La història ha deixat desenes de punts d’inflexió. El més comú, el naixement de jesús, que marca els anys del nostre calendari. Els més grans també diferencien entre abans o després de la Guerra Civil. I pràcticament tots separem entre l’abans o després de l’esclat de la pandèmia de la Covid-19. Com aquestes, hi ha altres dates que, tot i no estar gaire presents en les converses del dia a dia, també han marcat punts d’inflexió. En el cas de Barcelona, l’enderrocament de les muralles n’és un.
A mitjans del segle XIX, la capital catalana inicia un moviment expansionista que acabarà amb l’annexió de sis pobles: Gràcia, Sants, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, les Corts i Sant Gervasi. Més tard vindrien Horta i Sarrià. Una fita històrica per a Barcelona que ara es recull al llibre 125 anys annexionats, perspectiva històrica de les annexions dels pobles del Pla de Barcelona, una recerca elaborada per una quinzena d’entitats barcelonines que demanen que es reconegui el llegat “dels pobles annexionats”. L’arqueòleg i president del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, Jordi Petit, és clar: “Ja no demanem la independència de cap municipi”, però assegura que cal “explicar i conèixer aquest passat”.
L’amenaça del Pla Cerdà
Durant la segona meitat del segle XIX, Barcelona viu immersa en el boom industrial, una expansió demogràfica sense precedents i l’impuls de les carreteres, el ferrocarril o el port. Un creixement important, però insuficient. La capital catalana avança a molta distància –en tots els aspectes– d’una Madrid imperial que es multiplica a passos agegantats. I no es vol permetre. Jordi Petit explica que “Barcelona també volia ser gran i veu en el Pla Cerdà una via per fer-ho”. Un pla que obre una carpeta expansionista que generarà una nova batalla entre Barcelona i la metròpoli, amb Madrid com a àrbitre.
“El nou Eixample topava amb les poblacions veïnes, la majoria de les quals no volien perdre la seva autonomia”, escriu l’historiador andreuenc Pau Vinyes al llibre. Barcelona al·legava que la continuïtat urbana era “un fet consumat o a punt de consumar-se” des d’un punt de vista “d’edificabilitat i de la vida social”. És a dir, que en un tres i no res, deien els de la capital, el Pla Cerdà arribaria als pobles del voltant. L’argumentari no acaba aquí. La capital catalana també assegurava que amb l’annexió totes les poblacions podrien gaudir de “nou projectes” i de la “despesa de la ciutat”.
Barcelona tenia part de raó, però també amagava alguns arguments. “No és el mateix tenir una fàbrica dins de la ciutat que fora”, diu Jordi Petit, que alhora explica que la capital “va haver de situar grans projectes com l’Hospital Clínic o el cementiri nou a Gràcia o Sant Martí de Provençals”. L’objectiu de Barcelona era tant ambiciós com complicat. Depenien del dictamen d’un govern situat a Madrid que desconeixia el que estava passavant. “I Madrid ens va ajudar”, fa broma l’historiador andreuenc. En aquella època, la capital de l’Estat tem que Barcelona pugui destronar-la en superfície i població, i per això impedeix les annexions un cop rere un altre.
Els pobles es rebel·len
L’any 1879, l’Ajuntament de Barcelona inicia de nou l’intent per annexionar els pobles del voltant. Els cants de sirena arriben a Madrid, que fins i tot, ara sí, considera seriosament la proposta. Però una protesta inesperada dels municipis metropolitans a Madrid torna a frenar les aspiracions dels polítics barcelonins. Tal com recullen els escrits de l’època, els pobles preferien mancomunar serveis abans que centralitzar-los a Barcelona. Així ho recull un text del mossèn de Sant Andreu, Joan Clapés i Corbera, que recorda que la Llei municipal de 1877 “recomana la formació d’associacions i comunitats entre ajuntaments diversos”.
El diari El Faro Andresnese afegia més arguments a la causa: “L’agregació seria de fatals conseqüències per a la immensa majora de jornalers. […] Suposaria la pèrdua pel que fa al desenvolupament intel·lectual, la gestió de la policia urbana, de l’enllumenat públic, la neteja de l’espai públic, la higiene…”. Tots ells posaven d’exemple el mal estat de la Barceloneta o Hostafrancs, annexionats pocs anys abans. A més, un sentiment d’injustícia s’apoderava dels pobles, que veien com la capital s’endeutava molt i no estaven disposats a pagar les seves despeses.
La Guerra de Cuba, el gran punt d’inflexió
La batalla perdura fins al 1888, moment en què Barcelona acull la seva primera gran Exposició Universal i s’oblida de l’annexió. Però només momentàniament. Tan sols un any després, ho tornarà a intentar. I ara, amb més èxit. A finals del segle XIX, comencen a aparèixer les primeres esquerdes als municipis veïns. “És important saber que cada poble tenia la seva manera de lluitar”, diu Petit. A Sant Andreu, s’organitzen mítings, i a Sant Martí de Provençals, per exemple, es recollien firmes.
En aquest context l’imperi espanyol entra en guerra per les colònies americanes. Un fet que provoca un endeutament inèdit i obliga el govern a elevar els impostos de consum a les ciutats. I Barcelona se n’aprofita. “Els regidors barcelonins consideren que la diferència d’impostos entre la capital i els pobles era tan alta que els feia perdre productivitat. Madrid demana diners, però Barcelona respon que la negativa a annexionar pobles ha jugat en contra de les seves arques“, explica Petit.
Així es forja una jugada mestra que acaba amb la resistència dels altres municipis. Per Nadal, expliquen els autors del llibre, “si Madrid acceptava l’agregació dels municipis, la recaptació augmentaria de forma considerable, sense demora”. Dit i fet. El 20 d’abril de 1897, un reial decret firmat per la reina regent Maria Cristina donava pas a la nova Barcelona, que ajudarà a finançar la guerra; Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi de Cassoles, Sants, Les Corts i Sant Andreu perden d’un dia per l’altre la seva autonomia.
Quin futur té Barcelona?
Durant uns quants anys, Barcelona supera Madrid en nombre d’habitants. De fet, fins al 1939 aproximadament. Acabada la Gerra Civil, Madrid annexiona 13 municipis del seu voltant, capta la nova onada migratòria que hi ha a l’Estat i s’esdevé en el gegant que és avui en dia. D’entrada, sembla que l’expansió de Barcelona ja no té més reconegut. Ara bé, és ingenu pensar que podria annexionar més municipis en un futur? Què hauria passat si Barcelona fos capital d’Estat? D’això tracta aquest llibre històric que honora el passat, de vegades poc conegut, d’aquells pobles que un decret els va transformar en barris.
