixen. És molt més fàcil fer barri en aquest sentit. A la Bonanova és molt difícil, és un altre estil de vida. Tens el cotxe al pàrquing. Vas a comprar a la gran superfície. El porter és qui gestiona el contacte amb els veïns. És totalment diferent.

Veus en perill aquest model de barri amb la gentrificació?

Sí. Cada cop hi ha més gent que voldria continuar vivint a Barcelona com els seus pares i no pot perquè no té diners per pagar el lloguer. Això és fatal, però està passant a totes les ciutats atractives, va lligat al turisme. Ja no vaig de turisme enlloc perquè és un rotllo. Vaig anar a Istanbul i ni vaig passar per Santa Sofia. Passo. Prefereixo anar a ciutats secundàries. Potser no veuràs una catedral impressionant però veuràs com viu la gent, que és el que m’interessa. Es pot fugir del turisme més massiu, i crec que els barcelonins també n’han fugit. És estrany que anem a la Rambla. Et mous pel centre molt rarament. Jo no vaig mai a restaurants del centre. Intento moure’m més pels barris.

Comparteixes la idea que el que cal fer amb el turisme és portar-lo del centre cap als barris?

Més aviat de modificar l’oferta. Jo tinc molts amics pintors. Hi ha una empresa que està començant que proposa rutes pels tallers dels pintors. Qui hi va, ja és un turista més educat. I a mi m’encantaria, quan vaig a una ciutat, que em proposessin fer una ruta pels tallers dels pintors d’aquella ciutat.

En tot cas, el turisme és un sector econòmic fonamental a Barcelona.

A mi no em toca ni un euro. I potser l’oferta més oberta, més creativa, podria fer que toquem a una mica més per barba. Que no sigui l’hoteler només el que fa una pasta inhumana i paga uns sous que deuen ser de merda perquè tots els sous d’ara són una merda, no dic que ho siguin només els dels hotelers.

Estem en campanya electoral…

Jo votaré, i ja tinc clar qui votaré.

Doncs nosaltres observem que la informació electoral interessa poc. Què falla?

No estem habituats a fer un esforç perquè ens arribi la informació. I estem molt habituats a l’emotivitat com a  màxima font d’identificació amb qui sigui. Amb l’artista, amb el polític o qualsevol personatge públic. A la pel·lícula ‘Brexit’ expliquen per què va guanyar el sí al Brexit. Com es va enfocar la campanya per pescar tota aquesta gent despolititzada, amb missatges clars i emotius.

Quin és el repte més gran que hi ha ara mateix a la ciutat?

La mobilitat, perquè la contaminació és un problema gravíssim. I no està prou assumit. Hem après que no hem de fumar als bars perquè fem molt mal, però no hem après que no hem d’agafar el cotxe a la ciutat.

El fumar s’ha acabat amb la llei antitabac…

Sí, però a ara ha canviat la mentalitat i la gent ja troba que fumar és ‘cutre’.

Ets partidària de restriccions dures per al cotxe, aleshores?

Duríssimes. Ens hi juguem molt. A Barcelona el cotxe no es necessita.

Acceptaries el peatge de congestió?

Això es fa a Londres i funciona, allà no hi ha qui vagi en cotxe a la ciutat perquè és caríssim.

Més informació

Nou comentari