La solitud ens atrapa. Una sensació cada cop més present en les nostres vides, fins i tot enmig del bullici de la ciutat.
Però, què passa quan la soledat esdevé l’única companyia? Un pastor espanyol ha llançat una advertència que no podem ignorar.
Jesús Sola, des de Tortuera, un petit poble de Guadalajara, viu una realitat molt diferent. Ell coneix la soledat en el seu estat més pur: acompanyat només per animals, camps oberts i un horitzó sense fi.
I és precisament aquesta experiència la que li ha donat una perspectiva única i sorprenent sobre els seus límits. La seva revelació ens toca de ple (i ens fa reflexionar).
Sola ho va compartir al podcast “Morir de Éxito”, en un episodi titulat “La vida que ja ningú vol: pastor d’ovelles en un poble buit”. Allà va dir la frase que ens ha de fer obrir els ulls.
A vegades la soledat és bona. En excés no perquè et tornes boig, però cal per trobar-se a un mateix.
Una veritat incòmoda que ens fa qüestionar tot el que sabíem sobre el fet d’estar sol. No és la soledat un estat idíl·lic per desconnectar? Sí, però té una data de caducitat que pot ser perillosa per la nostra salut mental.
La veritat incòmoda de la solitud extrema
Per a Jesús, estar sol no sempre és estar aïllat. De fet, en dosis controlades, és un espai essencial per posar ordre als pensaments. Un lloc per observar el nostre voltant, però també per reconectar amb el nostre jo interior.
Una pràctica gairebé impossible en la vida accelerada que portem avui dia. (Nosaltres també ho sentim, l’estrès ens devora).
Però atenció: el pastor no idealitza el camp. No es tracta d’una vida de pel·lícula. Aquesta mateixa conversa ens va revelar el costat fosc d’aquest estil de vida.
És una professió exigent, demanant dedicació de dilluns a diumenge. El bestiar no entén de caps de setmana, ni d’horaris d’oficina. La feina continua sense pausa, segons les necessitats dels animals. I això, avui dia, és un problema real per trobar relleu.
“La gent jove no vol aquesta feina”, va confessar Sola. Una afirmació que moltes vegades hem sentit, però que ara cobra un nou sentit. La seva frase és encara més contundent:
El pastor és un ofici dur.
Una jornada pot començar amb la sortida del sol i acabar-se amb la posta. Això, sumat a les inversions importants, la incertesa econòmica i la impossibilitat de desconnectar, fa que molts fugin d’aquesta realitat.
La llibertat que val un tresor (però amb condicions)
Malgrat totes les renúncies, Jesús té molt clara la seva elecció de vida. Per a ell, la llibertat que troba a la muntanya compensa tot el sacrifici. De fet, assegura que li costaria moltíssim treballar tancat en un lloc sense finestres.
Utilitza una imatge impactant que ens fa pensar: viure “sense poder veure l’horitzó” li produiria una sensació semblant a estar en una presó. Aquí la soledat, en la seva justa mesura, esdevé sinònim de llibertat.
Un concepte que, en un món cada cop més connectat i tancat, es valora més que mai. (És el nostre secret per la salut mental).
Però la reflexió de Sola va més enllà del pla personal. També reivindica el paper fonamental dels ramats en la cura del territori. No és només un benefici per a la seva ànima, sinó per a tota la comunitat.
Al podcast, va defensar que ovelles, cabres i vaques ajuden a consumir vegetació. Això manté la muntanya més neta i, sobretot, més despejada. Una acció imprescindible davant el risc creixent d’incendis, que en els últims anys han devastat part del nostre país.
El nostre dret a la “bona” soledat
La seva defensa del pastoreig, per tant, no és només personal. És una qüestió de responsabilitat col·lectiva. Creu que mantenir les explotacions ramaderes vives no només preserva oficis antics. També ajuda a conservar els pobles i els paisatges rurals. (És un truc ocult per a la nostra supervivència).
Aquí és on la seva reflexió sobre la soledat adquireix una dimensió encara més gran. Jesús no diu que sigui bona sempre. Tampoc que tothom l’hagi de buscar. La seva advertència és clara i urgent: l’excés és perillós.
El que defensa són aquells moments en què no hi ha soroll al voltant. Instants on un pot escoltar-se a si mateix. Una experiència que, per a algú que passa tantes hores seguint un ramat per la muntanya, és part inseparable de la seva manera de viure.
La seva saviesa rural és una guia per a tots nosaltres. Ens recorda que la connexió amb un mateix és tan vital com la connexió amb els altres. Cal trobar aquest punt d’equilibri.
Però, fins a quin punt estem disposades a trobar la nostra pròpia “bona” soledat?
