Vides paral·leles de dos joves migrants: d’una casa d’acollida a un cotxe abandonat

El Mohammed i l'Ilias exposen les mancances d'un sistema que angoixa els adolescents tant durant el viatge com a l'arribada a Barcelona

Els protagonistes d’aquesta història es diuen Mohammed i Ilias, però podrien dir-se Saïd, o Yousef, o Ibrahima, o Moussa. I tots dos tenen 19 anys, però en podrien tenir 24 o 22. Els noms i les edats varien, però el relat és homogeni. Expliquen un escenari continu de misèria i obstacles administratius. És el món dels joves migrants que arriben a Barcelona sense familiars i que, quan assoleixen la majoria d’edat, s’acaben veient irremeiablement empesos al carrer  —el mateix carrer que aquest últim mes ha vist com, en aquesta ciutat, almenys tres persones morien en plena onada de fred.

Les històries d’un i de l’altre, del Mohammed i l’Ilias, es creuen sovint i semblen la mateixa. I podrien ser-ho, si no fos per la constatació matutina que, actualment, un es desperta a un llit d’un pis de Gràcia i l’altre, als seients del darrere d’un cotxe abandonat a Santa Coloma de Gramenet. Al final, però, totes dues vivències exposen una mateixa realitat: la sensació que en qualsevol moment, fins i tot quan els astres s’alinien i els joves travessen una bona ratxa, el risc d’esfondrament imminent segueix allà.

Ara, en plena pandèmia, aquest risc s’ha multiplicat. Ahir mateix, el TOT Barcelona explicava com el coronavirus ha frenat el ritme de noves cases d’acollida a migrants. També han desaparegut activitats i recursos a l’abast d’aquest col·lectiu vulnerable. I és en aquest context que dos joves mostren, de manera transparent, el que implica ser una persona migrada sense cap familiar proper a la ciutat de Barcelona.

La loteria d’una casa d’acollida

La situació actual d’un d’ells, la del Mohammed Ahmed, representa l’excepció, la fortuna relativa d’uns pocs escollits que s’han trobat involucrats en processos d’acompanyament dignes. L’altre, l’Ilias, narra la norma, l’escenari de desemparament que molts dels seus companys troben a Catalunya quan superen la majoria d’edat.

“Jo sé que he tingut molta sort i estic immensament agraït, sobretot si penso en cadascun dels llocs que he trepitjat els últims anys”, diu el Mohammed. Sap que el pas per aquest pis de Gràcia amb una família normativa durarà uns pocs mesos, però no pot evitar celebrar les novetats. Els seus pares d’acollida l’han ajudat a apuntar-se a un club de ping-pong, comenta orgullós. També juga a dames i al dòmino. Estudia un curs d’hostaleria —perquè li agrada— i un de neteja —perquè és més fàcil aconseguir una feina, i ho necessita per renovar el NIE— i si té dubtes amb els deures, l’ajuden. També cuina plats africans per a la família. I fins i tot van anar uns dies de vacances a Sant Hilari Sacalm.

El miratge d’estabilitat que travessa ara mateix la vida del Mohammed, però, no té res a veure amb la seva mateixa vida dos anys enrere. Aquella, de fet, s’assembla molt a l’actual de l’Ilias. “No tinc cap prestació, ni cap sostre, ni em deixen treballar en lloc. Esclar que m’agradaria estar a una casa d’acollida, o tornar a l’hostal on vaig ser fa uns mesos. Allà era feliç perquè tenia una habitació i una tele. En tenia prou. Però tot es va enfonsar quan em van dir que me n’anés a Montgat. Allò era insuportable. Prefereixo el carrer a tornar-hi”, explica l’Ilias. Es refereix a una casa de colònies que l’Ajuntament de Barcelona va llogar per acollir uns 40 joves sense sostre arran del confinament. “Allà hi havia molts de problemes. És millor no parlar-ne”, resol.

Ara prefereix fer el viatge diari des d’un cotxe abandonat a Santa Coloma de Gramenet, on dorm, fins a l’Arc del Triomf, on menja. Allà hi ha el Centre de Dia Dar Chabab, que s’encarrega de cobrir les necessitats alimentàries de diversos joves sense recursos, a més de fer-ne un seguiment psicosocial. També reben seguiment sanitari de l’EAP Passeig de Sant Joan. Però tot plegat és insuficient. “Quan li demano a la Joana, la meva educadora social, quan podré anar a algun lloc, quan hi podré entrar, em parla de llistes d’espera. Tot sempre acaba a les llistes d’espera”, renega l’Ilias.

Ell també té passions, com el Mohammed. En compte de jugar amb pales de ping-pong o amb els fogons, ell somia amb fer beatbox i amb seguir la moda. “Aquestes coses les gaudeixo quan estic bé. Però ara fa molt de temps que no hi penso”, rondina.

Un camí amb cicatrius

El Mohammed i l’Ilias. El primer va néixer a Ghana, i l’altre, al Marroc, a la zona del Rif. Tots dos, però, guarden cicatrius del viatge que van haver d’emprendre. L’Ilias tenia 17 anys quan va estar-se a Melilla, a un centre absolutament massificat. Allà havia d’aguantar que, mentre dormia, els companys li posessin una bossa de plàstic als peus i hi apropessin un encenedor fins que la cremor el feia saltar. “Quan ets el nou, ho acceptes i esperes que passi”, expressa.

El Mohammed, per la seva part, no es treu del cap el viatge pel desert entre Níger i Líbia. Tenia 13 anys i uns lladres li van robar la roba, el beure i el menjar. “Aquelles setmanes al desert van ser desastroses. Mirava al meu amic i el veia molt apurat. Tot i així, ell em deixava les seves sabates perquè els lladres se’n van endur les meves. Féiem torns. Al final, quan vam arribar a Itàlia, vam confessar-nos: cap dels dos pensàvem que l’altre ho aconseguiria. Només ens ho vam dir quan ja estàvem a Europa”, recorda el noi.

Tot i l’estrès d’aquells dies, el Mohammed és capaç de reconstruir pam a pam cadascuna de les fases que el van acabar duent a Barcelona. Recorda les deportacions automàtiques cada vegada que intentava entrar a França —el retornaven a Itàlia, però al sud, no al nord, per complicar que hi tornés— i també les embarcacions que van sortir amb ells de la costa de Líbia i mai no van arribar. “El clima era molt dolent”, es limita a apuntar el jove.

Finalment, quan va arribar a territori francès —on li van tornar a robar el poc que li quedava— afrontava un últim escull. A l’hora d’agafar un autocar de l’empresa Flixbus per creuar la frontera a Catalunya li demanaven el passaport, i ell no en tenia. Així, després de diversos intents, va concloure que el millor era dir que ell baixaria a Perpinyà i un cop allà ja es buscaria la vida. El van deixar pujar. I quan l’autobús va arribar a Perpinyà, el Mohammed va activar la picaresca. Primer es va intentar fer l’adormit, però quan va veure que el revisor estava disposat a recórrer tot l’autobús demanant els passaport als passatgers va activar un pla B. “Quan es va apropar a mi, em vaig incorporar i vaig posar-me la mà a la butxaca del darrere del pantaló com per treure’l, com si fos el més normal. Només de veure el gest, al revisor ja li va semblar bé i va seguir la seva marxa. Quan l’autobús va arrencar, vaig tenir ganes de cridar. Però el següent que recordo és arribar a Barcelona, a l’Estació del Nord”.

Solidaritat entre migrants

Quan el Mohammed va trepitjar Barcelona —sense mòbil perquè l’hi havien robat— va tenir una única intuició. “Vaig anar directe a buscar algú africà”, explica. I va ser un encert.

D’allà, el van enviar al Raval. Del Raval, a la Creu Roja de plaça Espanya. Després, el van derivar a la fiscalia fins arribar a un centre de menors estrangers gestionat per Càritas. Tot seguit va acabar a un centre de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) de Manresa. Tan aviat com va tenir els papers mínimament en ordre, se’n va anar. “Allò era com una presó”, valora ara. Va preferir tornar al carrer mentre seguia estudiant. En aquella situació, a vegades se les empescava per dormir a una mesquita barcelonina on el coneixien. També va fer ús de la botiga d’un noi de Ghana, que regentava un negoci de costura, per passar-hi les nits “un sis mesos”. Aquell mateix home el va acostar a una educadora social. Ella li va parlar de Barcelona Actua, i aquesta ONG, després d’acollir-lo a un hostal durant la pandèmia, li ha acabat facilitant una família d’acollida. “Només que una cosa de la cadena s’hagués torçat, no sé on seria”, comenta ara el Mohammed.

L’Ilias pensa de manera molt semblant, malgrat les calamitats que s’ha trobat. Alguns dels gestos més generosos que s’ha trobat els han protagonitzat companys migrants, també. De fet, ara on es dutxa és la casa d’un amic que li deixa passar-s’hi sempre que ho necessiti. Això li està bé i ho valora, malgrat ser ben poca cosa. Aquesta intimitat no la tenia des que podia llogar una habitació a Sant Martí, quan treballava de repartidor de fulletons de súpermercat en negre perquè no li volien fer contracte. Amb l’esclat de la pandèmia, però, li van dir que se n’oblidés i, des de llavors, tot s’ha anat ensorrant.

Ara, la lluita diària de tots dos és la mateixa. Aconseguir una situació estable, driblar una llei d’estrangeria que els anima a rendir-se. “A vegades, la temptació d’agafar una corda i dir adéu és real”, diu l’Ilias. Al final, tots dos tenen una mateixa necessitat que pronuncien de manera gairebé idèntica en entrevistes diferents. “Jo vull poder-li dir a la meva mare que s’estigui tranquil·la, que ho he aconseguit”, venen a dir els dos.

Nou comentari