Tres vides capgirades per la pandèmia

Històries influïdes per una crisi que ha provocat canvis cap la precarietat, cap a la fortuna i cap a un trencament amb la tradició familiar

En les pròximes 48 hores farà just un any que la vida dels barcelonins va canviar radicalment. El dissabte 13 de març del 2020 el govern espanyol anunciava la posada en marxa de l’estat d’alarma. Immediatament, va imposar-se un confinament domiciliari i va començar, a la pràctica, la crisi del coronavirus a Barcelona. Des de llavors, han passat dotze mesos. I en aquest impàs la pandèmia ha transformat la realitat de desenes de milers de persones. El TOT Barcelona ha volgut aprofundir en aquesta situació insòlita explicant tres històries capgirades en sentits molt diferents.

Una d’elles mostra la cara més crua d’una crisi que impacta sobre els més vulnerables. Una altra, retrata el canvi radical que han hagut de fet milers de famílies per sortir del pas. I l’última, que mostra l’anècdota afortunada de qui s’ha trobat dirigint el negoci indicat en el moment just. Són les històries de la Claudia Miquel, el Marc Fortiana i la Yoyo Montardit.

Claudia i els set

Una de les conseqüències més evidents de la crisi de la Covid-19 ha estat a l’empenta a la misèria que ha suposat per als barcelonins en situacions de risc d’exclusió social, com les persones sense papers. La Claudia Miquel n’és un exemple clar. Mare i àvia alhora, aquesta dona xilena ha passat de tenir feina i estar moderadament tranquil·la a casa seva a veure’s desesperada, amb una ordre de desnonament amb data oberta a sobre i sense cap opció laboral a l’abast. I tot això, convivint amb 4 fills menors d’edat, una filla de 18 anys, un fill de 25 i un net que acaba de néixer. “Claudia i els set”, els diuen, i viuen en un pis de 50 metres quadrats del Poble-sec.

La història de la Claudia és complexa des de l’inici. Fa prop de tres anys que va entrar a viure de lloguer a aquest pis i va ser enganyada per un home que li rellogava l’habitatge. Ell li deia que li pagués 650 euros mensuals, així com els subministraments i l’Internet, en efectiu cada vegada que la visitava. Era una situació transitòria abans que regulessin el lloguer en uns pocs mesos i la Claudia va acceptar. “Semblava molt honest i senzill”, recorda ara. El que no sabia ella era que aquell home no estava fent arribar les mensualitats a la propietat, com assegurava, sinó que s’ho estava quedant. Fins que un dia va arribar un representant dels jutjats, va informar dels impagaments a la Claudia i quan la dona va intentar demanar-li explicacions a l’estadafor, aquest va esfumar-se. “Va desaparèixer de la Terra”, apunta ella.

La Claudia prepara un batut per a la seva filla, al seu pis del Poble-sec / Jordi Play
La Claudia prepara un batut per a la seva filla, al seu pis del Poble-sec / Jordi Play

Des de llavors, era conscient que la propietat volia desallotjar el pis. Tanmateix, ella confiava que, com treballava i tenia uns ingressos, podrien arribar a un acord. La Claudia Miquel no té papers, encara, però sempre s’ha trobat llocs de feina, ni que fos cobrant en negre. L’última feina barrejava el fet de cuidar gent gran amb la seva passió, la cuina. A més d’acompanyar aquestes persones, els feia carmanyoles i batuts perquè no s’ho haguessin de preparar ells. Treballava “de dilluns a diumenge, de 8 a 20h”. Amb tot, es treia un sou. Fins que la pandèmia ho va canviar tot, i la propietat del pis —un gran tenidor— va acabar de fer el cop de gràcia: no acceptaria cap negociació ni intent de pagar de la Claudia. Els volia fora. A més, les feines de la mare de cinc fills van desaparèixer en ple confinament i no van tornar.

Abans de la pandèmia estava bé. Ens en sortíem i podíem oferir un pacte de lloguer bo a la propietat. Però amb el confinament tot va canviar”, explica la dona. L’única feina que li van proposar mantenir requeria que se n’anés a Montpelier, a França, i es tanqués a la casa amb els seus clients. “Però és clar, sense els meus fills, m’ho proposaven. I això també ofèn, perquè ells no compten que tot i que treballis cuidant gent és possible que tinguis sentiments i fills a càrrec”, valora ara. Des d’aquella vegada que no ha recuperat una situació estable. Ha anat feinejant, netejant escales i cases, cobrant tres euros per hora i sense arribar als 100 euros a la setmana.

A més, la situació de la pandèmia colpeja amb força els sensepapers. “Com no tinc la situació regularitzada, ningú no em contracta. I si m’ofereixo per cuidar gent gran, em pregunten si estic vacunada. Però no puc estar vacunada perquè als de la meva edat encara no ens ha arribat el torn. I és cert que si treballes cuidant gent dependent et vacunen, però només als que tenen contracte. Així que segueixo en un atzcucac”, diu, desesperada.

La Claudia i dos dels seus fills, de fons, dies abans del desnonament previst / Jordi Play
La Claudia i dos dels seus fills, de fons, dies abans del desnonament previst / Jordi Play

Actualment, la seva situació penja d’un fil, tant a casa com administrativament. Un embolic amb les oficines municipals tenen bloquejada la seva renovació del padró, i això no ajuda a que obtingui la residència. “Tot plegat fa plorar, perquè t’esgota”, diu la Claudia. Alhora, dilluns vinent comença el procés amb data oberta per desnonar-la a ella i a la seva família, ja que un jutge ha ignorat els requeriments que indiquen que s’ha d’aturar el desnonament d’una família vulnerable en plena pandèmia. De moment, en aquest sentit, ni els intents de mediació del Sindicat d’Habitatge del Poble-sec ni els últims moviments de l’Ajuntament, que s’ha ofert a garantir el pagament del lloguer del pis fins que es trobi un pis social i ha arribat a enviar una carta a la jutgessa degana perquè aturi el procediment, no han donat fruïts. La Claudia, malgrat tot, no s’hi resigna. “Fins i tot el dia que em vinguin a treure, jo resistiré. Ho he fet durant anys, i no tinc cap intenció de canviar”, adverteix.

La fortuna sorgida dels hotels desèrtics

L’altra cara de la moneda la mostra Marc Fortiana. Ell s’ha trobat amb la paradoxa que, mentre el país s’ensorrava i la crisi esquitxava la majoria de famílies, la seva empresa multiplicava beneficis sense tenir res a veure amb els tòpìcs de les farmàcies o els supermercats. La companyia, Double Group, té a veure amb “facilitar que a un lloc tot vagi com cal”, resumeix ell. Els seus treballadors es dediquen a fer control d’accés allà on els contracten i, a més, aporten “serveis auxiliars”. I precisament aquesta ha estat la clau de l’èxit de l’empresa en plena crisi. Des que els hotels de la ciutat van tancar, ha aparegut la necessitat de mantenir-los actius per dins perquè no s’oxidin, i en aquesta situació la reconversió de la feina dels empleats de Fortiana ho ha canviat tot. “Hem convertit la figura del control d’accés en la del manteniment. I amb aquest gir, hem fet més del doble del que facturàvem abans”, apunta. Les xifres no enganyen. La seva empresa ha augmentat els ingressos en centenars de milers d’euros.

Ara s’ho mira amb calma. Però no sempre havia estat així. Com a la resta del país, l’anunci de l’estat d’alarma li va paralitzar el negoci i res no feia augurar bons presagis. En el seu cas, però, el punt d’inflexió va ser una trucada. Ho recorda perfectament. El telèfon va sonar i a la pantalla apareixia el nom del responsable d’un hotel del passeig de Gràcia. Els dies previs, a Fortiana li havien caigut pràcticament tots els serveis que oferia. Així que quan va veure aquell nom vinculat a un dels últims contractes que encara tenia, va pensar el pitjor. Però s’equivocava. “Ei, Marc, a partir d’ara et necessito, però el servei ha de passar a ser de 24 hores”, va dir la veu. Des de llavors, el rumb de l’empresa va canviar del tot.

El Marc Fortiana a la seu de la seva empresa, a Nou Barris / Jordi Play
El Marc Fortiana a la seu de la seva empresa, a Nou Barris / Jordi Play

Mentre els esdeveniments han desaparegut gairebé del mapa, la necessitat de mantenir actius els hotels desèrtics li ha salvat de ple un any d’incerteses. “Els hotels són espais monstruosament grans, i han de tenir algú que els mantingui amb vida. S’han d’obrir i tancar els aixetes. I les finestres. I s’ha de cuidar qualsevol detall ràpidament perquè no s’enquisti”, explica aquest empresari de 32 anys que s’ha trobat amb la fórmula de l’èxit transitòria gairebé sense buscar-ho.

La seva història té un punt particular. És mosso d’esquadra en excedència, de fet. I des que va engegar l’empresa, quatre anys enrere, tot ha anat rodat. Poc després de començar, ja va coordinar el dispositiu de seguretat del viatge de Leo Messi a Egipte l’any 2017. Tot seguit, va fer-se un lloc entre les altes esferes establint els seus treballadors com a “aconseguidors” de tot el que necessiti un “supervip” quan viatja. En aquest temps, això l’ha dut a coordinar l’acompanyament d’estrelles del futbol, famosos de la música i membres de la reialesa de diferents punts del món. Ara, però, en plena crisi, el que li ha portat la bonança financera ha estat quedar-se lluny del focus i cuidar que els hotels buits segueixin funcionant. “Abans anàvem de vestit i corbata. Ara anem més operatius, amb pantaló de campanya, i polo i jaqueta”, remata.

El Marc remena la nova roba dels treballadors de Double Group / Jordi Play
El Marc remena la nova roba dels treballadors de Double Group / Jordi Play

Sigui com sigui, el Marc sap que la situació és passatgera i manté els peus a terra. Intenten no tenir despeses desmesurades i seguir plantejant el perfil del treballador com un operador polifacètic. “Segurament l’any vinent hi haurà un boom de festivals. I en canvi, els hotels buits desapareixeran. Hem d’estar preparats”.

Firaires reconvertits

El patiment per la desaparició de la feina arran del confinament, però, no només va impactar perfils com el de la Claudia. Ho sap bé la Rocío Montardit, a qui tothom coneix pel nom de Yoyo. Tant ella com tota la seva família és firaire. Això vol dir que, tant en el confinament com en la desescalada inicial, el buit laboral va ser absolut. “Estàvem en xoc. Anàvem veient que passaven els mesos i anàvem guixant les fires que perdíem”, comenta ara. Quan tot va esclatar, s’estaven preparant per a la Fira d’Abril i per una estada al Fòrum. Ells regenten uns autos de xoc, i llits elàstics, i una muntanya russa. Havien pagat per tenir un lloc reservat a l’esdeveniment, i també havien demanat diners per poder fer les reparacions i tenir les atraccions a punt. Fins que tot d’una la pandèmia els va capgirar la realitat.

Van perdre totes les cites previstes, i des de llavors s’han quedat sense treballar durant tot l’any —a excepció d’una fira a Molins de Rei. El dia que tenien més il·lusions posades va arribar al juliol, quan les mesures s’havien anat relaxant i l’ajuntament de Blanes ho tenia tot preparat per permetre’ls tornar a fer la seva feina. “El mateix dia que començàvem a muntar, van pujar els contagis a la zona i l’alcalde va cancel·lar la fira”, relaten ara. Des d’aquell dia, la Yoyo ho va tenir clar. Després de tota una vida treballant entre atraccions i guinguetes de menjar, hauria de buscar-se una nova ocupació.

El salt era vertiginós. “Els meus pares eren firaires, els meus avis eren firaires. El meu marit ho és. I els meus fills també“, menciona la dona. De fet, ella i la seva parella es van conéixer de petits, quan vivien al Poblenou, perquè la família d’ell també estava implicada en el món de la fira. I ara, de sobte, amb 46 anys, la Yoyo havia de començar de nou. “Una amiga em va facilitar que em presentés a unes proves per a la fàbrica de la Mango, i allà hi som. Hem tingut molta sort. També hi és el meu fill, i la cunyada, i la noia del tren de la bruixa”, enumera.

La Yoyo Montardit, firaire que ha hagut de buscar una nova vida per tirar endavant / D.C.
La Yoyo Montardit, firaire que ha hagut de buscar una nova vida per tirar endavant / D.C.

El seu marit, el Marcos Orus, s’ha vist obligat a compaginar la posició de president del Gremi d’Industrials Firaires de Barcelona i Província amb la conducció d’un camió, de nit. El dia que va entrar a treballar va haver de demanar als seus companys que el perdonessin si no s’adaptava bé, d’entrada, al fet de treballar per a algú altre. Era la primera vegada que passaria.

A casa, a més, també ha tingut un cost. El Marcos arriba a les vuit del matí i se’n va dormir. La Yoyo a la una ha de marxar per anar a treballar. “Hem passat de veure’ns cada dia a no veure’ns mai”, expressa la dona. Malgrat tot, se senten mínimament afortunats per haver aconseguit nous sous per tirar endavant. Així i tot, reivindiquen que puguin tornar a la seva vocació aviat. Els firaires troben incomprensible que se’ls hagi vetat l’activitat durant tants mesos, tot i proposar mesures constants d’higiene i desinfecció, mentre es permetia l’ús de parcs sense mesures sanitàries o activitats culturals con el cinema o el teatre.

Amb tot, la família sent que s’ha sabut refer, i ara només esperen que el malson acabi aviat. “Els més grans ens diuen que no havien vist un panorama tan cru ni en la guerra”, sentencia la Yoyo Montardit.

Nou comentari