El Pirineu de Lleida és un territori per descobrir amb família. Gràcies a la neu, ha desenvolupat un model de vida i oci amb multitud de serveis entorn les activitats d’hivern que practiquen i de què gaudeixen petits i grans. Des dels que es calcen uns esquís per primera vegada fins als més experimentats, l’esquí permet viure experiències plegats. La neu ha estat sempre present en aquestes muntanyes i fa més d’un segle els primers pirineistes van començar a creuar-les. Així es va sembrar la llavor del que avui en dia és una societat que viu entorn la muntanya i la neu com a motor econòmic fins a convertir el Pirineu en una destinació de referència.
La serralada fronterera, amb cims que superen els tres mil metres, està formada en la part del Pirineu de Lleida per les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell, el Solsonès, la Cerdanya i el territori de la Val d’Aran. Allunyada de grans focus urbans, té en el paisatge i la tradició els seus principals valors. I és que els seus boscos, rius, camins i gent mantenen un caràcter rural. Una manera de fer que s’ha adequat a la neu i el fred, sobretot a l’hivern, per evolucionar al llarg dels segles de la subsistència a un model de vida pensat per gaudir-ne en primera persona.
La biodiversitat del Pirineu permet albirar una panoràmica de muntanyes amb vegetació eurosiberiana, amb rouredes, fagedes i boscos de ribera, i una flora boreoalpina, amb avetars i pinedes. La diferència d’altura del terreny junt amb el clima atlàntic i el mediterrani continental dibuixen una postal canviant, un reclam per als amants de la natura, els paisatges i els espais oberts. Dos dels principals atractius en aquest sentit són el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, l’únic Parc Nacional de Catalunya, i el Parc Natural de l’Alt Pirineu. Sens dubte, indrets fantàstics per a tota mena de públic, però sobretot per al turisme familiar.
500 quilòmetres per esquiar
Fins a onze estacions d’esquí formen la radiografia del Pirineu de Lleida. Més de 500 quilòmetres esquiables es distribueixen en sis estacions d’esquí alpí i cinc de nòrdic. Aquesta varietat permet gaudir de l’esquí com a l’esport rei de l’hivern amb la màxima seguretat, atenció i tots els serveis necessaris.
L’esquí alpí es constitueix a través de Baqueira Beret, Boí Taüll, Port del Comte, Tavascan, Espot Esquí i Port Ainé. Entre totes sumen més de 350 quilòmetres de domini esquiable, una de les ofertes més atractives d’Europa. Els refugis del Pirineu s’amaguen entre boscos i muntanyes com a lloc de benvinguda per als amants de l’esquí nòrdic: Sant Joan de l’Erm, Tuixent-la Vansa, Virós-Vallferrera, Lles de Cerdanya i Aransa sumen prop de 150 quilòmetres de circuits d’esquí de fons, als quals cal afegir els més de vint que aporten Beret i Tavascan. A més, per passejar amb raquetes de neu hi ha un total de 180 quilòmetres marcats per a aquesta modalitat.
La comunió amb la natura sempre és present al Pirineu. Enguany, les cinc estacions d’esquí nòrdic de la demarcació de Lleida estrenen cinc itineraris ecoturístics. Aquestes rutes, que durant l’hivern es poden fer amb raquetes i a l’estiu practicant senderisme, amplien l’oferta complementària de l’esquí. Algunes estan concebudes per divulgar la fauna i la flora i altres donen a conèixer la vida i les tradicions de la zona com les pastures, els aprofitaments silvícoles, les antigues rutes de comunicació o l’encant dels seus pobles.
Els darrers temps, però, cal parlar d’una nova modalitat d’esport d’hivern, l’esquí de muntanya. Es tracta d’una disciplina que té els seus orígens als països nòrdics, com una manera de relacionar-se amb la natura a l’hivern, basada en travessies per coronar cims o enllaçar refugis. Avui en dia s’ha potenciat com a esport i viu un boom entre esportistes experimentats, ja sigui perquè han esquiat tota la vida o perquè ho combinen amb la bici i el trailrunning a l’estiu. Aquest creixement ha arribat al Pirineu lleidatà; si l’any passat l’estació de Boí Taüll ja va acollir els Campionats d’Europa, enguany ho farà amb els Mundials d’esquí de muntanya.
També anomenat skimo, comporta un coneixement del medi i del material clau per a la pràctica esportiva. Cal saber utilitzar un dispositiu de víctimes d’allau, fer un tast de neu, emprar una sonda o una pala i estudiar les rutes. És a dir, una formació que implica per damunt de tot la gestió de riscos. I és que entre els amants de l’esquí de muntanya no només hi ha els que surten fora dels complexos esportius. També ha sorgit un nou usuari que s’entrena dins de l’estació per aprofitar la neu trepitjada per preparar-se amb condicions dures de cara a competicions. Per evitar conflictes amb els esquiadors d’alpí, és habitual veure’ls pujar pels laterals de les pistes.
Cultura i caràcter rural
La cultura del Pirineu és un mirall de la seva gent i tradicions. Des de l’època romana amb els banys termals, el patrimoni medieval o la gastronomia, museus i l’observació d’animals o astronòmica, tot està ideat per conviure amb la muntanya i una fam insaciable de pujar cims.
A través dels seus banys termals, el Pirineu és un dels millors testimonis de l’època romana. Diferents municipis disposen de centres termals aprofitant aigües sulfuroses i de la muntanya tal com es feia dos mil anys enrere. Els romans van ser els primers a aprofitar les propietats saludables i revitalitzants de les aigües minerals procedents de les profunditats de les plaques tectòniques. Alguns exemples es troben als balnearis de Caldes de Boí, els Banhs de Tredòs, les aigües termals d’Arties, les termes de Les, el balneari de Sant Vicenç o també fora del Pirineu el balneari Iberik Rocallaura a Vallbona de les Monges, a la comarca de l’Urgell.
Més de dos milions de persones han visitat les esglésies romàniques de la Vall de Boí des que es van incloure en la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO fa 22 anys. Aquest conjunt medieval dels segles XI-XII enlluerna pel seu excel·lent estat de conservació. Està format per vuit esglésies i una ermita, entre les quals destaca Sant Climent de Taüll amb el mapping del seu pantocràtor. Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, l’Assumpció de Cóll i l’ermita de Sant Quirc de Durro completen aquest tresor pirinenc.
La cuina del Pirineu s’elabora amb paciència, a foc lent. Receptes mil·lenàries, que combinen gustos amb personalitat i aromes potents, són la base de la gastronomia de muntanya. Al llarg de la història, la gent d’aquestes altures han necessitat molta energia per treballar a la neu i als boscos. Una tradició que avui es manté ben present amb les darreres innovacions culinàries. A més, l’àmplia oferta de bars i de restauració també és un mirall de la vida rural a través dels seus plats i cartes. Així mateix, cada vegada proliferen més negocis que aposten per la cultura de tapes amb productes de la terra. Caça, bolets, formatges i embotits són alguns tastets. Però també destaquen la vedella dels Pirineus Catalans, amb denominació d’origen, el pollastre de pagès, la truita de riu, els patés, l’escudella i carn d’olla, l’olla aranesa i el trinxat. Un ampli ventall de delícies que es poden degustar en una gran varietat de fires i mostres durant tot l’any.
Els qui tenen el paladar entrenat per als aromes sabran valorar la qualitat i personalitat d’un vi de la DO Costers del Segre. Aquesta denominació d’origen està formada per set territoris situats al llarg de la conca del riu Segre i el Pirineu. Aquesta regió vinícola té una tradició d’anys a l’esquena que marida amb la innovació per aconseguir un producte sostenible de primer nivell. És habitual que els restaurants i bars del Pirineu lleidatà ofereixin i promocionin vins d’aquestes terres.
Admiració de la natura silvestre
Un altre dels principals valors del Pirineu és la seva fauna. A la primavera és habitual veure amants de la natura en alguns espais clau d’aquests territoris, sobretot la Val d’Aran, per veure i fotografiar ossos que surten de les coves després d’hivernar durant mesos. També és propi d’aquestes altures que els aficionats a l’ornitologia facin rutes per la muntanya per observar una infinitat d’aus, entre les quals espècies tan atractives com el trencalòs, el voltor comú, el voltor negre, l’aufrany, el trencapinyes o la llucareta. D’altra banda, la brama del cérvol és un altre dels espectacles que atrauen més curiosos al Pirineu lleidatà. Típic de la tardor, aquest càntic animal és el reclam dels mascles davant un grup de femelles per reproduir-se.
Una altra observació destacable al Pirineu és la de les estrelles. El Parc Astronòmic Montsec, situat als afores d’Àger, al Prepirineu entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà, és un dels millors miradors per veure els astres i el cel nocturn. I és que la serra del Montsec està reconeguda per la Fundació Starlight com un dels indrets del món amb unes condicions excepcionals per a l’observació astronòmica, per la seva meteorologia i la baixa contaminació lumínica. També el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, un dels espais naturals protegits més ben conservats del sud d’Europa, ostenta la mateixa certificació de Destinació Turística i Reserva Starlight. Altres indrets per als amants de les constel·lacions i l’univers són els miradors astronòmics d’Espot, Vilaller i la Vall de Boí.
Els valors naturals i l’etnologia pirinenca són tot un orgull per a la seva societat. Així ho mostren a través d’una cinquantena de museus repartits per les comarques. El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és l’espai natural més important de la geografia catalana i té espais didàctics per divulgar la seva riquesa natural. Hi ha dos museus que ens parlen de la tradició fluvial de navegar pels rius dels raiers: el de Coll de Nargó, a l’Alt Urgell, i el de la Pobla de Segur, al Pallars Jussà. O fins i tot per als amants de la fauna, el Museu de les Papallones de Catalunya, al Pallars Sobirà, els semblarà un espai magnífic.
Al Pallars Sobirà destaquen la Casa de l’Os Bru dels Pirineus, situada a Isil, i l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, a Esterri, que mostra com era la casa típica pallaresa. A Solsona, s’ubica el Museu Diocesà, que custodia una valuosa col·lecció d’arqueologia i art sacre. I a la Cerdanya, a Bellver de Cerdanya, es pot visitar a l’antic sequer, l’equipament industrial destinat a l’assecatge de pinyes pràcticament únic a l’estat, ha reobert les seves portes com a espai cultural amb el Museu del Bosc. L’espai museístic estrella de la Val d’Aran és l’ecomuseu Çò de Joanchiquet, al poble de Vilamòs, ja que reflecteix com vivien els aranesos abans de l’arribada de l’electricitat o del turisme. Al poble d’Unha hi destaca el Musèu dera Nhèu, per conèixer la importància de la neu com a or blanc.
Pobles de conte
Malgrat el despoblament que s’ha viscut les darreres dècades als espais de muntanya, els pobles del Pirineu han sabut mantenir el seu caràcter rural, com a manera de vida i atractiu per a visitants. La majoria de municipis no superen el miler d’habitants i caminar per ells és la millor manera de tastar la seva història.
L’essència del romànic es respira al llarg de l’Alta Ribagorça, però Taüll té un significat especial, ja que va ser el primer nucli a ser catalogat com a ‘Poble amb Encant’ per l’Agència Catalana de Turisme. A la Val d’Aran, també hi trobem amb la mateixa certificació el poble d’Arties. Un altre dels pobles més visitants de la Val d’Aran és Bagergue, considerat un dels pobles més bonics del Pirineu català i de tota Catalunya. amb construccions noves que conserven l’essència local i es combinen amb cases més antigues, i a la part més baixa de la vall, Canejan i Bausen són un exemple de la vida d’abans amb la pedra com a protagonista. Farrera es troba al Pallars Sobirà i a través de les seves esglésies i cases desprèn una aroma tradicional.
Al Pallars Jussà, l’aigua és protagonista tant a Llimiana, situat al damunt d’un turó, amb el pantà de Terradets de fons, com a Salàs de Pallars, amb l’embassament de Sant Antoni. A l’Alt Urgell, Os de Civís es troba a tocar d’Andorra i té un encant únic, així com altres petits nuclis plens d’encís i vistes edèniques: Aristot, Ansovell i Bescaran. A la Cerdanya lleidatana, el paisatge d’alta muntanya adquireix un significat especial a Bellver de Cerdanya i Prullans. El Port del Comte i el pantà de la Llosa del Cavall formen l’entorn natural de Sant Llorenç de Morunys, al Solsonès, on també hi ha l’antic poble de Riner, amb deu cases abandonades a la vora del riu Negre i una torre medieval del segle XII, de setze metres d’alçària.
La gent del Pirineu ha sabut treure partit a la muntanya a través de les seves tradicions i forma de viure. Un territori que manté el seu caràcter a través dels seus pobles i entorn natural. Es tracta d’una societat que conviu amb el fred de l’hivern i la calidesa de l’estiu. Tot per crear un teixit potent de serveis i oci envers la neu, els paisatges i camins per esdevenir muntanyes de referència.
