Quan Barcelona es va situar al mapa mundi dels esdeveniments internacionals
Amb la col·laboració de

El 9 de desembre de 1888 es va clausurar l’Exposició Universal de Barcelona. Havia estat oberta al públic durant 8 mesos i, segons algunes fonts, havia acollit dos milions de visitants. D’altres parlen de 400.000, però en tot cas, un gran esdeveniment que va donar impuls a una ciutat en ple procés d’industrialització.

El 1851 s’havia celebrat la primera Exposició Universal a Londres i el 1855 a París, amb l’objectiu de donar visibilitat als avenços tecnològics i científics del moment. Eugenio Serrano de Casanova, un home d’origen gallec que va participar a les guerres carlines, s’havia instal·lat a París i havia assistit a diverses exposicions. Va descobrir la importància que aquests esdeveniments tenien per a les ciutats i també per a l’atracció de turistes. Posteriorment es va convertir en el comissari regi d’Exposicions arreu del món en representació d’Espanya, fins que va considerar que al seu país també se n’havia de celebrar una.

Va escollir la ciutat de Barcelona, no només per ser la més avançada a nivell industrial de tot l’Estat, sinó també perquè era en un indret estratègic per atreure visitants d’arreu d’Europa. Així doncs, l’any 1885 presentava el projecte a l’Ajuntament, presidit per Francesc de Paula Rius i Taulet, i van signar un conveni pel qual Serrano s’encarregaria d’organitzar l’esdeveniment en un espai – cedit per la ciutat durant el període d’exhibició– i en costejaria totes les despeses. Bé, potser totes no, perquè no està clar si l’Ajuntament va aportar subvencions.

Pont cap a la Secció Marítima

La data prevista per a la inauguració era el setembre de 1887, però quan s’acostava la data, es va posar de manifest que les instal·lacions no avançaven a prou bon ritme. Així que Rius i Taulet, veient el rèdit que en podria treure i l’estat d’endarreriment de la construcció, va retirar la llicència a Serrano, a la vista que no tenia prou pressupost per continuar, i es va posar personalment al capdavant de l’obra.

Va constituir el Comitè dels vuit, amb personalitats tant reconegudes com Elies Rogent, Manuel Girona, Claudi López o Carles Pirozzini –la seva mà dreta– i  un patronat format per les famílies més influents del moment, com els Batlló, els Güell o els Muntadas. I no solament va aconseguir facilitats per part del Ministeri de guerra per acabar d’enderrocar alguns dels edificis militars que encara subsistien, sinó que també va rebre una subvenció milionària per part de l’Estat.

Josep Fontserè, que des de 1873 s’havia encarregat de l’adequació del parc de la Ciutadella com a nou pulmó verd i espai científic, va ser destituït i Elies Rogent es va posar al capdavant del projecte. Es va iniciar la construcció de nombrosos pavellons per acollir els països convidats, que s’havien de situar per tota la Ciutadella i els voltants. Edificis, molts d’ells efímers, construïts amb material barat, per ser enderrocats al cap de pocs mesos.

Finalment, tot i no tenir tots els edificis acabats, el dia 8 d’abril de 1888 s’obria l’Exposició i el dia 20 de maig quedava inaugurada oficialment, amb la presència d’altes personalitats, com la regent Maria Cristina i els seus fills, el president del Consell de ministres i l’alcalde de Barcelona.

La ciutat s’havia engalanat per a l’ocasió, els carrers principals s’havien electrificat, s’havien urbanitzat el front marítim i el moll de la Fusta i s’havia construït l’estàtua dedicada a Cristòfol Colom. Molts comerços van pintar les seves façanes i van renovar rètols. I es va construir el Gran Hotel Internacional, dissenyat per Lluís Domènech i Montaner i aixecat en només 53 dies, just davant del mar, que permetia acollir 2.000 visitants cada nit i oferir-los els serveis més luxosos.

L’exposició també va suposar una embranzida per a la urbanització de molts solars de l’Eixample, que només feia trenta anys que havia estat dissenyada. Però alhora va dur problemes: algunes personalitats, liderades per Valentí Almirall, s’hi van mostrar contràries en considerar que Espanya no estava a l’alçada d’organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques; estava massa endarrerida a escala industrial i no tenia la capacitat per mostrar res a les altres nacions convidades.

A més, ho consideraven l’evidència del pacte de la burgesia catalana amb la monarquia centralista que, al seu parer, actuava de manera perjudicial per als interessos de Catalunya. Els obrers, que van haver de treballar dia i nit per aconseguir que tot estigués a punt el dia de la inauguració, van organitzar una vaga i manifestacions a finals del mes de desembre de 1887 per aconseguir millores laborals. 

Gran Hotel Internacional. Imatge apareguda a premsa

Dins el parc, els pavellons dissenyats pels arquitectes més prestigiosos del moment, acollien visitants d’arreu. El pavelló de la indústria presentava expositors locals i estrangers en un edifici en forma de ventall que comunicava amb un pont que travessava la via fèrria i anava fins la secció marítima, davant el mar. El pavelló de les Belles Arts, a l’actual passeig de Sant Joan, el pavelló de Pau Audouard, que es va convertir en el fotògraf oficial de l’exposició, els palaus de les Ciències i el de l’Agricultura, el de Colònies i Duanes o el cafè-restaurant dels Castell dels Tres Dragons, on es van celebrar banquets i esdeveniments a partir de l’agost, tot i que Domènech i Montaner no havia acabat els últims detalls. Els edificis fets per a l’ocasió convivien amb d’altres ja projectats per Josep Fontserè, com l’hivernacle, l’umbracle, el museu Martorell o la gran cascada, on va tenir implicació un jove Antoni Gaudí.

Els visitants podien veure les exposicions de tots els països participants i gaudir d’espais de refrigeri, com la barraca de l’orxateria valenciana i diversos bars de begudes, com el quiosc egipci. També podien gaudir d’espectacles, com la font màgica, un globus captiu, que s’alçava per donar una perspectiva aèria de la ciutat, muntanyes russes i concerts, aplecs musicals i lectures poètiques, entre molts altres actes culturals.

Finalment, tot i que la despesa econòmica va duplicar el pressupost inicial, l’Exposició va ser considerada un èxit i una manera de situar Barcelona al món que es tornaria a utilitzar en ocasions posteriors. El seu promotor, l’alcalde Rius i Taulet, va morir dos anys després i se’l va homenatjar amb una escultura davant la porta principal del parc. En canvi el seu ideòleg, Eugenio Serrano, va quedar en l’oblit entre els barcelonins.

Avui en dia, alguns dels edificis que restaren dempeus, continuen en una espera eterna de rehabilitació.

Nou comentari