Amb la col·laboració de

El passatge de Permanyer, un oasi britànic al rovell de l’Eixample

Recorrem les petites i grans històries de Barcelona, de la mà de la historiadora i guia cultural Mireia Pons

Hi ha un passatge al bell mig de l’Eixample, entre Roger de Llúria i Pau Claris i entre Diputació i Consell de Cent, que enamora a tot aquell passejant que s’hi acosta. Fou plantificat com a passatge d’ús privat amb casetes d’estil londinenc i s’ha convertit en un petit oasi enmig d’un barri ocupat pels automòbils.

Diuen que Barcelona té pràcticament 400 passatges, antics carrers que han subsistit d’abans de la construcció de l’Eixample, carrerons dels antics pobles del pla de Barcelona, petites zones amb casetes de veïns o passadissos que creuaven fàbriques, com el que coneixerem.

El cas que ens ocupa representa una altra casuística. En aquest solar, els propietaris van trencar amb l’esperit de l’Eixample, que preveia una quadrícula pensada perquè tots els seus edificis rebessin la llum del sol, amb immobles d’un màxim de quatre pisos, els interiors enjardinats i illes amb només dos o màxim tres laterals construïts. L’objectiu era que el centre fos lliure per afavorir una major ventilació de la ciutat i una major vegetació.

L’Eixample es construïa en contraposició d’un barri antic en què els carrerons estrets, el creixement dels edificis en alçada i en amplada i la proliferació de ponts i passatges per aprofitar el màxim l’espai, havia convertit la ciutat en una zona on la llum del sol entrava en poques ocasions i l’aire esdevenia pràcticament irrespirable, un fet que provocava la propagació d’epidèmies.

El passatge de Permanyer fou construït el 1864, dissenyat per Jeroni Granell, fou el primer cas de mutilació del pla Cerdà, però no en seria l’últim. Ben aviat es van anar tancant els interiors d’illa íntegrament i aquests no van ser ocupats per jardins sinó per magatzems, tallers o habitatges i l’alçada dels edificis va anar pujant progressivament.

La proliferació de passatges permetia a aquells propietaris que no tenien el solar en la seva totalitat, aprofitar el terreny i fer petites casetes unifamiliars amb jardí davant i així tenir més actius per augmentar els seus ingressos gràcies al lloguer.

Als números 9 i 14 del passatge hi van viure Apel·les Mestres i la Laura, la seva dona. L’artista va patir agorafòbia durant 14 anys de la seva vida, sense sortir de casa, rebia els grans artistes del moment en aquest indret. L’espai més especial de la casa diuen que era el seu jardí on cultivava la seva planta preferida, les hortènsies i en va aconseguir tenir de molt grans, era conegut amb el sobrenom del Rei de les Hortènsies.

Apel·les Mestres era fill de l’arquitecte Josep Oriol Mestres, va destacar com a dibuixant, músic, dramaturg i poeta i va morir el 19 de juliol de 1936, de matinada, just quan començava a Barcelona el cop d’estat que ara fa 85 anys que va provocar l’inici de la Guerra Civil i de la qual es convertiria en un protagonista passiu. El cop d’estat va fer que la seva mort passés pràcticament desapercebuda, el dia següent les informacions anaven destinades a uns altres protagonistes.

El passatge de Permanyer fou construït l’any 1864 MIREIA PONS

Però temps després, part d’un dels seus versos es convertiria en un emblema per als defensors de la Segona República. El lema “No passaran” provenia de la Primera Guerra Mundial, però a Catalunya es va popularitzar a partir d’una poesia que Apel·les Mestres havia escrit el 1915 com a protesta per la invasió de Bèlgica durant aquest conflicte, i que avui en dia encara és un símbol de resistència.

La cançó dels invaditsNo passareu! I si passeu,
serà damunt d’un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

A sang i a foch avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per’xò cantem: ”Per més que feu,
no passareu!”

Apel·les Mestres (1854-193
6)

Comentaris

    Isabel 18/07/2021 2:37 pm
    Creo que Mireia Pons, se tendría que documentar mejor sobre el Pasaje Permanyer. No pudo ser construido en 1964 si en el vivió Apel.les Mestre que según el artículo dice que murió en 1936. Y la casa no era en el número 9, pues hay una placa conmemorativa en la casa que él vivió y no sabría decir en este momento si es en el número 14. Gracias por rectificar los datos para no crear confusiones. .l

Nou comentari