Centenars d’andreuencs s’han desplaçat aquesta tarda el Nou Sardenya per veure el seu equip guanyar el Torneig d’Històrics. No és, però, el primer cop que una marea quadribarrada acapara l’atenció als estadis o els carrers. De fet, aquesta imatge s’ha tornat bastant habitual. Fa un mes era la plaça d’Orfila la que, plena de gom a gom, celebrava eufòrica l’ascens del Sant Andreu. L’equip jugarà la pròxima temporada a la quarta categoria del futbol espanyol. No és una categoria gaire glamurosa –els equips històrics i de grans ciutats encara juguen més amunt–, però tant se val, perquè el Sant Andreu per fi tenia alguna cosa a celebrar. I és que l’equip ha fet història aquest any dins i fora del terreny de joc. A la gespa, aconseguint una fita que s’esperava des de fa quinze anys; a la grada, aconseguint arribar als 2.600 socis.
La febre pel Sant Andreu ha arribat a un centenar de municipis de tot Catalunya. Encara més, el portaveu del club, Gerard Álvarez, assegura al TOT Barcelona que han rebut altes “de tota Barcelona, d’Olot, la Xina, Dinamarca…” i considera que tot plegat pot servir “com l’impuls que necessiten molts equips modestos del país”. Més enllà de l’expansió nacional, el que és evident és que el club s’ha erigit en els darrers anys en l’emblema de tot Sant Andreu. El seu escut llueix als balcons d’algunes cases, compta amb una afició coneguda a molts pobles de Catalunya i, el que sembla més important, dona veu a aquella minoria que encara avui vol reivindicar la singularitat de l’antic poble de Sant Andreu del Palomar.
Sense dubtes, el Sant Andreu ha aconseguit captar aquesta singularitat. No només pel boom de socis que està vivint, sinó perquè és conscient que cada detall compta. L’any 2003 va incorporar els colors de la bandera del barri a l’escut. Va ser, de fet, el pas previ a altres iniciatives que l’han apropat de forma progressiva a la gent. Els colors de la senyera que llueix a la primera equipació són intocables, però fa anys que la segona samarreta també està inspirada en l’antic poble. Una tradició que es tornarà a repetir la temporada vinent, tal com va explicar el mateix club a Twitter: “Portarà dos dels colors representatius de la bandera de Sant Andreu de Palomar, el poble on l’any 1909 va néixer la tradició futbolística que ha enamorat generació rere generació als quadribarrats”. Poble, tradició i Sant Andreu; tres conceptes que el club repeteix i pregona amb orgull.
L’equip del poble
Qui millor representa què significa el Sant Andreu per al seu barri és el president de l’associació de veïns, Miquel Ruiz. “No soc gaire futbolero, però gaudeixo del meu poble, que és Sant Andreu de Palomar, i de les coses bones que li passen”, diu al TOT. L’activista veïnal, a més, assegura que molts nens juguen a les categories inferiors de l’equip i que el Sant Andreu és capaç de competir amb el Barça o l’Espanyol… en les converses de bar. En Miquel no és l’únic andreuenc que s’atreveix amb un diagnòstic del perquè de tanta afició. L’Oriol Puig fa 25 anys que n’és soci i actualment forma part d’una desena de voluntaris que acudeixen a la crida del club quan és necessari. “Potser hi ha partits que hi ha poques persones al camp, però després passeges per la rambla de Fabra i Puig i tothom et pregunta com han quedat”, comenta l’aficionat.
En Jordi Petit és historiador, president del Centre d’Estudis Ignasi Iglesias i coneix com ningú la història del futbol a Sant Andreu. No només perquè n’està fent un estudi, sinó perquè ha sigut directiu del Sant Andreu en dues etapes diferents. L’historiador creu que el “sentiment de poble” ha renascut en els últims anys, coincidint amb el centenari de l’annexió forçada del 1897. Però això no és tot. Petit creu que, tal com també passa en altres barris de la ciutat, “el fet que les decisions de l’Ajuntament afectin gairebé sempre al centre fa que molta gent se senti apartada”. A més, manté que els nous veïns ràpidament s’afegeixen al mantra d’“això no és com Barcelona”.
Amb aquest context present, l’historiador afegeix una dada no menys important per entendre el boom de socis. “Més que incentivar aquest sentiment de pertinença, el que ha sabut fer el club és fer-se’l seu i reivindicar-se com emblema i orgull del poble”, apunta Petit, comparant tot plegat amb un altre cas encara més conegut: “El Barça va arribar un punt que va fer el mateix; va aprofitar que portava el nom de la ciutat per reivindicar-se com el seu club, i els equips amb altres noms van perdre volada”.
La comunió, fruit d’un llarg treball
Si el Sant Andreu ara ocupa portades pel seu èxit social, fa uns anys ho feia gràcies a Joan Gaspar. L’expresident de Barça va comprar el club anys després del seu pas pel Camp Nou i va engalanar-lo amb una pluja de diners que mai més s’ha tornat a veure al Narcís Sala. Diuen les males llengües que, per formar part de la Federació Espanyola, ajuda el fet d’estar vinculat a un club. Sigui com sigui, la bonança econòmica contrastava amb l’arrelament del Sant Andreu al barri. “Amb Gaspar hi havia més diners, però el club no tenia la força social que té ara”, explica l’Oriol Jové.
Amb tot, el final de la presidència de famós empresari va servir per intentar apropar-se als comerciants, una tasca força complicada, tal com recorda en Jordi Petit. “Tu anaves a parlar amb ells i no tenien ganes de col·laborar. Amb la crisi dels anys 80 i 90, el club els havia demanat ajuda, prometent-los coses que mai es complien, així que estaven tips”, explica l’exdirectiu. Ara la situació és ben diferent. Pràcticament tots els negocis de l’eix comercial permeten que es publiciti els partits amb cartells a les seves vitrines i la relació és molt fluida.
L’èxit social del Sant Andreu tampoc s’entendria sense els seus grups d’animació. Primer van ser els Andreuencs, un grup d’animació de finals dels 90, i després van aparèixer els Desperdicis, la penya actual que engalana l’estadi els dies importants i mobilitza la gent jove del barri per anar-hi. Aquest és, per a Jordi Petit, una de les principals claus de l’èxit. “Vas a camps contraris i resulta que tu sembles l’equip local. I a més, a la grada tothom es coneix i, per si no fos prou, pots parlar amb els futbolistes. Això ha generat un efecte crida molt fort de gent jove”, detalla Petit. Paral·lelament, aquesta vinculació emocional s’ha emfatitzat, segons l’historiador, gràcies al fet que el Sant Andreu és un club “obrer i català”. Dos qualificatius que el defineixen força bé, però que no estan a la par. “Aquí hi ha gent del Barça, l’Espanyol o el Madrid, però tots comparteixen el Sant Andreu. Potser al de Madrid les quatre barres no li diuen res, però sí que sigui un equip obrer”, opina Petit.
El repte, mantenir-se dalt de l’onada
No és el primer boom social que viu el Sant Andreu. Els més nostàlgics encara recorden quan el Narcís Sala rebia equips andalusos o gallecs. També quan el club va estar a punt de pujar a segona divisió, però una fatídica tanda de penals a Ponferrada va barrar el somni. Però alhora també es recorda el camí de pedres que han viscut els quadribarrats fins a arribar a la situació actual. Així ho fa saber en Jordi Petit, que a la seva memòria guarda un mínim de tres ocasions en què el Sant Andreu ha estat a punt de desaparèixer: als anys 80, a finals dels 90 i, de nou, a principis dels 2000. I encara pitjor és el record que va deixar una empresa estrangera, liderada per Dinorah Santa Ana, que va comprar el club fa un parell de dècades per desarrelar-lo del barri i de la seva afició.
Els temps més negres semblen haver passat, i els gestors actuals, veïns tots ells de Sant Andreu, saben que el camí fa baixada. Però cal una bona gestió i no oblidar qui ha demostrat ser el motor del club. I a sobre, amb l’afegit de jugar la pròxima temporada en una categoria més complicada esportivament i més cara econòmicament. Dins del club són conscients que, per història, el Sant Andreu “ha de tenir una bona massa social” i, de fet, defensen que “ja tocava després de quinze anys sense viure un ascens”. El Sant Andreu torna a representar els seus veïns, i els veïns semblen disposats a trampejar quantes tempestes siguin necessàries per no haver d’esperar quinze anys més per tornar a omplir la plaça d’Orfila de samarretes quadribarrades.
