Vigilant el cel de Barcelona cada dia des de fa més d’un segle

Alfons Puertas és un dels sis meteoròlegs de l’Observatori Fabra, a qui es confia la missió històrica de documentar el temps a la ciutat, com es fa sense interrupció des de 1914

Alfons Puertas enfoca amb la càmera i immortalitza l’ordit de núvols desencaixats que penja sobre Barcelona en un matí agradable d’estiu, abans que la calor mossegui. “Són altocúmulus stratiformis perlucidus”, identifica. “No estan soldats i el cel es veu entre ells. Si no tenen forats, no són perlucidus, sinó translucidus”, distigeix des de la terrassa de l’Observatori Fabra, l’ull que s’obre al Tibidabo per escrutar un firmament de proporcions panoràmiques, amb la ciutat desplegada sencera a sota, que es copsa a simple vista més enllà dels seus límits. “És difícil tenir un cel completament serè quan resulta tan extens des d’un lloc amb bona visibilitat com aquest. Els núvols ens donen força feina”, admet mentre els fita, encarregat de reconèixer-los diversos cops al dia, contrastar amb altres experts i amb fons internacionals i classificar-los. “Hi ha dotzenes de núvols! Parlem de gèneres, varietats, espècies i particularitats suplementàries. Les combinacions possibles són moltes i, a més, hi ha la lluminositat: si està il·luminat des de dalt, de cantó, des de baix…”, il·lustra.

Puertas és membre de l’equip de sis meteoròlegs a qui s’encomana una missió que traspua trascedència històrica: són hereus de vàries generacions de científics de l’Observatori Fabra que, com els d’ara, s’han anat rellevant dia rere dia per deixar constància del temps i dels fenòmens atmosfèrics a Barcelona, sense ni una sola interrupció des de 1914, el primer any amb balanç complet. Des d’aleshores, no hi ha hagut cap dia sense que algú no pugés al Fabra. Prenen nota de la temperatura, de la humitat, de la pressió atmosfèrica, de la insolació (amb un heliògraf, una lupa esfèrica que deixa un traç socarrimat en una cartolina per marcar les hores de sol), de la evaporació, de la direcció i la velocitat del vent…

No es concep a l’observatori deixar perdre cap jornada sense consignar resultats, alguns encara recollits en paper i amb instruments similars als de fa un segle, per ser fidels a la metodologia que els antecessors empraven. “Cada dia és el dia més important de la sèrie climàtica”, sentencia el meteoròleg. Menystenir-ho suposaria truncar la corrua de dades que custodien, valuosa perquè, recalca Puertas, “s’ha de mirar el passat” per examinar el clima, de tant interès ara, davant els embats violents de la natura i els pronòstics cada cop més alarmants sobre l’escalfament global: “Per això cal tenir una estadística molt detallada, molt regular i una feina observacional feta amb rigor durant dècades. Les fonts dels observatoris centenaris són bàsiques per a qualsevol estudi a escala mundial, i el Fabra és un d’ells“.

El meteoròleg Alfons Puertas, davant del telescopi de l'Observatori Fabra / Jordi Play
El meteoròleg Alfons Puertas, davant del telescopi de l’Observatori Fabra / Jordi Play

A l’observatori no s’ha deixat d’anotar quin temps feia a Barcelona ni tan sols durant la Guerra Civil, tampoc en els moments més crus del confinament per la pandèmia, quan els treballadors van ser declarats personal essencial. Tot i que aquell abril de reclusió va ser extraordinàriament plujós, el cel de la ciutat no va donar símptomes d’alterar-se pels estremiments que es vivien arran de terra. “Però es detectava molt de silenci, no hi era el soroll de fons que és continu a la ciutat. Era com si gairebé tots els dies fossin diumenge”, compara Puertas.

Precisió i canvi climàtic

La feina dels meteoròlegs del Fabra no consisteix en fer predicció, sinó en acreditar què passa amb precisió, per abastir de dades equips científics que estudien, per exemple, l’evolució del clima. Amb gairebé 20 anys d’experiència, Puertas no gosa proclamar que el temps a Barcelona hagi variat des d’aleshores. “És molt poc per fer apreciacions climàtiques. Sí que, a l’hora de fer els resums mensuals, amb certa freqüència es dona que els mesos més càlids es troben en els darrers 20 o 30 anys. Passa en totes les estacions de l’any. I quant a la sequera, som a la vora d’un dels períodes més secs en trams de sis mesos o d’un any”, comenta.

En aquest sentit, els mesos de juny més calurosos a Barcelona des de fa 107 anys es concentren tots en els últims 18. El d’enguany s’ha enfilat al quart lloc de la classificació, segons els registres de l’observatori.

“Ens avisa que s’està produint un canvi accelerat, el primer que s’observa que sigui tan ràpid”, analitza Puertas. “De canvis climàtics n’hi ha hagut molts en el passat, alguns fins i tot de major envergadura, però molt més lents. Aquí parlem d’uns 100 anys. És el primer cop que l’ésser humà ha canviat el clima i és difícil fer-ne predicció, perquè la contaminació dependrà de decisions polítiques i econòmiques que no estan clares quines seran i no sabem exactament com reaccionaran els boscos i els oceans, perquè no s’ha observat mai”, afegeix.   

Talaia privilegiada

Puertas es declara privilegiat d’exercir la seva vocació a l’Observatori Fabra, propietat de la Reial Acadèmia de Ciència i Arts de Barcelona. Fa l’efecte que cal que ell i els seus companys siguin guaites escrupolosos com notaris i abnegats com eremites per ajustar-se a l’ortodoxia invariable d’un temple aixecat per la fe en el coneixement i en la ciència a principis del segle XX, conservat per dins tal com es va construir, inclosos els dos telescopis centenaris, fascinants. El més gros -de vuit tones de pes- es feia servir per vigilar asteroides, cometes i impactes a la Terra i altres planetes fins que la contaminació lumínica el va fer jubilar com a sentinella, ara fa un parell d’anys.

“Vaig estudiar Física, una carrera molt teòrica, i aquesta feina és molt pràctica. Aplico coneixements que sé per afició, per consultar llibres i webs, però el que més m’ha ajudat a aprendre és estar en un lloc amb una vista espectacular i obligat a fer observacions cada dia”, evalua Puertas. A les xarxes socials ha trobat un aparador per difondre la seva tasca i la dels seus companys. Acumula centenars de likes a Instragram i a Facebook per les fotografies que publica de sortides de sol i de núvols que suren encavalcant-se sobre el perfil de la ciutat. Semblen una escenografia de l’Olimp, paisatges dignes de quadres romàntics.

Albada amb núvols alts tintats sobre Barcelona / Alfons Puertas
Albada amb núvols alts tintats sobre Barcelona / Alfons Puertas

“Intento que m’agradin, que tinguin una plasticitat i una composició, i que tinguin, sobretot, informació meteoròlogica rellevant”, assenyala Puertas, que es treu mèrits com a fotògraf. En tot cas, les seves instantànies contribueixen a divulgar la meteorologia i, alhora, són documents de valor científic. Ha publicat un llibre, Atles de núvols de l’Observatori Fabra, que recopila imatges preses des del capdamunt de Barcelona, algunes de les quals s’han incorporat a l’atles de l’Organització Meteorològica Mundial, l’obra de referència per distingir núvols. 

“Des de Barcelona se’n poden veure de tots els tipus. És qüestió de sumar temps, anys, constància i rigor”, constata Puertas, afortunat per haver fet del seu delit una professió. “Des que tinc records, m’agraden les tempestes i altres fenòmens. Abans de tenir un termòmetre vaig tenir una càmera i fotografiava les tempestes des de la finestra de casa”, confessa el meteòroleg, capaç d’allargar la jornada laboral en dies d’excepció per passar-se hores documentant un fenòmen atmosfèric extraordinari. Li va passar quan va quedar-se aïllat durant la nevada del 8 de març de 2010, l’última de grans dimensions en una ciutat massa poc acostumada a emblanquinar-se. “A la nit, quan va deixar de nevar i no bufava tant el vent, escoltava com anaven caient arbres pel pes de la neu”, rememora.

Un cumulus congestus planant sobre Barcelona / Alfons Puertas
Un cumulus congestus planant sobre Barcelona / Alfons Puertas

L’Observatori Fabra s’alça a 420 metres. L’altitud i que no s’interposin obstacles a la vista permeten ser testimoni de visions difícilment perceptibles al pla, com l’albirament de l’illa de Mallorca -s’anoten entre 30 i 40 a l’any, sobretot entre finals de la tardor i principis de primavera-, algunes mànegues mar endins i fenòmens lumínics com els halos solars, una anella lluminosa al voltant del sol. També, és clar, s’albira una boirina de contaminació de tant en tant. “Hi ha dies que veiem que s’acumula una capa que s’envermelleix per acció del sol, que l’oxida i fa que sigui més visible. Però hi ha gasos que no són visibles a la ciutat, ni tan sols per a nosaltres”, adverteix Puertas, baula d’una cadena que s’entrellaça des de fa més d’un segle al Tibidabo i que aspira a seguir allargant-se fins a l’infinit.

Més informació

Nou comentari