Arribar a vell és una preocupació que, tard o d’hora, ens toca a totes. Especialment quan veiem els nostres pares envellir o, pitjor encara, els perdem massa aviat. És inevitable pensar en aquesta última etapa de la vida i en com ens agradaria viure-la. Totes coincidim: volem envellir amb la millor salut possible, una meta que, per desgràcia, sovint és més un desig que una realitat. La salut mental, de fet, és un dels nostres grans temors ocults.
Però, què passaria si aquesta longevitat rècord que tant anhelem vingués amb una condició inesperada que ningú desitja? Un reconegut antropòleg acaba de llançar una advertència crucial que ens farà replantejar tota la nostra visió de l’envelliment, posant en el punt de mira un aspecte vital de la nostra existència.
Estem parlant de Juan Luis Arsuaga, el prestigiós paleontòleg i autor del llibre “La respuesta”. Arsuaga, a les seves 72 anys, és categòric i directe: viure 120 anys sense una solució definitiva per a la demència senil no és, de cap manera, una garantia desitjable. Aquesta afirmació ha obert un debat imprescindible sobre el veritable valor de l’esperança de vida i la qualitat que l’acompanya.
El veritable repte de la longevitat: més anys amb qualitat
Durant les últimes dècades, la ciència i la medicina han fet passos de gegant en la prolongació de la vida humana. A Espanya, per exemple, ja superem els 80 anys d’esperança de vida, tant en dones com en homes. Hem guanyat anys, molts anys, gràcies a avenços increïbles en tractaments i cirurgies que ens han permès viure més temps i, en molts casos, amb més confort (Sí, nosaltres també pensem en els miracles mèdics que han transformat la vellesa).
Arsuaga subratlla que millores tan significatives com les operacions de cataractes o la implantació de pròtesis han permès a moltes persones grans viure amb una qualitat de vida acceptable durant dues dècades addicionals. Aquest és un benefici innegable, un èxit de la medicina que ha canviat radicalment el paradigma de l’envelliment. Però no tot és tan bonic com sembla al paper, i el científic ho té claríssim: hi ha un error de plantejament que hem d’abordar amb urgència.
El problema sorgeix, de manera alarmant, quan parlem de les malalties neurodegeneratives, aquelles que ataquen de forma implacable les nostres neurones i alteren la memòria, el pensament i la conducta de la persona. Termes com la demència senil o l’Alzheimer són, malauradament, massa coneguts i presents en el nostre entorn familiar. Si hem tingut o tenim un familiar afectat per aquestes malalties devastadores, sabem bé el cop emocional i pràctic que suposen per al malalt i, sobretot, per a les famílies. Aquest és, per a Arsuaga, el principal escull en la nostra recerca d’una vida més llarga.
La meva gran preocupació és que no ens garantiran la integritat de la ment. De què serveix viure 120 anys si no som conscients de la nostra existència ni del món que ens envolta? Aquest és el punt clau.
La seva postura és contundent, gairebé una advertència viral: “mentre no solucionem la demència senil, no hi ha res a fer” en matèria de prolongació de la vida. Aquesta és la clau que desbloqueja un futur incert. Perquè de què serveix afegir anys si la ment, allò que ens fa ser qui som, es perd pel camí i ens converteix en estranys per als nostres propis records? No és tan senzill com prometre 120 o 150 anys; la qualitat cognitiva és, sens dubte, imprescindible.
L’error que no podem cometre: oblidar el cervell
L’argument d’Arsuaga és un mirall incòmode que reflecteix la nostra obsessió col·lectiva per la quantitat de vida sense parar-nos a pensar prou en la seva qualitat. És un secret a veus que moltes vegades preferim ignorar, amagar sota la catifa de les bones intencions. La lluita contra l’envelliment no pot centrar-se exclusivament en la puresa física del cos; ha d’abraçar també la lucidesa mental, la capacitat de seguir participant activament en el nostre entorn familiar i social. (És que, al final, és el que realment ens defineix).
El contrast que presenta és brutal i ens obliga a fer una pausa. Arsuaga es posa a si mateix com a exemple, il·lustrant una escena que ens fa reflexionar profundament: “Mentre no em garanteixin el cap, no m’interessa massa que em garanteixin viure 120 anys en una cadira sense assabentar-me de res”. Aquesta és una realitat que ens colpeja directament. Viure més per viure pitjor, sense capacitat de gaudir ni de reconèixer els nostres éssers estimats, no és cap pacte que vulguem signar per al nostre futur ni per al dels nostres. El nostre benestar ha de ser la prioritat definitiva.
No és una qüestió de resignació o de llençar la tovallola, sinó de pur realisme i de posar les prioritats al seu lloc. La pregunta que emergeix amb força és: què significa realment envellir bé? (Aquesta és la pregunta del milió que totes ens fem, i que massa sovint evitem respondre amb sinceritat).
Afortunadament, Arsuaga també ens ofereix un raig d’esperança, esmentant el cas de la seva pròpia mare. Amb 95 anys, té una salut excel·lent, llegeix, va a exposicions i és historiadora de l’art. “Està millor que jo”, afirma amb admiració. Aquest és el model a seguir, la solució que busquem: una vellesa activa, lúcida i plena de propòsit, on l’edat és només un número i no una condemna a la pèrdua cognitiva. Aquest ha de ser el nostre objectiu imprescindible.
La urgència de repensar el nostre futur ara mateix
La conversa sobre l’envelliment ja no pot centrar-se només en quant de temps vivim, sinó de manera urgent en com vivim aquest temps. La ciència té un repte colossal davant seu: no només allargar la vida, sinó assegurar que aquesta vida addicional estigui plena de consciència i qualitat. L’alternativa és un futur on la longevitat es converteix en una càrrega gegantina, tant per a l’individu com per a la societat en general. Aquesta perspectiva ens obliga a reflexionar profundament sobre els costos ocults i els sacrificis que implicaria no abordar aquest error estratègic de plantejament a temps.
Aquesta visió és un toc d’atenció urgent per a la investigació mèdica, per a la inversió en salut cerebral i per a la creació de polítiques públiques intel·ligents que prioritzin el benestar cognitiu. Les decisions que prenguem avui sobre com abordem l’envelliment tindran un impacte viral i profund en la qualitat de vida de les pròximes generacions, incloent-hi la nostra. No hi ha temps a perdre, i l’acció és imprescindible. (I el nostre cervell, el nostre futur, ens ho agrairà eternament).
Després de llegir això, queda clar que la nostra prioritat com a societat i com a individus ha de ser el cervell. No es tracta només d’afegir anys a la vida, sinó de vida als anys, amb tota la plenitud i consciència que mereixem. Per això, parar atenció a veus il·lustres com la de Juan Luis Arsuaga no és una opció, sinó una decisió intel·ligent i estratègica per al nostre benestar col·lectiu. El camí cap a un envelliment sa, digne i definitiu passa, sens dubte, per la ment.
I tu, de veritat voldries viure 120 anys si no t’asseguressin la lucidesa i la capacitat de recordar fins al darrer alè?
