Una font de pedra s’alça entre les runes que s’acumulen en un dels extrems del parc de Joan Miró. La seva presència és pràcticament l’últim indici de la vida passada d’aquesta parcel·la, ubicada a l’altura del carrer de Llançà i delimitada pels carrers de la Diputació i de Tarragona. On abans hi havia una zona verda amb prop d’un centenar d’arbres i bancs, ja no en queda res. El terreny s’ha convertit en només unes setmanes en un solar erm, sense vida. Quan queden pocs minuts per les sis de la tarda, els operaris encara treballen a l’espai, que acollirà la zona logística d’explotació de la tuneladora que s’obre camí per sota d’aquesta part de la Nova Esquerra de l’Eixample per poder ampliar la línia L8 dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGC).
“No només han talat els arbres, sinó que s’han carregat fins i tot els bancs. En comptes de treure’ls i restaurar-los, els estan serrant”, comenta un veí del barri. Aquesta observació defineix a la perfecció la política de terra cremada que s’està duent a terme en aquesta part del parc, on es preveu que s’acumulin les terres excavades en els prop de quatre quilòmetres de recorregut que separen la plaça d’Espanya i la Vila de Gràcia. Els treballs previs a aquestes obres, però, no estan sent precisament un camí de roses per a les diferents administracions implicades. En deixa plena constància d’això la tanca perimetral de prop de 80 metres de llarg que delimita la superfície d’actuació de les màquines, que està farcida de pancartes i pintades amb consignes que clamen per la preservació del verd d’aquest parc urbà.
Des del passat 15 de juliol, els veïns d’aquesta zona de l’Eixample s’han concentrat de manera diària per denunciar la tala de gairebé un centenar d’arbres i l’ocupació durant almenys tres anys d’un dels pocs pulmons verds del barri. La seva croada particular ha aconseguit reduir la xifra d’exemplars afectats des dels 178 inicials fins als 92, dels quals ja no en queda pràcticament cap dempeus, reduint considerablement el percentatge del parc afectat fins a una xifra inferior al 12% de la seva superfície. Malgrat que 19 dels arbres sí que han pogut ser trasplantats, amb la resta s’ha optat per talar-los i hauran de ser reposats en un futur quan concloguin les obres de la línia L8, que podrien acabar allargant-se fins al 2028.
De l’error evitable a l’alternativa descartada
“Aquest desastre no l’hem aconseguit evitar, però almenys esperem que sigui l’últim. Volem que quedi clar que això és un error i que aprofitar-se dels pocs espais verds que tenim per abocar-hi terres d’una obra és una actuació més pròpia d’una altra època”. Aquestes paraules són de Xavier Riu, membre de l’executiva de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample i portaveu de la plataforma Salvem el Parc Joan Miró. Aquest mestre jubilat d’una de les escoles més pròximes a la zona verda considera que les administracions han optat per la solució fàcil sense explorar de manera real una alternativa que permetés mantenir el centenar d’exemplars afectats.
De fet, els veïns van posar sobre la taula la possibilitat de fer servir el Pavelló número 2 de la Fira de Barcelona per guardar tota aquesta terra excavada, un espai cobert que està a la mateixa distància del pou de la tuneladora que el parc i una opció descartada per part del Govern. “Durant el 2023, aquest recinte només es va fer servir durant tres caps de setmana. Està infrautilitzat, però sembla que la Fira té més influència que el veïnat”, lamenta Riu, que recorda que aquestes instal·lacions han d’anar durant els pròxims anys a terra per poder obrir un nou carrer -que serà una continuació del de Llançà- i construir-hi prop de 500 habitatges públics. “Per ara, ni es fan pisos, ni permeten que tingui aquest ús temporal que demanem”, insisteix.
Malgrat que l’ofensiva veïnal no ha aconseguit evitar finalment la tala d’aquests 75 arbres, sí que ha aixecat suficient polseguera perquè tant la Sindicatura de Greuges de Barcelona com el Síndic de Greuges de Catalunya els hagin acabat donant suport. En dues resolucions fetes públiques a principis d’aquest mes d’agost, les institucions carreguen contra les administracions implicades -l’Ajuntament i el Departament de Territori de la Generalitat- per manca de transparència en tot el procés i els piquen el crostó per no haver justificat prou la negativa a la utilització d’aquest pavelló número 2 o d’una ubicació alternativa per poder acumular les terres. En concret, consideren que en l’avaluació que es va fer d’aquesta proposta no es va tenir en compte l’externalització de costos en salut pública i la possible afectació mediambiental.
Canvi de fase amb carpetes pendents
Amb la totalitat dels arbres talats o trasplantats -inclosos dos que han acabat a terra tot i no estar inicialment afectats pel projecte- i l’espai convertit en un verdader desert, la croada dels veïns d’aquesta part de l’Esquerra de l’Eixample continua ara amb una segona fase de vigilància. “Encara està per decidir per on passaran els camions amb les terres quan comencin les classes a les escoles i instituts, si es col·locaran tanques protectores que evitin la dispersió d’aquesta pols o inclús quins seran els horaris de les obres”, remarca Riu, que assegura que estaran a sobre per garantir que es compleixen totes les mesures de seguretat i per provar de minimitzar l’impacte que els treballs tindran en el veïnat.
Precisament, les resolucions d’ambdós síndics van en aquesta mateixa línia i insten les administracions a crear una comissió de seguiment de les obres conjunta per informar la ciutadania sobre l’evolució d’aquestes i sobre possibles incidències o contratemps. Des del Síndic de Greuges de Catalunya inclús proposen instal·lar una oficina informativa a peu d’obra oberta als veïns afectats o l’aplicació de mesures correctores per reduir al màxim les molèsties i garantir la salut de les persones que hauran de fer vida al voltant d’aquesta actuació.
Pel que fa a l’arbrat, ambdues sindicatures reclamen la reposició dels exemplars retirats i la recuperació dels espais verds malmesos “en les mateixes condicions” en les quals estaven abans de l’inici dels treballs, és a dir, que no val amb plantar nous arbres més petits. Aquesta última precisió resulta clau per als veterans de la zona com Riu, que han viscut de primera mà la gènesi del parc fins a la seva situació actual. “Encara recordo quan els van plantar. Aquests pins han trigat gairebé 40 anys a fer ombra i això amb la situació climàtica actual no ens ho podem permetre”, conclou.
