“No demanem privilegis, demanem dignitat”. Amb aquesta frase, la Unió Esportiva Sants, nascuda el 26 d’abril de 1922, ha decidit deixar enrere anys de resignació i denunciar públicament el que considera un abandonament institucional crònic. El moment no és casual: arriba en plena polèmica per les inversions accelerades al CE Europa i a la UE Sant Andreu, dos clubs que en pocs mesos han vist com les administracions facilitaven millores clau com la instal·lació de gespa natural o nous espais d’entrenament per permetre als equips ascendir de categoria.
El cas més paradigmàtic és el de l’Europa. Després del seu ascens a Primera RFEF, el club de Gràcia ha aconseguit en només un any adaptar el Nou Sardenya a les exigències de la categoria i disposar de camps d’entrenament a Llars Mundet. El Sant Andreu també ha entrat en aquesta dinàmica d’inversions i adequacions després de dies de pressió social. Mentestant, la UE Sants, un club centenari de la ciutat, fa quinze anys que juga en un camp aliè fora del barri, i 67 anys que va perdre el seu camp a Sants.
Un exili de més de 60 anys
Per entendre la indignació del club verd-i-blanc cal mirar enrere. La UE Sants és una de les entitats històriques del futbol barceloní. Però la seva trajectòria està marcada per un fet excepcional: fa més de sis dècades que no té camp propi. Tot va començar el 1964, quan el seu estadi del carrer Galileu va ser enderrocat per un projecte urbanístic. Aquell moment va iniciar un llarg periple que encara no s’ha acabat. El club va anar encadenant camps provisionals —des de Sarrià fins a instal·lacions precàries construïdes sobre antics abocadors— en un autèntic “èxode permanent”.
Durant anys, semblava que la situació s’havia estabilitzat a la Magòria, al cor del barri. Però el 2009 també va desaparèixer aquest camp. Des de llavors, el Sants no ha tornat a jugar a casa seva. Avui, el primer equip competeix a la Zona Franca. Lluny del barri.
Un club de barri… fora del barri
El desarrelament ha tingut conseqüències. El fet de no jugar a Sants ha erosionat la base social del club: menys socis, menys assistència i una ruptura en la transmissió generacional de l’afició. Una anomalia difícil d’explicar en una ciutat que reivindica el model de proximitat i el teixit esportiu local. La denúncia actual, que el club ha fet a través de les xarxes socials, no es basa només en la història, sinó també en el present. El Sants assegura haver enviat més de 50 correus a l’Institut Barcelona Esports i a la Conselleria sense obtenir resposta. També ha mantingut cinc reunions institucionals que han acabat, segons expliquen, amb un mateix missatge: les solucions que s’han aplicat a altres clubs “són inviables” en el seu cas. La comparativa és inevitable i alimenta la sensació de greuge: “El problema no és que s’ajudi altres clubs, sinó que a nosaltres se’ns ignora”, insisteixen.
“Sants està fora del mapa?”
El club interpel·la directament els responsables del districte de Sants-Montjuïc i denuncia anys de “silenci i indiferència”. Però la reivindicació va més enllà d’un equipament esportiu. El que reclama la UE Sants és recuperar el seu lloc al barri i, amb ell, la seva funció social. Defensa un model de futbol popular, arrelat i accessible, però adverteix que sense infraestructures dignes aquest model està en risc
Després d’anys d’acceptar una situació que ells mateixos definien com un “exili”, el club ha optat per canviar d’estratègia. “Si les institucions no escolten, ho farem nosaltres més fort”, afirmen. La coincidència amb la pluja d’inversions a Europa i Sant Andreu ha situat el focus sobre un cas que feia massa temps que quedava fora del relat oficial de la ciutat esportiva. Ara, la UE Sants vol convertir la seva història en un símbol de desigualtat.
