Una filera de formigues creua ordenadament un pipicà. A simple vista es veu una línia de color negre al terra que comença al mig de la circumferència de l’àrea per a gossos i que s’endinsa en uns matolls. Entren i surten d’un formiguer gran i ben visible. A diferència del que els passaria a la resta de parcs de Barcelona, aquí ningú les trepitjarà. Tenen la sort de viure al parc abandonat de Xavier Montsalvatge.
De la mateixa manera, cada centímetre d’alçada de la vegetació descuidada del parc parla per sí sol. Dona una idea de la poca afluència que rep aquest espai vanguardista, ubicat a la coberta de la cotxera d’autobusos de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) d’Horta, a tocar del tanatori de la ronda de Dalt. Les zones d’esbarjo per a nens buides o els trossos del terra aixecats són altres senyals de l’abandonament. Els seients buits i els gronxadors aturats recorden a pel·lícules apocalíptiques, aquelles en què els parcs d’atraccions estan abandonats.
El parc de Xavier Montsalvatge, que deu el seu nom al guanyador del Premi Nacional de Música de 1985, va ser dissenyat el 2002 pels arquitectes Jaime Coll i Judith Leclerc. El projecte va estar enllestit el 2007, any en què es va inaugurar. Consta de diverses circumferències i és enorme: té una superfície de 20.000 m2. El parc té Barcelona als seus peus, amb unes vistes privilegiades que van des del Tibibado fins al Besòs.
Són les 17 hores i fa una calor digna d’agost. Tot i que hi ha zones d’ombra al parc, en Paco i la seva filla Zaira passegen al sol. Pare i filla, veïns del barri de la Font del Gos, surten a estirar les cames i a airejar-se. En Paco sosté que poc a poc comença a haver més vida al parc de Xavier Montsalvatge: arran del confinament l’afluència al parc ha augmentat lleugerament. “A vegades venen altres nens a jugar, però és l’excepció”, admet en Paco.
Les activitats que s’hi fan van més enllà dels jocs de nens. “Per les nits venen a fer botellons amb els cotxes”, relata. “Altres venen a fumar”, afegeix, assenyalant dos nois asseguts en un banc amb vistes a tota la ciutat. “Almenys donen vida al parc”, es resigna.
Els dois nois són en Javi i l’Ángel. Parlen entre ells amb els ulls posats en la ciutat i no hi ha ni rastre de cigarretes de cap mena. “Sol haver-hi poca gent”, comenta en Javi, el més xerraire dels dos. “Als vespres s’omple més”, matisa. A aquesta hora són dels pocs que transiten pel parc. Mentrestant, un professor d’autoescola atura el cotxe davant del parc i dona indicacions a l’alumne. Sap que està en una zona apartada i que és un bon lloc per aprendre a conduir.
La nit és jove
Quan cau la nit, l’escenari canvia i els joves són els protagonistes. Entre dos cotxes apareix del no-res un sopar a la fresca. Són passades les 22 hores i no s’hi veuen botellons clàssics, però sí reunions per menjar i beure. Sis amics han muntat una taula i unes cadires entre els vehicles i estan sopant. “Normalment hi ha poca gent, però avui està especialment buit!”, ressalta un d’ells. Venen de tant en tant a sopar o a fer unes copes, tot i que avui no hi haurà alcohol. “Hem de conduir!”, justifica una noia del grup.
Hi ha més grills que persones al parc i es fan notar, ensordidors. Són els que més gaudeixen de la nit al Xavier Montsalvatge. A banda del grup de 6 amics, dos joves més peten la xerrada acompanyats dels seus gossos. Al cap d’una estona, dos nois i dues noies es troben amb els cotxes i posen música. Intimitat garantida: de ben segur que no els molestarà ningú.
